El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Aquest és un llibre sobre la relació entre el futbol i les identitats col·lectives i el poder, amb èmfasi en la societat valenciana i, en concret, en el València CF’: així es presenta Nosaltres som el València (Afers), el darrer treball del sociòleg i director de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor (València, 1971). Autor de llibres com ara Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i societat valenciana o Societat anònima. Els valencians, els diners i la política, es declara ‘afeccionat al futbol i al València CF des de menut’. Ara ha fet d’aquesta passió també camp d’anàlisi en un llibre amè i interessant tant si t’agrada aquest esport i les coses que l’envolten, com si no: ‘Tenia raó el meu editor, que deia: has de fer llibres per a la majoria de la gent! Això he intentat ara.’

Qui escriu aquest llibre, el sociòleg, el futboler, el valencianista? I en quina de les accepcions de valencianista?
—És que els sociòlegs parlem d’humans i, com que som humans, el subjecte i l’objecte de coneixement en les ciències socials coincideix. En aquest cas, jo crec que predomina el sociòleg. Però em reconec com un seguidor molt apassionat del València Club de Futbol. I també hi ha la persona compromesa amb el País Valencià i amb les bones relacions amb els territoris de parla catalana, és clar.

Des de bell començament, i al final també, com qui tanca un cercle, ens mostreu la part més sentimental, i personal, de la història, amb l’homenatge a l’avi i les quatre generacions que sumeu al centenari del club. Els sentiments no s’han d’amagar, quan es parla de futbol. Fins i tot els reivindiqueu per a l’anàlisi.
—També com a sociòleg hi ha una reivindicació dels sentiments. De la Il·lustració ens ve una visió de l’ésser humà com a ésser racional. Bé, ho pot ser. No sempre ho és. Sí que estem segurs que és un ésser simbòlic. I sent. Jo estic contra eixa sociologia de xifres en la qual darrere no hi ha persones. Diem, per exemple, hi ha un 33% de pobres: sí, i a més del fet, de la carestia material, com afecta l’autoestima, les relacions de parella, familiars…?

El vostre objectiu és analitzar i fer comprendre la societat valenciana, oferir apunts per al debat públic, i ho feu des del futbol perquè dieu que és una tribuna privilegiada per a l’observació de les societats modernes.
—Sí. La gent va poc a missa, actualment. En canvi, el futbol té un factor important que mobilitza rics i pobres, generacions diferents (una de les coses de què puc parlar amb els meus fills és de futbol, per exemple), gent de zones urbanes i rurals. És molt integrador. Exceptuant un tema important: és encara molt més masculí que femení, tot i que menys que no ho era en el passat. De fet, quan parlem de futbol professional en general encara parlem de futbol masculí. Tot amb tot, és un espai de mobilització de masses molt important per a observar la societat. Per això cada vegada hi ha més anàlisis sobre el futbol, superant un poc eixe prejudici des de l’acadèmia, que el veia com una cosa de bàrbars, o, per a determinada esquerra, una droga social.

Darrere dels comportaments socials, també dels que menys ens agraden, sempre hi ha una explicació

Reivindiqueu també el respecte envers l’afeccionat.
—És sobretot un respecte del científic social o l’analista social cap a l’ésser humà. És a dir, qui sóc jo (o qualsevol altre sociòleg) per a considerar que una part molt important de la població d’una societat és idiota? Probablement, darrere dels comportaments socials (també dels que menys ens agraden, alerta) sempre hi ha una explicació. I si un sociòleg vol contribuir al canvi social, la primera qüestió és intentar entendre per què som com som, o per què fem les coses que fem. Si el futbol no aportara coses a la gent… imaginem-nos un de Gandia que, sempre que juga ací, ve a veure el València: seixanta quilòmetres d’anar, seixanta de tornar, el trànsit, aparcar, i de vegades tindrà satisfacció i de vegades no, perquè no sempre guanyes. Per què ho fa? Perquè el futbol forma part d’una conjunt de valors que coincideixen amb la modernitat avançada. És a dir, és una comprovació de la importància que té la sort i la meritocràcia alhora, és un esport d’equip però on els individus també són importants, és un espectacle del qual et sents partícip (quantes vegades els jugadors reconeixen que els afeccionats contribueixen a guanyar partits!)…

