Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

És tan repugnant que costa d’escriure-ho. Però penso que cal fer-ho. Tal com va decidir la xiqueta que, ara fa cosa d’un mes, va fer pública la denúncia a les xarxes, que va respondre als periodistes que se’n van fer ressò. Quina lliçó, des dels seus disset anys. Quanta serenitat i quanta força i quanta determinació.

Que sí, que no vull ser valenta, vull ser lliure, que aquesta és l’aspiració i la reivindicació i la fita clau, però que aquesta noia, la Lena Farré, a més a més, ha estat valenta. Amb una admirable i digna naturalitat. Perquè la vergonya, tota la vergonya, personal i social, ha de caure, directa, sobre els atacants. No és per a la víctima, la vergonya, sinó per a l’assetjador.

La vergonya i la ignomínia.

He escrit que fa cosa d’un mes, de la denúncia? Doncs no: és pràcticament un any. Perquè quan la cosa va arribar als mitjans, el desembre passat, resulta que era la segona vegada (la segona vegada!) que la Lena era objecte del fastigós assetjament. I la segona vegada que públicament ho denunciava.

Copio directament el seu missatge perquè ho explica amb esgarrifosa claredat: “El març passat vaig ser víctima de ciberassetjament sexual per Instagram. Em van afegir a un grup, em van oferir com a prostituta, amb fotografies meves editades i els membres del grup anaven discutint què em farien (violació inclosa).” Després hi van tornar. El modus operandi es repeteix: creen un grup, hi afegeixen nois, i la noia assetjada, i assalten. Quan ja n’han tingut prou o se senten amenaçats, ho esborren tot i fugen a preparar-ne una altra.

Aprofitant aquesta vil complicitat que fa que els “afegits” no tan sols no ho trobin execrable, i denunciable, sinó que s’afegeixin a la baixesa, a la persecució, a la ciberviolació. Com que es tracta d’una dona, tot s’hi val. L’atac, la violència, la compra-venda. Tot normal.

Doncs no. Gens. En absolut.

Per això és tan important l’actitud de la Lena, la pública exposició de la vilesa, la denúncia directa. Abans no ho fessin desaparèixer, ella en va fer captures de pantalla. Per mostrar al sol les vergonyes dels assetjadors. I per tenir-ne proves, també.

Perquè, a més de la denúncia a les xarxes, la noia (disset anys, hosti, disset anys!) es va prendre la molèstia de continuar fent el que cal fer i denunciar-ho als Mossos d’Esquadra. Per allò de saber que la vergonya social és important però que també ho és (i sobretot) que aquestes agressions tinguin conseqüències concretes, persecució legal. I aleshores va topar amb la crua realitat d’això que sembla impossible però que resulta que passa. Totes dues vegades la van deixar sola. A ella. Amb aquell antic i gens subtil dir-li a la víctima que desaparegui. Perquè això van fer.

La primera vegada, li van respondre que simplement els bloqués i els denunciés. A la mateixa xarxa, vull dir. Enviar a Instagram la denúncia dels comptes i blocar-los i au. Com si allò que havien fet no tingués més transcendència. Com si la seva petició d’empara fos una exageració.

La segona vegada, el mosso que es va trobar al taulell li va dir que se n’anés de les xarxes. Que se n’anés ella. Que se n’esborrés. Que s’esborrés. Ella, sí. Ella. Com si la culpa fos seva de ser-hi.

Però resulta que la Lena té les coses molt més clares que els individus uniformats que l’havien d’atendre i que van actuar de tan inacceptable manera: “Vam discutir i vaig dir que volia denunciar.”

I això va fer. Totes dues vegades. Tot i haver tristament comprovat que, de la primera, ja no n’havia tingut notícia (“ptu fàstic”, escrivia al Twitter, a l’agost, quan ho explicava). Tot i haver constatat que no havia rebut empara. Que els assaltants no se n’havien sentit. O encara pitjor, que podien continuar actuant amb impunitat. Actuant, és a dir, atacant-la. Tal com van fer al desembre.

“Ptu fàstic”, sí.

Certament és important que la vergonya social deixi de caure sobre la víctima i passi a l’assetjador. I ho és també que aquests actes no quedin als llimbs del “ciberespai”, com si això fos un no-lloc on passen no-coses. És a dir, que tinguin conseqüències. Per als assetjadors i per als uniformats que es permeten d’actuar amb tanta negligència, també.

La Lena, tan jove, té claríssima la força de la denúncia, i ho explica en una frase nítida que és alhora reflexió de fons: “A vegades és difícil fer-ho però totes ho hauríem de fer; i els nois que ho veuen i no reaccionen, també.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.