nova planta

L’endemà de l’11 de setembre de 1714, quan les tropes hispano-franceses van aconseguir d’entrar a la ciutat de Barcelona després d’un any i mig de setge, les noves autoritats borbòniques van començar ràpidament les accions de represàlia contra els catalans partidaris de Carles d’Àustria. N’hi havia de carregades de simbolisme, com la crema de banderes i estendards de la ciutat i les seves institucions, i n’hi havia de directament repressives, com la detenció i l’empresonament dels caps militars de l’austriacisme català.

Principat (1716)

Felip V de Borbó, en qualitat de vencedor de la guerra de Successió al tron hispànic, també va abolir immediatament les lleis i constitucions de Catalunya, que des de mitjan segle XIII s’havien desenvolupat com a òrgans de govern estatal propi i independent, i també va prohibir les institucions que les vetllaven, de la Diputació del General a les Corts Catalanes, passant pel Consell de Cent. En substitució, d’entrada va imposar-hi una administració de govern provisional anomenada ‘Real Junta Superior de Gobierno y Justicia’, presidida pel superintendent José Patiño. La situació de provisionalitat no es va acabar fins el 16 de gener de 1716, data de promulgació de l’anomenat Decret de Nova Planta, un conjunt de disposicions de Felip d’Anjou que substituïen les abolides institucions i constitucions del Principat per un nou ordenament de matriu castellana i inspirat en el model absolutista i centralitzador vigent en la monarquia borbònica francesa des del segle XVI.

D’acord amb aquella ‘nova estructura’, el govern del Principat passava del control del virrei a mans d’un capità general. Alhora, el territori es va dividir en dotze corregiments, com a Castella: Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa, més el districte especial de la Vall d’Aran. Els corregidors gairebé sempre també van ser militars i van presidir els nous ajuntaments, ja sense representació gremial i formats des d’aleshores per regidors vitalicis controlats per les autoritats borbòniques en un sistema d’organització jeràrquica, oligarquitzada i molt procliu a la corrupció.

La nova planta a Catalunya va anar acompanyada alhora d’imposicions fiscals molt severes, com el cadastre impulsat pel mateix Patiño, que va servir en part per sufragar les despeses dels funcionaris reials i per sostenir l’exèrcit d’ocupació. La nova administració absolutista i centralista també va comportar una més gran castellanització de l’administració del Principat, on van desaparèixer les tradicionals vegueries.

Regnes de València i d’Aragó (1707 i 1710)

Abans de la nova planta principatina, el pretendent Borbó ja n’havia imposat al llarg de la guerra de Successió en uns altres territoris de la Corona d’Aragó que havien caigut en poder seu. Així, arran de la desfeta de l’aliança austriacista en la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, Felip V va decretar l’abolició immediata del règim constitucional dels regnes de València i d’Aragó, que van quedar integrats com a meres províncies al govern i les lleis de Castella. Al Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, que derogava els furs i les constitucions d’aquests dos estats de la Corona d’Aragó i les seves institucions pròpies, s’invocava al ‘just dret de conquesta’ i es justificava la mesura pel ‘delicte de rebel·lió i la manca al jurament de llurs habitants (…) i la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals… que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers’. Al País Valencià es van establir els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (rebatejada San Felipe després de la crema), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (de la Vila Joiosa), amb corregidors castellans al capdavant dels nous ajuntaments.

Les noves plantes dels regnes de València i d’Aragó foren més dures que no pas la del Principat, atès que s’aplicaren com a càstig en plena guerra entre borbònics i austriacistes.  La catalana, introduïda nou anys després, va corregir parcialment certes mesures i experiències negatives de les anteriors. És així com Catalunya va poder mantenir el dret civil, mentre que el País Valencià el va perdre juntament amb tots els altres drets. En el cas aragonès, en un principi també es van abolir el 1707 les seves peculiaritats polítiques, entre les quals el dret privat, però les va recuperar fugaçment durant la reconquesta del regne duta a terme per l’arxiduc Carles el 1710. Aquell mateix any, ja de nou sota ocupació borbònica, s’hi va aplicar una segona nova planta que, això sí, va respectar el dret civil aragonès.

