Quim Masferrer: ‘President, no afluixeu’

  • Entrevista a l'actor i presentador, que acaba de guanyar un premi Ondas amb 'El foraster'

VilaWeb
Roger Cassany
30.11.2016 - 02:00
Actualització: 30.11.2016 - 09:14

Viu frenèticament entre enregistraments aquí i allà, però de seguida que pot s’escapa a casa seva, a Sant Feliu de Buixalleu, un poble de la Selva de set-cents habitants. Acaba de guanyar un premi Ondas per un dels programes estrella de TV3, ‘El foraster‘, èxit de la cadena i d’audiència. Aquests dies és a Calldetenes, on divendres presenta ‘Tiempo‘, una obra de la qual és autor, interpretada per Jorge Sanz. Què faries si et quedessin noranta minuts de vida? És només el darrer dels seus projectes. En aquesta entrevista ens parla de ‘El foraster’, de com s’enregistra, de les històries que s’amaguen a cada racó del país i també del procés polític que hem viscut aquests darrers anys. Què li diria al president Puigdemont si es fes un ‘Foraster’ al parlament o al Palau de la Generalitat? ‘President, no tingueu por, no afluixeu.’

El vídeo en què agraïu el premi Ondas ha esdevingut viral. Quina mena de reaccions heu rebut?

—Com que érem molts que havíem de parlar, m’havien demanat que fóssim breus. I jo vaig dir que necessitava només deu segons: tenia molt clar que volia agrair el premi al jurat i que votant és com es decideixen les coses. La veritat és que quan vaig fer aquest comentari hi va haver un moment d’ovació al Liceu. Segons que em consta, hi va haver també alguns xiulets, però jo no els vaig sentir. Poca estona després, quan els premiats i les autoritats ens vam trobar al Foyer del Liceu, sí que hi va haver força gent que em va agrair el havia dit, sobretot perquè la gala tenia abast estatal. Entre aquesta gent que m’ho va agrair hi ha la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i el vice-president del govern, Oriol Junqueras. La veritat és que l’impacte va ser força al·lucinant. En ma vida el meu Whatsapp havia funcionat tant.

Parlant de vídeos, l’any 2012 vau participar en la sèrie ‘Sense por’ de VilaWeb, amb un vídeo d’un minut que va esdevenir també viral, en el qual parlàveu de les amenaces del govern espanyol, de la cabra de la Legión i de les bombes fètides que ens llançarien des de l’aire. Han passat quatre anys. Ara el faríeu igual, el vídeo?

—Recordo el vídeo, era carregat d’ironia, però basat amb amenaces reals. I sé per la gent que me’n parla que continua tenint vigència. Això sí, a diferència del 2012, ara ja no tenim por. Ara sabem que depèn només de nosaltres. Si més no és la sensació que tinc i m’agradaria que fos així. Penso que part de la ironia d’aquell vídeo no té tant valor, perquè la por ja l’hem perduda.

Hi ha veus que diuen que el procés ens ha cansat una mica…
—Osti, no ho va pas dir ningú, que seria fàcil. I a vegades sembla que la història de l’independentisme sigui cosa de quatre dies, o de quatre anys. I no, caram, perdoneu, això fa molts anys que funciona, eh? I els independentistes de tota la vida, més que estar cansats, ara fem l’esprint final. Això és com una marató, cosa que jo no he fet mai i no crec que faci mai, però amics que tinc que en fan em diuen que el problema no és al quilòmetre trenta-set, sinó al quilòmetre divuit. Ningú no abandona al trenta-set, perquè ja veu les orelles al llop, tot i estar més cansat. En aquell moment les cames van soles i tenen ganes d’esprintar, encara que no tinguin tanta energia. Doncs jo crec que som allà, a punt d’arribar, encara que estiguem rebentats i que ens quedin uns quants quilòmetres. El quilòmetre divuit, aquell en què abandona qui acaba abandonant, ja l’hem passat.