D’aquí ve la primera persona del plural del títol, per exemple.
—Manlleve un fragment de la cançó del grup Tardor per a dir sí, és veritat, els clubs, exceptuant-ne quatre a l’estat espanyol per una llei un poc injusta, són societats anònimes esportives, i en tenen la propietat uns determinats senyors amb uns determinats interessos, però la gent continua considerant el club seu, sense que en siga propietària en un sentit jurídic. Per damunt de la directiva. Són alguna cosa més que unes empreses.

El lligam sentimental amb un equip és més fort que molts altres i difícil d’explicar.
—Per això he escrit eixe pròleg, perquè més enllà de la meua història personal té un cert sentit: jo vaig trencar amb les falles, vaig trencar ideològicament amb el món d’on venia, però si hi ha una cosa de la meua infantesa amb la qual no he trencat és amb el meu club de futbol. Eixos rituals, eixos vincles són importants per a una part important de la població i, per tant, hi hem d’estar atents. El fet que per a mi també ho siguen és secundari, és clar, però per a mi també ho són.

Enfoqueu el València CF amb la intenció de mirar la societat valenciana, però en realitat, estrictament, és el club d’una ciutat.
—No és el club d’una ciutat, no… Pel que veiem, la majoria dels afeccionats i la majoria de les penyes no són a la ciutat de València. Els de la ciutat són una minoria que no arriba al 20%. Jo sempre he dit que un dels llocs on més català se sent és a Mestalla. Perquè hi ve molta gent de comarques. Molta. Amb tot el respecte, és diferent de la base social del Llevant, que fonamentalment és d’alguns barris de València i part d’alguns pobles de l’Horta nord. El València CF és la societat esportiva i social més important del País Valencià pel que fa a nombre de socis. És un club popular, amb molt de suport i, per tant, té una justificació perfecta per a intentar entendre fragments de la societat valenciana. Evidentment, amb aquest llibre no aspire a explicar el conjunt de la societat.

Jo vaig trencar amb les falles, vaig trencar ideològicament amb el món d'on venia, però si hi ha una cosa amb la qual no he trencat és amb el meu club de futbol

Però sí que en resseguiu algunes de les contradiccions i les sotragades.      
—Per a mi, per exemple, no és una casualitat que el resultat de les poques enquestes que hi ha diguen que si la societat valenciana és un 10% del conjunt de l’estat espanyol no hi haja un 10% de seguidors de clubs valencians. Això és una mena de ‘periferització’ de la societat valenciana que ja vaig analitzar en Societat anònima d’una manera més monogràfica, amb més dades. A Navarra, per exemple, no ocorre així: allà, paradoxalment, tant els espanyolistes com els abertzales són de l’Osasuna.

Una de les explicacions que apunteu és que l’Osasuna no ha pres partit tan clarament per una part, com sí que ha fet el València CF.
—Sí. Una part de la directiva del València, sobretot en la transició, en el període de Ramos Costa i els presidents posteriors, es va pegar un tret al peu. Una part del club ha pres decisions errònies. Li hauria anat millor essent el club de tots. De fet, el València és, ha de ser, de tots, i també dels valencianistes polítics. De tots. O de tots els qui ho volen ser, evidentment. Però com a aspiració hauria de ser un club més sensible a la pluralitat que té la societat valenciana. En alguns aspectes ho ha aconseguit més, és un club més interclassista d’allò que algun periodista afirma, però en alguns altres, sobretot amb la imatge de donar suport a un grup minoritari però molt agressiu i catalanòfob i d’extrema dreta com és Yomus, ha perjudicat molt la imatge del club.

