Joan Vinyoli a Begur (fons Vinyoli-ACSE).

L’estiu del 1954 el poeta Joan Vinyoli (1914-1984) començava els estiueigs familiars a Begur, poble de la Costa Brava, que es van allargar fins al 1978. El poeta definia així aquell indret: ‘És el més important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital.’ Aquest paisatge mariner i mediterrani li va fer tal efecte, que li va permetre d’incorporar una nova simbologia poètica, amb la mar i el món entorn de la mar, que ja no abandonà mai.

El paisatge i la natura són una constant en l’obra poètica de Joan Vinyoli. I així ho va fer palès des del primer vers que publicà, ‘I la natura em crida’, fins al darrer, ‘I tot el blat es torna pa de vida’. Ja ho va dir Enric Casasses en el pròleg de la Poesia completa: ‘Des d’Ausiàs Marc no hi havia hagut un poeta així de compromès amb “l’indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons”.’ Per Casasses, la poesia completa de Vinyoli ‘és la història d’un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas a pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s’adona que s’ha convertit en un veritable màgic.’

La relació de Joan Vinyoli amb Begur va ser intensa, fins al punt que l’any 2009, quan es van escaure els vint-i-cinc anys de la mort del poeta, el municipi va crear la Ruta Poètica Vinyoli (impulsada i elaborada per Cristina Badosa), on s’expliquen alguns dels llocs que el poeta va freqüentar, les cases on va fer estada i alguns poemes que hi va escriure. Per escatir aquesta relació, hem parlat amb un dels especialistes en Vinyoli, Miquel Martín, begurenc que ha estudiat l’obra que el poeta va produir en els vint-i-cinc estius que va passar a Begur i que ha fet moltes vegades la Ruta Poètica Vinyoli, per divulgar-ne l’obra a escolars i a turistes culturals.

Joan Vinyoli i Teresa Sastre (fons Vinyoli-ACSE).

Com hi va anar a parar a Begur? Joan Vinyoli s’havia casat amb Teresa Sastre l’any 1945 i van tenir tres fills. La família de la seva dona havia passat els estius a Begur. L’àvia Maria Campamà, mare de la Teresa, els parlava sovint de la bellesa del poble i de les platges, com també una germana de Teresa, que hi havia estat l’estiu de 1950. Fins el 1953 els Vinyoli passaren l’estiu a Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental). És possible que fossin ells que suggerissin Begur a la seva colla d’amics, quan una part d’aquests, que estiuejava a Tossa, va veure com, arran del film L’holandès errant i l’idil·li d’Ava Gadner amb Mario Cabré, Tossa començava a massificar-se. Per fugir de la gentada, els amics cercaren un altre lloc. A Begur, durant la dècada dels cinquanta, seixanta i setanta, els Vinyoli van compartir estius amb els amics Joan Guarro i Carme Picart, Joaquim Sevilla i Ció Jaques, Josep Pedreira i Berta Font, Joan Petit i Margarida Fontserè, els cunyats Montserrat Sastre i Esteve Coll, i, durant un temps més curt, Francesc Gomà i Eulàlia Presas.

Una mar profunda
Miquel Martín (Begur, 1969), filòsof de formació, estudiós de Vinyoli, explica: ‘Quan Vinyoli va arribar a Begur tenia quaranta anys. En relació amb la poesia, vivia un moment de transició. Tenia tres poemaris publicats, però encara era un poeta molt desconegut. A Begur va descobrir un univers nou i ple d’autenticitat, que el va fer lligar amb la seva obra lírica.’ I afegeix: ‘El primer vers que va escriure aquí, jo defenso que va ser: “He naufragat en una mar profunda”. Aquest vers correspon al Llibre d’amic, que Vinyoli va escriure en part aquí, tot i que el volum es va publicar molt temps després, el 1977. En aquell moment Vinyoli havia tocat fons i començava un nou camí.’

