Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio (fotografia: CR).

Saül Gordillo (1972) és el nou director de Catalunya Ràdio, d’ençà del mes de gener. I des del maig també és director dels mitjans digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Gordillo va començar a treballar en el periodisme local, a Ràdio Pineda, i ha passat pel Punt Diari, El Periódico de Catalunya i l’Agència Catalana de Notícies, entre més. Hi parlem per veure quins plans té per a la ràdio nacional de Catalunya. Ens rep al seu despatx, que no ha canviat de decoració. Bé, només hi ha una novetat: una litografia sobre Ovidi Montllor del fotoperiodista –i dissenyador– Jordi Borràs.

—Quines novetats té al cap Saül Gordillo per a Catalunya Ràdio?
—Volem renovar la temporada vinent i posar l’accent en la innovació. Hi ha un model esgotat: que tot el dia es parli de les mateixes coses, des de diferents gèneres, però girant entorn només sobre l’actualitat. És fàcil de caure en una dictadura de l’agenda informativa, on la política declarativa pesa molt. Estem tot el dia fent voltes sobre les mateixes coses. A totes les ràdios ens passa. Volem creure que la proposta que ara pensa l’equip de continguts podrà fer una aportació valenta i innovadora. Volem explicar molt bé l’actualitat informativa, però en les franges que toca. Però després volem alliberar la resta de la graella d’aquesta dictadura de l’agenda informativa. Hem d’aprofundir en l’entreteniment que no és frívol. I també volem potenciar la comunitat de Catalunya Ràdio.

—I fer allò que en diuen periodisme lent, més pausat, i més profund?
—També tenim idees de periodisme lent. Però no et puc avançar noms. Hem de donar la veu a la gent. I que vingui a la ràdio. Hem de ser la veu de la gent del carrer. I, ja més vinculat al tema tecnològic, volem que l’àmbit digital tingui més pes. La graella no pot acollir tot allò que generem. Però a internet no únicament podem distribuir continguts de la graella tradicional. Volem fer continguts específics per a internet. Que sigui un camp de proves i laboratori. Un escenari on ens arrisquem. I si triomfen, pum, els passem a freqüència.

—Una petició: al món anglosaxó són habituals les novel·les radiades. Les fan amb quatre veus, actors de renom, música de fons, efectes de so. És espectacular. A mi m’agradarien novel·les de Mercè Rodoreda a la ràdio, per exemple.
—No ho teníem pensat. Però acollim la idea. I tant que sí. Perquè estem en una fase en què molta gent ens porta idees. Molta. I aquesta me l’apunto. Però vull afegir una cosa per als lectors: la gent ens ve a proposar programes. I els diem que no: que ens proposin continguts. Que no pensin, ni es limitin a pensar, en el format. Que si cinquanta minuts, que si a la franja del matí, etc. Res. Que pensi en un contingut. Que deixi al marge la durada, el format o si és multimèdia.

—Acabeu de signar un acord de col·laboració amb Ràdio TeleTaxi.
—Ells no poden pagar-se uns informatius i nosaltres potser no arribàvem a la seva audiència. Tothom hi surt guanyant. Jo n’estic molt content.

—I al País Valencià hi arribareu?
—L’acord de reciprocitat entre TV3 i Canal 9 inclou ràdios. I a les Illes ja hi arribem. Anem per aquest camí.

—A les ràdios us passa com als diaris, que en paper pateixen crisi?
—No. En aquests moments la vitalitat de la ràdio és brutal en un context de canvi tecnològic i cultural que sí que afecta la premsa. Molta gent escolta la ràdio al cotxe. Molta. Per exemple. I el darrer estudi dóna més oients a la ràdio, més oients a la ràdio en català, i més oients a Catalunya Ràdio. Tants com fa quinze anys: 643.000 oients segons la darrera onada de l’EGM.

—A l’estranger hi viuen 300.000 catalans. No hi ha cap programa pensat per a ells? Fet per ells?
—No crec que sigui poca gent. Per desgràcia, aquests darrers anys molt talent ha marxat del país. I no volen perdre la connexió amb el seu país. Des de les xarxes podem fer un paper per a mantenir aquest vincle. Els mitjans públics ho fem. Em sona que hi ha un programa que fem sobre estudiants Erasmus i Europa. Afortunadament, aquest exili no és tan traumàtic gràcies a les xarxes. La gent ens segueix. El podcast és l’element integrador de la comunitat internacional.

—Sou el nou director i veniu de fora: una cosa que us hagi sorprès molt positivament?
—Positivament m’ha sorprès tot. Veure els recursos, la potència, la qualitat professional, la força que té Catalunya Ràdio com a emissora pública. Entenc que alguna gent digui que no tenim tants recursos com ens agradaria. D’acord. Que no en tenim tants com n’havíem tinguts. Potser sí. Però, venint de fora, el transatlàntic és molt potent. I el prestigi i l’estima que té, també. Som la ràdio nacional. Tenim una emissora de 24 hores que és de referència. Som líders als informatius. Tenim la Mònica Terribas al matí, que ha guanyat 50.000 oients a la darrera onada d’EGM, i Kílian Sebrià, home de la casa, líder a la seva franja, i en informació, contra el tòpic que la gent només vol entreteniment. Tenim Catalunya Música, i tenim Icat.