Espereu que algun dia es corregeixi aquest rumb.
—Sí. I ja s’ha fet. Una de les coses que sorprèn és que en ple procés independentista català no se sentiren en l’estadi els crits de ‘puta Barça i puta Catalunya’ que feia temps que se sentien. I això és un indicador d’una certa correcció (certa, eh? A Mestalla es xiula Piqué i no és per criteris futbolístics), una certa tornada a la normalitat en la qual els seguidors del València tenen com a principal adversari per molts motius el Reial Madrid.

Per molts: per quins?
—Bé, com explica mon iaio i com mostren les proves al llarg de dècades, perquè el Madrid ha estat el gran beneficiat del sistema polític espanyol, sobretot en el franquisme però no tan sols. El sistema arbitral, de contractació de jugadors…: és evident que el franquisme, arran dels fracassos de la selecció espanyola, va utilitzar el Madrid com un instrument de projecció internacional i, per tant, el va afavorir d’una manera clara. Els afeccionats del València han vist a Mestalla arbitratges escandalosos. Estructurals. Perquè és veritat que els àrbitres es poden equivocar en una direcció o en una altra, però de vegades et donen i de vegades et lleven: amb el Madrid hi ha regularitat en un únic sentit. I el seguidor del València ho veu. I no hem d’oblidar que és bidireccional.

Què voleu dir?
—Que l’afeccionat del Madrid menysprea el del València. En el llibre hi ha una citació de l’escriptor Javier Marías que ho il·lustra [‘el Valencia es alhora fanfarró i cohibit’]. O aquell episodi de l’any 1977, quan, perquè duia la samarreta amb la senyera i franja blava, hi veien una bandera no espanyola i van muntar un ‘Cristo’, una estrepitosa xiulada, perquè van considerar que era una ‘orgia independentista’. En tot cas era una manifestació regionalista en un context autonomista, però és que a Madrid qualsevol cosa es veu independentista. Els seguidors del Madrid, a banda d’eixa supèrbia, també han generat un gran refús històric. I no podem oblidar una altra cosa: que a la societat valenciana hi ha un fortíssim sentiment antimadrileny, històricament. Antimadrileny en el sentit anticentralista. Com a mínim. I això també es veu en el futbol. El Madrid és el club que representa, entre altres coses, la identificació amb l’estat.

El València CF és, ha de ser, de tots, també dels valencianistes polítics

L’episodi del 1977 em recorda que el periodista Mariano Sánchez Soler explica que va prendre consciència com a valencià, quan feia el servei militar: va arribar a Madrid com a ‘espanyol d’Alacant’ però allà de seguida el van apartar, el van col·locar amb els ‘polacos’. Va descobrir que s’hi entenia, i fins avui.
—Mai no hem d’oblidar, mai, que les identitats són un joc especular entre un ‘nosaltres’ i un ‘altres’. És veritat que els que tenen les posicions hegemòniques tendeixen a ser més displicents, més ‘jo sóc el normal’, però sempre hi ha una interacció entre identitat i alteritat. I l’afecció i els dirigents del Madrid també han fet coses despectives cap al València. Dir que el Madrid és un club senyor, com han construït… això s’ho creurà qui s’ho creurà. És un club que defensa els seus interessos. I el Barça en primer lloc i el València en un altre lloc n’han estat rivals (no oblidem que els títols del València quasi sempre els ha guanyat al Madrid, en alguns casos també al Barça, però sobretot al Madrid).

Escriviu des d’un valencianisme declarat i, tanmateix, al primer capítol ja hi deixeu anar un considerable clatellot, denunciant l’ús partidista del club i les corrupteles que l’han corcat. Poseu com a exemple paradigmàtic la cessió de Mestalla, gratia et amore, per al míting d’Aznar l’any 1995.
—Sí, és clar. I no sols això: Camps i Zaplana utilitzaren el club, i el club es deixà utilitzar, per als seus interessos. La reivindicació ‘aigua per a tots’ era una reivindicació discutible, i el club isqué amb eixa camiseta. Hi ha hagut una relació contundent entre elits i poder polític en l’època del PP que ha perjudicat la imatge del club. I també econòmicament. De fet, el nou estadi, tot i que la qüestió econòmica és un tema que no aborde, continua pendent i fou un gran puf promogut per l’alcaldessa de València, Rita Barberà, i pel president de la Generalitat d’aleshores, Francisco Camps. Per tant, sí, tristament, ho pose d’exemple d’una de les pitjors coses que té el futbol, que és la corrupció associada. És una instrumentalització dels sentiments de molta gent per a interessos espuris.

