Una diputada del PSC, la seua portaveu, de fet, va reaccionar ahir al dictamen del Consell de Garanties sobre els pressupostos amb un piulet molt significatiu: ‘Ni referèndum, ni referèndum!’, va dir amb un atac d’alegria gens dissimulat. En el seu moment, ja vaig avisar cap on portaria inevitablement la deriva espanyolista del PSC i quines en serien les conseqüències. Vet-ho ací: una socialista feliç perquè creu que es prohibeixen les urnes a Catalunya.

Evidentment, cadascú s’alegra d’allò que vol o d’allò que pot. I tothom té dret d’intentar crear el clima públic que creu que posa les coses més fàcils al seu partit, al seu projecte o a la seua nació. Però tot aquest espectacle al voltant de la prohibició, com siga, del referèndum mereix que unes quantes coses queden clares. Demana, especialment, que nosaltres les tinguem clares.

En primer lloc i principal: l’independentisme va guanyar la majoria absoluta al parlament el 27-S. Això agradarà o no agradarà, però no es pot ni negar ni ignorar. De la mateixa manera que no es pot negar que hi ha, en conseqüència, una majoria parlamentària independentista i un govern independentista. Legal i legítim. Nascut de les eleccions. Alguns sembla que ho vulguen oblidar o que vulguen fer veure que això no importa. Però importa i importa molt. Els ciutadans de Catalunya van triar de fer la independència en un període de divuit mesos. I ara, des de fora de les urnes, i fent servir instruments de coerció de la voluntat popular, això es vol impedir. No hi ha marge d’engany: els qui fan tot allò que és imaginable i més per impedir el referèndum no estan a favor de la democràcia; només pretenen que el Tribunal Constitucional tinga l’oportunitat de prohibir l’actuació del govern legítimament escollit. I, en eixa campanya, ells es pensen que tot s’hi val.

Ho vaig dir aquella nit i ho repetiré tantes voltes com faça falta. La del 27-S va ser la nit decisiva del procés d’independència. Allò era el més difícil d’aconseguir i es va aconseguir. A partir d’allà tot fa baixada. És cert que alguns ja es van perdre aquella mateixa nit en una batalla de detalls que no ens ha afavorit, entre més coses perquè nosaltres dubtem de tot. I és veritat que nosaltres mateixos estenem els dubtes amb una alegria que no és massa comprensible. Però el pas de les setmanes i els mesos és tossut. Recordeu quan Arrimadas parlava com si hagués guanyat les eleccions i la cara que va posar quan va veure que la presidenta del parlament era Carme Forcadell?

Tinc la sensació que ho haurem de repetir cada dia a partir d’ara. Escolteu: l’independentisme va guanyar les eleccions a Catalunya amb una plataforma indiscutible i amb un full de ruta que es pot perfeccionar però que no es pot esborrar sense incórrer en un frau electoral. I això no es pot dissoldre a crits.

En divuit mesos, al setembre com a molt tard segons el president Puigdemont, s’ha de proclamar la independència, perquè és això que els ciutadans van votar. I en conseqüència, aquesta decisió només la poden aturar els mateixos votants, en les urnes, o els partits que els representen. Qualsevol altra maniobra, al final, allò que ens proposa i que vol és subvertir la democràcia i conculcar el dret dels ciutadans i el seu vot. Per això, parlar de cops d’estat o demanar que no diguem democràcia a fer servir les eines del parlament simplement és un exercici de cinisme polític. Pura propaganda.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]