—’El foraster’ ha estat un programa d’èxit. N’hi haurà nous capítols?
—Sí, aquests dies enregistrem la nova temporada. Precisament ara vinc de l’Horta de Sant Joan, on ens ha plogut cada dia i on hem trobat històries increïbles. L’any que ve ‘El foraster’ visitarà més pobles.

També heu fet programes en llocs que no són pobles…
—Sí. L’essència de ‘El foraster’ són les comunitats petites, com podria ser Sant Feliu de Buixalleu, el meu poble. La idea és mostrar aquestes comunitats i els seus paisatges, tant el paisatge humà com el territori. Cal tenir en compte que la diversitat que tenim en aquest país és espectacular: pots passar de banyar-te en una platgeta de la Costa Brava a la llar de foc d’un poblet de muntanya del Pirineu colgat de neu amb un parell d’hores de cotxe; pots passar pel delta de l’Ebre, gaudir de la seva llum única, i en el programa següent ser en un lloc ben diferent. Això ho ha de reflectir ‘El foraster’, perquè això que tenim no és una cosa normal. Tenim un país excepcional i l’essència del programa és, també, mostrar-ho. Però en un moment determinat TV3 ens va proposar de fer un ‘Foraster’ dins de TV3 per a presentar la següent temporada. És a dir, entendre TV3 com a comunitat, com a poble. I va funcionar tan bé, amb tanta audiència, que se’ns va acudir de fer-ho amb altres comunitats. Hem fet la Vall d’Hebron, Mercabarna, la comunitat de catalans a Madrid, etc.

Podríeu fer-ne un al parlament també, no? Segur que hi ha històries potents…
—Doncs mira, justament és un dels llocs que és a la llista que tenim. No sé si el farem. Però també et diré que bona part de les històries que descobrim a ‘El foraster’ són impossibles de guionar, són històries amagades, que passen i prou. I per això penso que al parlament potser les històries més potents no serien precisament les dels polítics, sinó per exemple les del conserge que fa trenta anys que hi treballa, o la d’aquell, que no sé si existeix, que ha vist tots els plens perquè els ha hagut de transcriure, i que ho fa cada dia des de la transició, per exemple. Això és el que m’interessaria més.

I si féssiu un ‘Foraster’ al Palau de la Generalitat, al govern? Per força us hi trobaríeu amb el president… Què li diríeu?
—Home, primer de tot li diria, clarament, i sense dubtar-ho: ‘President, no afluixeu.’ Li diria que el mandat del poble de Catalunya és molt clar i que per tant no pot defallir, que no està sol i que té tot un país darrere. Li diria que no tingués por, perquè les seves pors són les nostres pors. I li diria tot això bo i sabent que no defalleix, que no té gens de por i que no s’arronsa. Però, dit això, que seria la primera cosa que li diria, segurament me n’interessarien moltes altres coses més petites. Per exemple, on era, què feia i què menjava quan el van trucar per proposar-li de ser president. Si s’ho va creure o se li va escapar de dir ‘au va, no em prengueu el número, és broma, no?’. Per exemple, em consta que viu a Girona i encara me’n recordo un dia que vam coincidir en un acte a l’Anoia que es va acabar a les dues de la matinada. Ell encara havia d’anar a dormir a Girona i ser a quarts de vuit l’endemà a Palau. Aquesta logística presidencial, la part més humana, em fascina. Voldria que em parlés de la independència i de l’estat català, però també de tot això més quotidià, del seu dia a dia, del seus esmorzars i de tot allò que fem tots, i ell també, i que forma part de la vida de cadascú.