LLIBRE D’AMIC
He naufragat en una mar profunda:
no em parleu de platges.
Tu, amiga, mereixes
un cant sense falliments.
(de Llibre d’amic).

Miquel Martin al cafè Tothora de Begur.

Però el primer llibre de poemes que Vinyoli va publicar després de començar a passar els estius a Begur fou El callat, el 1956. Segons Martín, és la descoberta del mar, un paisatge que el crida: ‘cridat per una veu de mar fonda’. Vinyoli substitueix els símbols boscans, construïts a partir del paisatge i la natura de Santa Coloma de Farners, on va passar els estius durant la infantesa i la joventut, per un joc de símbols poètics nous vinculats al mar. En el primer poema d’El callat es veu molt bé aquest procés:

ALGÚ M’HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sol, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
més ara sóc orella i pas insomne.

El callat obre una nova etapa poètica marcada pel canvi de paisatge. Diu Miquel Martín: ‘El paisatge és horitzó. Hi trobem un eixamplament de l’univers poètic i moral de Vinyoli. El fa replantejar-se moltes coses. Begur per a ell és un temps d’alliberació. És el temps d’escriure i de llegir. És allò que voldria fer sempre, perquè ell s’ha sentit cridat com a poeta, però de molt jove es va haver de guanyar la vida i ja feia molts anys que treballava a l’editorial Labor.’

El mirador de Sant Ramon i el castell
‘Hi ha una postal, que escriu als seus amics Òscar Samsó i Glòria Llenas, en què els parla de les panoràmiques que s’albiren des de Begur. Hi diu: “Per mi, que no havia vist mai la Costa Brava, ha estat una revelació.” Es refereix a la pujada de Sant Ramon, on hi ha l’ermita i el mirador, i on Vinyoli solia anar al capvespre.’ Tal com explica el fulletó de mà de la Ruta Poètica Vinyoli, és una panoràmica que ressegueix tot el litoral empordanès fins al cap Norfeu, les illes Medes i bona part de l’interior: Pals, els arrossars, Sant Feliu de Boada, Peratallada, Torroella de Montgrí, el Montgrí i el castell.

El poeta Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la cala d’Aiguablava, a Begur, cap al 1960 (fons Vinyoli-ACSE).

Durant la Ruta Poètica Vinyoli també s’explica que el poeta es llevava d’hora per contemplar la sortida del sol. Escrivia en una postal a J. V. Foix: ‘Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur.’

‘A partir de fer estada a Begur, el mar hi és sempre’, diu Miquel Martín. ‘El mar passa a ser un símbol que ja no deixarà mai. És un símbol ambivalent en l’obra de Vinyoli, perquè tant pot correspondre a la idea d’immensitat que extasia com, per contra, a la mar que et fa naufragar i et fa perdre. El mar entra en la seva poesia d’una manera immensa, el mar i tot el seu univers metafòric: les illes, els gavians, la figura del coraller…’

El coraller? ‘Abans d’arribar a Begur, el paisatge que marca l’obra de Vinyoli és el bosc i el paisatge de Santa Coloma de Farners, la seva arcàdia d’infantesa i joventut, on els símbols que adopta són el gall, el bosc, la muntanya. Però amb la descoberta del mar, el poeta pren la forma del coraller, símbol d’aquell que baixa cap al fons per trobar la veritat, la bellesa, el sentit.’ Explica Miquel Martín que n’hi havia molts, de corallers, a Begur, molts begurencs es guanyaven la vida cercant coralls. Al tombant del segle XX, arran de la caiguda del preu del corall a la Mediterrània, molts se n’anaren cap a Cuba a fer aquest ofici. Ací sorgí la figura de l’indià.

Les illes Medes des del mirador de Sant Ramon de Begur.

Continua Martín, explicant com el paisatge de mar entra en la poesia de Vinyoli: ‘Hi ha molta sensualitat, fins i tot eròtica, quan parla del mar. En el llibre El griu, publicat el 1978, que conté poemes eròtics, la mar hi és molt present. Poemes com ‘El bany’ o ‘Cova de mar’ en són bons exemples.