—Molta gent demana que Icat torni a la freqüència, que deixi de ser únicament a internet.
—Dependrà dels recursos. Hi ha una pressió de sector cultural, i el conseller de Cultura, Santi Vila, recull el guant, per tal que hi torni. Caldrà veure si hi ha recursos. Sigui com sigui, s’ha potenciat el contingut i la marca.

—I alguna cosa que us hagi sorprès negativament?
—Potser m’ha sobtat que quan vas al parlament algunes preguntes dels grups parlamentaris tenen una interpretació política sempre molt concreta. I els qui som professionals moltes vegades al·lucinem de les interpretacions. A vegades coses la mar de normals, i ben fetes, alguns partits les volen portar a un debat polític. És lícit, és clar. Però m’ha sorprès.

—Saül Gordillo és l’home d’ERC a Catalunya Ràdio. Segur que us ho han dit.
—Això es combat amb professionalitat. Amb feina. I havent fet 150 reunions els 100 primers dies. Reunir-me amb tots els partits, i totes les sensibilitats, i amb 80 persones de la casa. Allà on he anat, he intentat fer passar davant la professionalitat, el sacrifici i el projecte. El millor que puc fer per Catalunya Ràdio és continuar essent periodista i director. Com ho he fet a El Periódico, o l’ACN, o al Punt Avui.

—Mentre el model sigui com és, no us n’escapareu, d’això. Si us trien polítics, us diran polititzats. El director que ha triat CDC, el director que ha triat ERC, el director d’ICV, etc.
—Crec que en som víctimes, d’aquest sistema. Es posa més l’èmfasi en qui diuen que t’ha proposat, que no en el teu perfil. Suposo que rebre l’etiqueta forma part de la feina. Però a mi que em jutgin pel que faré i el que faig.

—Vós militeu en cap partit polític?
—No! En cap partit. I crec que un periodista no hauria de militar en cap partit polític.

—Als òrgans de direcció de la ràdio britànica BBC no tan solament hi ha representants polítics. També hi ha l’església, sindicats, mestres, científics. El conjunt fa una ràdio pública. Aquí la tenim oficial i prou: només trien els polítics.
—Us segueixo. Però crec que és un tòpic. Crec que som públics, més que no pas oficials. I cada vegada ho som més. Els lobbies, els sindicats, l’església i els partits ens demanen i ens pressionen, positivament. Som públics i no oficials, potser no de manera legislativa, però sí per la força dels fets. Potser no cal ni canviar la llei. L’entorn t’hi porta: som cada vegada més de qui ens escolta i no de qui ens finança. Seria molt fàcil de dir-te que hem de ser la BBC. Però crec, pel que veig, que en el fons ja actuem com això que dieu.

—Un clàssic. Catalunya Ràdio ha crescut massa?
—No. Som gairebé 400 persones. Tenim Catalunya Música, Catalunya Informació, delegacions al territori, funció de servei públic, unitats mòbils per a portar Txarango a Idomeni, etc. Es pot fer amb més poca gent? Déu n’hi do l’esforç que fa Catalunya Ràdio, d’implicació en el projecte i de posar-hi hores i sacrificar-se perquè tornem a ser líders i referents d’innovació.

—Catalunya Ràdio i RAC1. És molt bo que la competència sigui entre vosaltres. Guanyi qui guanyi, guanya la ràdio en català.
—Per això nosaltres no fem servir mai paraules ni retrets contra ningú. Jo també crec que és bo per al país que s’escolti més ràdio en català. Estem molt contents que la ràdio en català tingui tanta vitalitat. I tenim un petit motiu d’orgull: la majoria dels professionals que triomfen a la privada han sortit de Catalunya Ràdio.

—Havíeu fet mai ràdio?
—Jo vaig començar a la ràdio. Ràdio Pineda. Tres o quatre anys. I a Ràdio Calella, també. El meu primer contracte de periodista va ser a Ràdio Marina. Anava amb una d’aquelles gravadores de cassets. En una banda l’adhesiu del Punt Diari. I a l’altra, Ràdio Pineda. Els corresponsals de l’època érem polivalents sense saber-ho.

—Cap dels quatre germans no heu seguit el negoci familiar, un restaurant a Calella?
—Dos, sí. Dos, no. Jo vaig fer de cambrer dels dotze anys als divuit, a El Hogar Gallego.

—Sou un català més sense els quatre avis de Catalunya.
—Mon pare néixer a Los Santos de Maimona, província de Badajoz. A Calella hi ha 1.200 persones d’aquest poble que van venir tots cap aquí. La meva mare és gallega. Mon pare, als setze anys, amb l’una mà davant i l’altra al darrere, arriba a Calella. Va fer de pagès, que és allò que sabia fer. Després va fer de paleta. La cervesa la feia a la taverna Los Gallegos, on va conèixer la meva mare, que hi treballava. I diu als futurs sogres: ‘Si voleu us construeixo un restaurant i teniu un local més gran.’ I el van ampliar i mon pare es va posar a la cuina. I va aprendre a cuinar de la meva àvia gallega. I ara és un cuiner de peix i marisc extraordinari. Va haver-hi un dia de conflicte. Mon pare no entenia que jo no treballés al restaurant i que treballés en una cosa que no acabava d’entendre. Periodisme? No era seriós. I durant uns mesos, o anys, vaig haver de gestionar una certa incomprensió a casa. El nen gran es dedica a fer de periodista. Què passa? Per sort, amb el temps, ho han entès. Els ha agradat i ara és un orgull. En una paret del restaurant tenen fotos de Saül Gordillo. D’aquella incomprensió, hem passat a aquest orgull.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]