Amb tants programes, teniu un personatge preferit que hàgiu conegut a través de ‘El foraster’?
—Això em costa molt. És cert que hi ha històries molt potents que enlluernen, però també hi ha petites anècdotes que són tan meritòries i boniques com les altres. Però, per exemple, un dels personatges clau és en Pepe de Castellfollit de la Roca, que passa els dies fent un catamarà al jardí de casa. És a dir, és algú, que a més té càncer, que fa molts anys que va decidir que el seu somni era travessar l’Atlàntic per arribar a San Blas. I a Castellfollit, un poble interior sense mar, construeix un vaixell a casa i aconsegueix que tothom l’ajudi, tot el poble, i quasi tot Catalunya, perquè va fer un Verkami per aplegar els diners que li faltaven. Una història bestial, però per a mi no és ni més ni menys que la història d’algú que et porta a un racó de bosc on voldria que tiressin les seves cendres per algun motiu molt personal. Valoro molt aquesta generositat de la gent que explica les seves històries. I de fet em fa mal al cor quan a l’hora del muntatge dels programes alguna d’aquesta gent queda fora del vídeo. Em fa mal a l’ànima i ho porto molt malament, però he après que és un peatge i que no hi ha solució.

Quants dies us passeu a cada poble per enregistrar un capítol?
—Tres dies per poble, amb dos equips. Un equip es dedica a gravar entrevistes i l’altre a fer paisatge, territori, poble i entorn. D’aquí en poden sortir trenta hores de gravació. Durant la setmana següent n’editem un producte provisional de 45 minuts. I al cap d’una setmana tornem al poble, projectem aquests 45 minuts davant de tot el poble i acte seguit faig un monòleg de 50 minuts, que també enregistrem. De tot això, de la barreja d’ambdues gravacions, en surt un programa de 50 minuts. Per tant, és evident que hem hagut de sacrificar molt material. És una feina d’orfebreria, sovint dolorosa.

Parlant de personatges, n’hi ha un que ha fet fortuna a les xarxes socials: la pastora de Castellar de n’Hug. Són molts que es pregunten si hi va haver marro, amb algú de l’equip…
—Marro, no! Però és cert que les xarxes socials són fascinants. I és impressionant com reaccionen a segons què. La pastoreta ‘Dolce Gabbana’, com la vam batejar, va ser un fenomen, cert. Molt maca i molt presumida, però res de marro. Per una altra banda, encara recordo les cinc italianes amb qui vaig parlar a Formentera i la conya que hi va haver a les xarxes. M’enllitaven amb totes! Però no, tampoc no hi va haver marro.

Quin ha estat el millor programa? O el poble preferit?
—Doncs això també m’és molt difícil de dir, però precisament et diria que el programa que m’ha quedat més gravat és el de la Vall d’Hebron. Per diversos motius: pel que representa, perquè va ser gravat la nit de Nadal, amb gent que no pot passar el dia de Nadal a casa… Ni jo ni l’equip no vam passar tampoc el dia Nadal a casa i m’atreviria a dir que és dels Nadals que recordo amb més emoció. Malauradament conec prou bé el món dels hospitals perquè la meva mare hi va fer un procés molt llarg, al Trueta de Girona, i jo hi vaig passar força nits. Estava convençut que a l’hospital s’hi pot fer humor, que hi ha sentiments, emoció, amor i humor. I va ser un repte. El dia a dia d’allà va fer que aflorés l’emotivitat: vam ensopegar dos parts i a més vam conèixer en Juan, a qui acabaven de trasplantar un pulmó i a l’entrevista no parava de tocar-se l’orella, que en el codi amb les infermeres vol dir ‘gràcies’. Ho vaig trobar meravellós, em va emocionar. I el programar va voler ser també un homenatge a la gent que forma la sanitat pública, que és allà pencant, i més ara, en moments de retallades i difícils, i que el dia de Nadal treballa i ho dóna tot.

Vau fer el dinar de Nadal allà. Quines sensacions vau tenir?
—Doncs recordo molt bé el dinar que van fer les infermeres de la planta d’oncologia infantil, en què l’una portava els canelons fets de casa, l’altra una altra cosa, i van dinar allà a l’office que tenien. Una em va explicar que feia anys que demanava de treballar el dia de Nadal, malgrat tenir família. Em deia que Nadal allà li donava moltes coses. Aleshores, quan m’ho explicava, jo al·lucinava. Ara l’entenc. El dia de Nadal allà, amb aquella gent, té una energia que no es pot explicar.