Durant els vint-i-cinc estius que Vinyoli passà a Begur publicà vuit llibres, a més del volum compilatori Poesia completa 1937-1975. Són: El callat (1956), Realitats (1963); la trilogia dels setanta: Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975); i després Vent d’aram (1976) Llibre d’amic (1977) i El griu (1978).

De ‘Tothora’ a ‘Tot és ara i res’
‘Vinyoli es passava moltes hores al bar Tothora, un emblemàtic cafè del centre de la vila. La seva dona, fent broma, deia que el cafè no s’hauria de dir Tothora, sinó ‘Tot és ara i res’, perquè Vinyoli s’hi passava tot el dia. ‘Amb el llibre Tot és ara i res, el poeta va trobar una manera de sintetitzar aquest afany de transcendència, de cercar l’absolut, a partir de realitats quotidianes –explica Martín–. Vinyoli va aprendre a moure’s en el pla físic i metafísic, entre la sensualitat i la transcendència.’

POSTAL A SALVADOR CLOTAS (fragment)
Feliços pocs
als quals el cor mai no se’ls vol morir.
(del llibre Tot és ara i res)

Castell de Begur (fotografia: Ajuntament de Begur).

Els deu primers estius a Begur van ser feliços. Però amb la mort de Joan Petit i el suïcidi de la seva dona, Margarida Fontserè, va començar la decadència. ‘Vinyoli va quedar especialment tocat, perquè durant anys foren aquests amics (que formaven part d’un grup més ampli, entre els quals hi havia Eduard Valentí i Roser Petit, Francesc Gomà i Eulàlia Presas, Guillem Cosp i Remei Martínez) els que van creure en la seva poesia.’

Sobre aquest moment, Pep Solà, biògraf de Joan Vinyoli, escriu en el llibre La bastida dels somnis: ‘Amb el matrimoni Petit s’acabava l’època daurada dels estius a Begur. L’estiu de l’any 1966 va escriure el poema “Sunt lacrimae rerum” (‘Són les llàgrimes de les coses’), que podem llegir com un sentit plany per la pèrdua d’aquells estius que ja no tornarien. […] Va escriure el poema en una nit molt fecunda, la del 27 de juny, a les cinc del matí, “després d’un somni intensíssim que era com una rememoració deslligada del que jo en diria l’època d’or de Begur. Per no perdre l’enorme i intensíssim contacte entre el que era purament oníric, el somni, i el fet conscient d’escriure, el vaig escriure tot sencer, amb els ulls tancats i el llum apagat i procurant fer les lletres molt grosses perquè després les pogués entendre”.’

SUNT LACRIMAE RERUM (fragment)
Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.
(del llibre Tot és ara i res)

Miquel Martín recorda: ‘Vinyoli era molt conscient que la vida es construïa a còpia de records. I el poeta retenia el record a través de la poesia, per evocar-lo quan aquell moment ja no hi fos.’ L’estiu del 1978 fou l’últim que el matrimoni va passar a Begur. Mesos abans, Joan Vinyoli havia tingut una trombosi cerebral que l’obligava a fer repòs i no li deixava fer aquelles coses que més li agradaven: passejar a punta de dia i al capvespre, o anar al cafè i a la platja, tot bevent un got de ginebra gelada. I, en aquestes circumstàncies, va decidir de no tornar-hi. Però el record de la mar de Begur no el va deixar mai, ni en l’enyor ni en la poesia. Per això Martín creu que en els seus dos darrers llibres hi és molt present i amb molta força.

CANÇÓ DE MAR (fragment)
Quan he sentit la vella olor de sal
marina a prop i he tocat els esculls,
he interrogat la mar des del sorral
i se m’han fet totes les perles ulls.
(del llibre Domini màgic)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]