Dues tasses de religió a l’escola

La notícia ha passat mig de puntetes en aquesta nostra actualitat desmesurada de covid i de Messi i de com hem de fer ara les manifestacions i del curs que comença i de tot. Ha passat mig de puntetes (no del tot: un esquitx aquí i un altre allà, alguna piulada, el comunicat d’entitats laïcistes) encara que, de fet, sigui una significativa mostra del futur que ens anem bastint.

Perquè diu que aquest 2020-2021 trasbalsat de màscares i ratlles a terra i distàncies obligades i falta d’espai i de mitjans i aules de música tancades i ratios sempre per sobre del que convé, aquest estranyíssim curs en pandèmia, tindrà el trist honor d’esdevenir, a més a més, el curs pilot en la consolidació de l’anomalia que ja és la presència de la confessió religiosa a les escoles públiques. La consolidació i l’augment. Perquè això ha anunciat el conseller del ram a la Generalitat d’Amunt: que s’ha engegat un ‘pla pilot’ per tal que s’imparteixi també, com a matèria d’escola, religió islàmica.

Si no vols brou, set escudelles.

Vet aquí en què ens queda la cosa de l’escola activa, laica i catalana que ens havíem promès: no només s’hi continua impartint, com a assignatura confessional, religió catòlica, sinó que ara s’amplia la xarxa i s’hi afegeix la islàmica.

I sí, és cert, que el catolicisme exerceix un monopoli a les aules públiques que no respon a la diversitat de creences dels alumnes que hi van (vaig haver de comprovar-ho perquè feia temps que no hi pensava i, sincerament, no m’ho podia creure: encara es fa religió a l’escola pública? Sí, encara), però respondre a aquesta anomalia tot fent-la encara més grossa esdevé tan sols, i malgrat les bones intencions que de segur que l’han propiciada, una fugida endavant. I del tot incompleta, val a dir: perquè, aleshores, què passa amb el judaisme? I amb el budisme? I el sikhisme? I l’hinduisme? I etcètera? Les creences humanes són àmplies i tenen, al nostre país, la seva representació. Les creences o les no-creences, val a dir: entre agnòstics i ateus també hi ha un colorista espai de matisos que mereix igualment respecte. Al capdavall, que siguis protestant o sintoista o ateu no hauria de tenir res a veure amb la classe que et fessin a escola, no? O és que ens hem de resignar a la pràctica d’anar separant la mainada en grups diferents segons creença?

El dret de llibertat de pensament, de creença, de religió és clau i ha de ser sempre respectat, evidentment. I el dret de la seva expressió pública, també. Això és indiscutible des de qualsevol perspectiva democràtica i no té res a veure amb la inclusió de la doctrina religiosa a l’escola. De fet, un ensenyament laic, és a dir, no marcat per cap religió, és la millor garantia de respecte per la llibertat de consciència i la diversitat, pels valors ètics que representen.

I és des d’aquesta perspectiva laica, precisament, que el fet religiós es pot incloure (i s’inclou) a escola, plural, interessant, amb implicacions històriques i polítiques i culturals i de tot: a classe d’història o d’història de l’art o de filosofia o de literatura o etcètera. No debades creences i religions formen part indestriable de les societats humanes i dels individus també, en són producte i ens ajuden a explicar-les, a explicar-nos.

Val a dir que aquest ideal té encara un obstacle gros al mig del camí. L’obstacle pròpiament dit. L’obstacle de tots els obstacles i el que sembla que tant costa d’encarar: l’església catòlica espanyola.

Perquè és l’església catòlica espanyola, de fet, que té ficada la banya a les nostres escoles públiques. Per obra i gràcia del concordat signat per l’estat franquista espanyol amb l’estat del Vaticà l’any 1953 i ratificat encara l’any 1979, per obra i gràcia de la constitució del regne borbònic, l’ensenyament confessional de la religió catòlica continua blindat a les escoles. Amb la doctrina incrustada a l’aula i els docents que la imparteixen triats pels bisbes (pagats amb diners públics i controlats per l’església catòlica: negoci rodó). I d’aquí plora la criatura.

És des d’aquest atzucac, suposo, que s’explica la prova pilot. I les que més endavant hi pugui haver. Perquè si una religió té assignatura confessional, negar-ho a les altres costa de justificar. Que no es vengui, però, si us plau, com cap avenç. És, en tot cas, una resignació. Una renúncia. Un emmascarament del problema, un intent de diluir-lo que resulta que encara el fa més gros.