Heu esmentat Sant Feliu de Buixalleu, on viviu. Per què no hi feu un ‘Foraster’, també?
—Alguns de l’equip m’ho han demanat, cert. Però, osti, jo ja no seria foraster al meu poble!

Però si el fes un altre, el programa, en seríeu un dels personatges. Com us sentiríeu amb els papers canviats?
—Mireu, allò que deia abans. Nosaltres comencem a rodar molt d’hora al matí. I si m’imagino que algú a quarts de nou, quan surto per anar a treballar, em pica a la porta i em posa un micro al davant, més aviat li diria ‘mira, torna a la tarda a veure si m’enganxes, que ara no tinc temps’. Però, si hi penso fredament, aquí seria molt més interessant el meu pare, que és pagès, que no pas jo. Penseu que ell em va donar un dels grans consells que mai he rebut, per a la vida i per a fer el programa. Resumit, seria: ‘Vés als llocs a aprendre, mai a ensenyar.’ I si ho apliques, funciona. De fet, si jo m’imagino algú dient al meu pare com ha de plantar els enciams, acte seguit veig el meu pare engegant-lo a pastar fang. En canvi, si m’imagino algú que li pregunta com ho fa i per què, s’hi pot passar tres hores i acaben parlant de tot menys dels enciams. I això és el més bonic i el que modestament busca ‘El foraster’.

Per què viviu en un poble petit i no a la ciutat?
—A veure, jo, a Barcelona, per motius de feina, hi sóc molt. La meva companya és de Barcelona i m’hi puc passar una setmana sencera, però hi ha alguna cosa que em té lligat al meu poble. Sóc jo i m’hi sento a plaer. És aquesta cosa d’estimar la teva terra, de sentir-t’hi identificat, d’haver-hi crescut i de sentir que tot allò forma part de tu. La natura, el Montseny, la tranquil·litat. Ho lligo amb la cosa de sentir-se d’un país. A vegades em pregunten per què sóc independentista. I jo responc dient que senzillament és així: ho sóc perquè m’estimo el meu país, des de petit, i punt. Per què m’estimo la meva família, el meu poble, la meva comunitat, i, si faig l’onada una mica més grossa, m’estimo la meva llengua i el meu país. És quelcom emotiu, senzill, i no té res d’estrany, al contrari.

A les xarxes socials també n’hi ha molts que es pregunten per què us despulleu tan sovint, al programa…
—Primer de tot, no saps mai què et trobaràs. I seguint el consell del meu pare, jo hi afegeixo: ‘Estigues disposat a tot, amb la màxima disposició que et passin coses, no hi vagis amb barreres.’ Mira, fa pocs dies, en la gravació d’un ‘Foraster’, n’hi va haver un que em va dir: ‘Vine a fer el Pedraforca.’ I jo ja vaig veig veure l’equip mirant-me amb cara de patiment, amb la gota de suor, però vaig dir que sí, que anem-hi, què coi. I vam fer el Pedraforca, tot l’equip, amb les càmeres. Predisposició màxima. I fent això et trobes amb situacions de tota mena, com a Viladrau, on vam conèixer en Chinchilla, que és un senyor naturista i que es passeja pels boscos del Monsteny despullat. I parlant amb ell em va explicar la tranquil·litat i la llibertat que sent quan es passeja despullat pel bosc i que li importa ben poc què pensin els altres d’ell. I jo dic: ‘Caram, això ho vull provar.’ I ho faig. Igualment a Belianes, on fan un calendari de gent nua per recollir diners per a una ONG. La fotògrafa, la Desirée, va fotografiar mig poble, inclòs l’agutzil. I quan m’ho proposa, què li he de dir? Que no? Ho faig i endavant. Sempre tinc gravada una frase d’en Chinchilla.

Quina?
—Aquesta, tan simple com alliberadora: ‘La gent et critica perquè no té pebrots de fer el que fas tu, per això et critica.’ Doncs això, quan t’ho diu, no tens pebrots de dir-li que no i ho vols provar. I ho fas. I endavant. I penses que té raó. I punt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any