Mallorca i Eivissa (1715)

Entre els decrets de nova planta del 1707 i el del 1716, les autoritats borbòniques encara en van dictar una altra, per a les illes de Mallorca i Eivissa. Després de caure en mans filipistes el juliol del 1715, i malgrat que el conqueridor francès D’Asfeld va recomanar de respectar-hi algunes de les velles institucions, el 28 de novembre es va promulgar irremissiblement un Decret de Nova Planta per al Regne de Mallorca que, tot i respectar el dret civil, establia un comandament militar de l’illa, imposava els ajuntaments de regidors i la divisió en corregidories, subjectava els mallorquins a l’allotjament de soldats i introduïa el castellà als tribunals, a més de mesures fiscals favorables al rei absolut. Amb tot, el decret no es va fer efectiu fins el mes d’agost de 1718, arran d’un nou dictat borbònic exigint-ne l’aplicació.

Menorca (1707)

La nova planta del 28 de novembre de 1715 s’adreçava a Mallorca i Eivissa, però no a Menorca, atès que la Balear petita havia passat dos anys abans, pel tractat d’Utrecht, sota sobirania britànica. Londres, durant els quasi vuitanta anys de dominacions intermitents de l’illa (fins el 1802), no va abolir els furs, privilegis i institucions propis, tot i que els governadors britànics hi van interferir i intervenir sempre que els va convenir.

Cal esmentar, amb tot, que durant els primers anys de la guerra de Successió, just després d’un intent no reeixit d’aixecament austriacista a l’illa el 1706, el governador borbònic Diego Leonardo Dávila va respondre-hi amb una dura campanya repressiva plena de detencions, execucions sumaríssimes, confiscacions de béns dels revoltats i engarjolaments. Les represàlies no es van aturar aquí, com detalla l’historiador Miquel-Àngel Casasnovas: ‘Dávila no es va acontentar amb tot allò i va voler clavar un cop decisiu a les universitats sotmetent-les a la seva dependència directa. Actuant per iniciativa pròpia, l’abril del 1707 va suprimir el sorteig per a la provisió dels càrrecs municipals i va deixar en suspens els privilegis de l’illa. El 4 de juny de 1707 Dávila va comunicar la seva actuació al secretari de Guerra José de Grimaldo. El governador ho justificava perquè considerava que els privilegis de Menorca relatius al govern havien estat molt nocius. Tant Felip V com Lluís XIV de França van aprovar l’acció punitiva del governador, que s’avançava alguns dies al Decret de Nova Planta per als regnes d’Aragó i de València, del 29 de juny.’

Al cap d’un any, el setembre del 1708, les tropes aliades comandades pel general anglès James Stanhope van desembarcar a Menorca, van decretar-hi l’obediència a Carles d’Àustria i el 16 d’octubre van restablir-hi els privilegis ‘fins la mort del senyor rei Carles II’.

Sardenya (1717)

Un altre territori sota l’òrbita de la Corona d’Aragó que es va estalviar el règim de nova planta gràcies al tractat d’Utrecht fou Sardenya. En el repartiment de territoris europeus (i americans) que va representar la pau signada el 1713 per les potències implicades en la guerra, l’emperador Carles d’Àustria va aconseguir d’incorporar l’illa mediterrània al seu imperi i s’hi va mantenir incòlume el corpus legislatiu catalano-aragonès, malgrat haver quedat desmembrada oficialment de la resta de la corona catalano-aragonesa, en mans borbòniques o britàniques.

Però el 1717, quan tropes espanyoles capitanejades pel general Alberoni van conquerir l’illa en nom de Felip V, en el seu camí cap a la cobejada Sicília, hi van imposar una nova planta, quasi tan efímera com la menorquina del 1707. I és que l’any següent, el tractat de Londres va cedir Sardenya a la Casa dels Savoia. Una cessió que es va materialitzar el 1720, quan el primer virrei piemontès, acabat d’arribar a l’illa, va jurar de conservar els privilegis, lleis, furs i costums anteriors a la nova planta borbònica.

El tarannà hispànic va continuar viu al llarg de tota la centúria, amb lleis, costums i usos fossilitzats d’una Corona d’Aragó desapareguda formalment moltes dècades abans. L’illa va restar com una veritable reminiscència catalano-aragonesa (en paral·lel amb la Menorca britànica) fins en una data tan tardana com el 1847, en què es va obrir una nova etapa a Sardenya amb l’anomenada ‘fusió perfecta’ amb el Piemont i la posterior unificació italiana.

Als altres territoris, formalment els decrets de nova planta no es van abandonar fins la caiguda de l’antic règim absolutista i la fi de la monarquia absoluta borbònica, el 1833, un segle llarg després de la seva imposició.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]