Reproduïu un fragment d’entrevista a Paco Roig on es queixava que després no li havien tornat el favor: ‘Havien dit que em tractarien bé i van portar-se com uns cabrons.’
—Però, a més, no eren favors per al club, sinó per a ell. I ho diu així, d’una manera que en un lloc més avançat, una fiscalia seriosa hauria obert diligències. Però les coses són com són i tots ho sabem. En el món del futbol hi ha una corrupció molt gran que fa que moltes vegades els afeccionats ho siguem amb una certa vergonya. Perquè d’alguna manera som, o jo m’hi sent, un poc corresponsables del tot això.

Camps i Zaplana utilitzaren el club, i el club es deixà utilitzar, per als seus interessos

No us esteu tampoc de denunciar que, des de la directiva, s’ha contribuït a la legitimació social del blaverisme. Reproduïu una afirmació explícita: ‘S’ha aconseguit donar al València la imatge que ara té: un niu de fatxes.’
—Eixa frase és del periodista esportiu Aleixandre, sí. És que és trist però és així. Ho conte i ho denuncie amb dolor. Perquè m’agradaria un club de futbol diferent. I no sols això. Las Provincias, per exemple, va fer una campanya en favor de la legitimació de la dreta en un moment complicat per a ells, en el qual ja es veia què podia passar el 2015, i el València i la fundació s’hi adheriren.

Dediqueu un capítol a la penya ultradretana i espanyolista Yomus i a la seva violència. I a l’aquiescència que ha rebut per part del club.
—Sí, els ultres han estat un problema del futbol anglès que es trasllada al futbol italià i després acaba en altres, un problema que no s’ha volgut solucionar o que ha estat difícil de solucionar. De vegades s’ha fet, però. Vull recordar què va passar amb els Boixos Nois i les amenaces a la vida del president Laporta. Però el Reial Madrid amb els Ultrasur i el València amb els Yomus han deixat fer perquè els venia bé tenir un grup radical que animara i no els criticara a ells a canvi de prebendes. I sí, la història dels Yomus ha tingut complicitats; al club i entre jutges i policies. Si no, seria impossible. I no oblidem que aquesta gent és d’extrema dreta, judeòfoba, catalanòfoba, hiperespanyolista i no dubta a fer servir la violència i a fer crits nazis als estadis. Això en una societat democràtica és inacceptable. Molts, entre els quals jo mateix, n’han rebut amenaces. Les connexions entre l’extrema dreta i el futbol són clares, dissortadament. Bé, no podem oblidar que el futbol professional és dirigit per un que fou militant de Fuerza Nueva. És una part molt ronyosa del futbol, aquesta. Per això un equip com el Sankt Pauli té tantes simpaties, perquè mostra que és possible un altre futbol, un futbol antiracista, antihomòfob, antifeixista…

Insistiu prou en el llibre en la complexitat de la història del València CF igual com ho és, de fet, la societat que representa.
—Ho he hagut de fer perquè una cosa és quan parlem al bar, diguem-ne, burxant-nos els uns als altres, i una altra escriure sense fonament. Per exemple, quan es diu, que és una idea de Ferran Torrent, que el Llevant és un club popular i el València, de senyorets. No: això és fals.

Ah.
—El València CF, com a equip més representatiu de la societat valenciana, ha estat més o menys d’acord amb els règims establerts de cada moment: en els orígens era bàsicament blasquista i, per tant, en el paradigma de la Restauració, d’esquerres que posteriorment es dretanitza; després fou republicà, amb una manifestació del club de suport a Largo Caballero; després, franquista (Julio de Miguel era un falangista de camisa blava, Luis Casanova era franquista); després ha nedat i guardat la roba; en la transició, una part dels dirigents van apostar per la carta de l’anticatalanisme; i en l’època del PP ha tingut connexions clares a molts nivells, que en el llibre simplement apunte com a exemple. No ha estat mai un club antirègim. M’hauria agradat que haguera estat un club més valencianista en el sentit polític però ha estat el que ha estat.

