Per les coses de trobar la citació literal i de poder obrir cometes i copiar-hi barrabassades, se m’ha acudit de fer una cerca amb tres mots: alfonso i guerra i polèmica. De seguida m’he adonat, però, que calia afinar més, acotar-ho temporalment, perquè aquest personatge, foscor de les foscors, col·laborador necessari de tants senyors X com generi l’estat que el sustenta, és especialista a provocar polèmiques, precisament. No és la seva única especialitat, val a dir: garantir la pervivència de l’atado y bien atado, apuntalar l’anomenat règim del 78, negar al País Valencià l’accés a l’autonomia per la via de les nacionalitats històriques, potinejar a les clavegueres i treure’n espanyolisme violent vestit de blau i GAL i tota quanta excrescència li convingui.

Això de les polèmiques és un més a més, al capdavall. Que si les dictadures són econòmicament “eficaces” (la de Pinochet, per exemple i concretament), que si la injusta “cacera” (aquesta paraula, sí, precisament aquesta) contra el Borbó Juan Carlos, que si qualsevol cosa que vagi contra el català (vingui o no vingui a tomb, sempre ho deixa caure: el seu resclosit jacobinisme no deu entendre ni suportar aquesta incòmoda pervivència que som i que ens representa la llengua, i sempre se li escapa la ràbia en forma d’estirabot), que si Bildu no-sé-què i que si Sánchez no-sé-què-més.

Res de nou a ponent.

Potser això de carregar contra el president del seu partit, però tampoc.

Que les diu de l’alçada d’un campanar, i que fan ganes mil vegades d’engegar-lo a fer la mà? No us diré que no. De tota manera, aquest personatge o, més exactament, els seus mediàtics esgarips, em provoquen una inquietud que va una mica més enllà de la simple urticària que causa el fal·laç descamisat.

Al capdavall, conscientment o inconscientment (i amb això vull dir que no sé escatir si se li acut a ell solet, això d’oferir als micròfons els seus estirabots, o si algú altre ho proposa a tall de va, que entrevistin l’Alfonso i vejam quina ens en deixa anar), l’individu és sempre d’allò més útil per a centrar visualment el partit al qual serveix o va servir o el que sigui. Quan surt Guerra a la palestra (no pas el Juan, el de la malversació i el frau i el tràfic d’influències, sinó l’altre, l’Alfonso, el germà que en nom del PSOE l’havia contractat d’assessor) i les deixa anar així com sap, pel broc gros i amb aquella displicència que els anys li van exacerbant, no fa sinó, justament a còpia de verbívola barrabassada, empènyer visualment el PSOE de Pedro Sánchez a una posició centrada. Tan sols perquè el Guerra amargant i carca el burxa, ja es visualitza Sánchez com una opció més moderada. Fins i tot raonable. Presentable. El Pedro Sánchez que ha negat als catalans la democràtica expressió en referèndum, el que manté presos polítics i exiliats, i la llei mordassa, i l’espoliació fiscal, el de la nefanda gestió de la pandèmia, el de l’autoritarisme i el mando único com a aparença d’acció. Aquest Sánchez que ben sembla que tingui endegada una maniobra calcada a la que, anys enrere, van executar el mateix Alfonso Guerra i Felipe X González: contraposar-se als “vells dirigents” encarcarats, oferir una imatge de renovació, de modernització del vell partit i fer-lo atractiu per a la gent jove, expandir-ne la base per a conduir-la, seguidament, devers la domesticació. (La moderació, en diuen.)

Això mateix que ara pretén Sánchez, ben mirat, en contraposició als “vells dirigents” que Guerra tan bé li representa: captar el públic de Podemos per dur-lo al camp ideològic de Ciudadanos, per dir-ho en una imatge clara.

I adaptar a les sempre molestes “perifèries” (aquests som nosaltres) una maniobra semblant.

Al capdavall, objectivament, si ho mirem fredament i per molt esgarrifosos que siguin els seus postulats d’espanyolisme extrem (i de racisme i de masclisme i de tants ismes detestables com hi pugui haver), des del punt de vista de país, el perill, diguem-ne, no és tant això de Vox com això altre del PSOE. Perquè els masclots del de la barba postissa, a la pràctica, fracturen i radicalitzen la dreta espanyolista, cosa que, per exemple al País Valencià, li complica força la pretensió de ser alternativa de govern. I perquè, mentrestant, qui pot dedicar-se a satel·litzar les opcions nacionals, tot presentant-se com un paraigua més raonable o moderat o “per evitar que arribi Vox”, és el PSOE de Sánchez. El mateix que, amb aquest vestit, aconsegueix vots (per al pressupost o per al que convingui) a canvi de res.

I au, qui dia passa, any empeny i repeteix fórmula per a mirar d’aguantar el PsoE una temporadeta més.

El PsoE, és a dir, Espanya.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.