Joan Rodés ha estat un dels metges més importants de la medicina catalana de tots els temps i una figura de talla universal. Una de les seves obres més importants va ser la constitució a l’Hospital Clínic de Barcelona, fa gairebé cinquanta anys, de la primera Unitat d’Hepatologia del país i una de les primeres d’Europa. Amb el pas del temps, aquesta unitat s’ha convertit en un centre de referència mundial per a la recerca i tractament de les malalties del fetge i per a la formació de metges en aquesta disciplina. Des del moment de la fundació de la unitat, Joan Rodés va defensar amb encert que la medicina havia d’anar acompanyada de recerca biomèdica, perquè la recerca contribueix a millorar tant el tractament dels pacients com l’excel·lència dels centres hospitalaris. La qualitat més important de Joan Rodés, que el va dur a aconseguir aquesta fita i altres en el camp de la medicina i la recerca biomèdica, va ser la capacitat d’aplicar un lideratge ‘bo’ a les institucions i organitzacions a què va pertànyer.

El coneixement que vaig tenir de Joan Rodés durant el llarg temps que vaig treballar amb ell m’ha portat a fer un seguit de reflexions sobre el seu estil de lideratge en medicina i en recerca, tot i que probablement poden aplicar-se també a més àrees. La primera és que per a ser líder cal tenir un bon projecte, juntament amb una bona estratègia per a dur-lo a terme. El bon projecte és consubstancial amb el lideratge, de manera que l’absència de projecte o un mal projecte fan el lideratge difús o inexistent. Per una altra banda, lideratge no equival a notorietat personal. Joan Rodés sempre va mantenir un lideratge discret, cosa que no vol dir inconsistent. Fugia de la notorietat pública i aconsellava als seus col·laboradors que també ho fessin, perquè deia que distreia de fer la feina. Una de les seves màximes era que les publicacions s’havien de fer a les millors revistes científiques i no solament als mitjans de comunicació.

Ser líder bo també vol dir mirar-se les coses des d’una perspectiva diferent de la que se les mira tothom. Només fent-ho d’aquesta manera es poden produir idees brillants i projectes innovadors per a la medicina i les institucions científiques. Per a crear un bon projecte cal tenir imaginació i també pensar i reflexionar. L’acció sola, sense pensament ni reflexió, no porta enlloc i es converteix en lideratge frustrat. I cal no oblidar que el pensament i la reflexió es nodreixen de la lectura. Pensament, reflexió i lectura s’haurien d’afavorir molt més en el nostre sistema educatiu, fins i tot en l’universitari.

Una altra reflexió important és que cal saber formar un bon grup humà per dur a terme el projecte. La medicina i la ciència no són com la literatura o l’art, on les obres son gairebé sempre unipersonals. Sense un grup humà sòlid, el projecte mèdic o científic no pot arribar a terme, per molt bona que sigui la idea. La identificació correcta de les persones i la posició que tinguin en el si del grup són clau. No tothom serveix per a tot. I, una vegada format el grup, el líder ha de saber mantenir-lo cohesionat generant resultats, ha de reconèixer la importància de tots els membres del grup i fer-los sentir protagonistes. Saber cedir el protagonisme és difícil, perquè requereix generositat. L’egoisme és enemic del bon lideratge i sol portar a un lideratge ‘tòxic’. Cal saber aplicar allò que va dir Sir William Osler, metge canadenc considerat el pare de la medicina moderna: ‘És a través dels vostres deixebles que us arribarà l’honor més gran.’

Joan Rodés ens deixa llegats molt importants: a banda la Unitat d’Hepatologia del Clínic, l’Institut de Recerca Biomèdica August-Pi Sunyer, IDIBAPS i la modernització de l’Hospital Clínic de Barcelona, a més d’una nova visió de la recerca biomèdica a Catalunya i a Espanya. No obstant això, ens deixa una lliçó més subtil –però no pas menys important– sobre com ha de ser el lideratge en medicina. Si tenim en compte que actualment tant el tractament dels pacients com la recerca biomèdica són feina d’equip, la lliçó de Joan Rodés sobre el lideratge és aplicable a tots els càrrecs de gestió hospitalaris, des d’un cap de servei fins al director general, i de recerca, des d’un investigador fins al director d’un centre de recerca.

Pere Ginès i Gibert. Catedràtic de medicina per la Universitat de Barcelona

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]