Ha estat moltes coses però no de senyorets?
—No. I ho diu una persona que genera molt de respecte, Josep Termes, que escriu que el València és un club popular. La imatge de la transició i dels vuitanta ha condicionat molt, com si eixa fóra la foto fixa del club. I no. És tan sols un reflex d’aquesta societat tan contradictòria i que alhora ens estimem tant, que és la valenciana.

Sí, la història dels Yomus ha tingut complicitats; en el club i entre jutges i policies

Dieu que el futbol, com la vida, té un final obert i no s’ha escrit.
—No. De fet, el València ha estat no gaire lluny de desaparèixer com a club pels deutes i encara té un futur incert. El futbol naix com un esport burgès, amateur, immediatament esdevé popular, professionalitzat, ara té un període que en podríem dir hipercapitalista. Com serà al segle XXII? Doncs no ho sé, sincerament. A més, quan els sociòlegs ens hem ficat a fer futurologia ens hem equivocat molt.

Afirmar que no s’han de barrejar política i futbol és practicar una fal·làcia?
—És clar, perquè el que volen dir és que només s’admet la política a favor de l’status quo. És a dir, només es consideraria un acte polític xiular l’himne d’Espanya, però és que aplaudir-lo és un acte exactament igual de polític. Donar suport a la selecció espanyola és un acte polític. A Piqué o a Guardiola els han criticat per les seues declaracions polítiques, però quan alguns jugadors, com ara Salva Ballesta, han fet declaracions d’extrema dreta no ha passat absolutament res. La qüestió és que podríem discutir si seria bo o no que el futbol i la política no estigueren junts…

Però és possible?
—Jo crec que no. Però ho podríem discutir. En tot cas, no s’hi val a dir que no ho pots polititzar tu. Perquè si alguna cosa sabem és que els estats nació, també el regne d’Espanya, tots, han utilitzat el futbol per a nacionalitzar, és a dir, per a crear hegemonia i homogeneïtzació cultural. Les victòries de la selecció espanyola han ajudat molt a l’ús de la bandera monàrquica espanyola, que era més reduït, com a mínim en alguns territoris. I això no és un acte polític? I tant que ho és! Per tant, amb tota la cosa de ‘no barrejar futbol i política’, en realitat volen dir que només facen política els autoritzats. El futbol fa política constantment. A la mateixa llei de l’esport hi ha anàlisis polítiques: deixeu de fer demagògia amb això. En fi, ja sabem que la nació establerta és banal, com diu Michael Billig, i les altres són explícites: sempre són nacionalistes els altres, encara que en la pràctica ho som tots. És a dir, tots apostem per una determinada sobirania. Ells continuen fent allò de ‘nacionalistes i no-nacionalistes’, però no ens ho empassem. Com a mínim uns quants no ens ho creiem [riu].

Acabarem amb una citació del vostre avi, el consell irrefutable que us donava quan jugàveu a futbol: per a guanyar, marqueu gols i que no us en marquin.
—Sí, com en la vida. Al futbol, la part ofensiva és la que més es veu, però el València ha fet els títols quan hem tingut un bon equip defensiu i ens han marcat pocs gols. És una lliçó que podríem aplicar també als moviments socials: quan no comets errors i no dónes munició a l’adversari ets més fort. O, dit d’una altra manera, tant l’atac com la defensa formen part de la vida social. Quan el moviment obrer o el moviment feminista només estan a la defensiva, perden. I, al mateix temps, anar a l’ofensiva, mobilitzar-se, no ha de fer oblidar que s’han de mantenir els drets que s’han guanyat. Ben mirat, si el futbol té el suport que té és perquè és una metàfora de la vida social.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.