Maria Antònia Oliver, a la seu d'Òmnium Cultural (fotografia: Jordi Carreño).

L’escriptora de Manacor, Maria Antònia Oliver, rebrà el 48è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que convoca anualment Òmnium Cultural. Oliver ha conreat principalment la novel·la i la narrativa breu, però també ha  la traducció, l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. Fou una de les escriptores capdavanteres de la generació literària dels 70. És la quarta dona destacada amb el premi després de Mercè Rododera (1980), Teresa Pàmies (2001) i Montserrat Abelló (2008).

Oliver ha reconegut en la conferència de premsa d’anunci del guardó que quan ha vist el llistat històric de premiats ha sentit ‘por’ per la ‘dignitat’ de les personalitats distingides. Ambtot, ha animat les dones a escriure per lluitar contra el ‘patriarcat’ en el qual encara es viu en l’entorn literari.

Així mateix, també ha constat el seu compromís amb els Països Catalans i ha assegurat que l’aspiració d’independència que desitja per al territori complet no creu que la pugui veure, malgrat que ‘continuarà lluitant’. ‘Catalunya és un gran mirall per a nosaltres’, ha precisat, i desitja que ‘l’empenta catalana’ per esdevenir un estat propi també arribi a les Illes. ‘En termes culturals i lingüístics estem molt units, però no en política. Ja hi estarem, n’estic segura’, ha conclòs.

En aquesta entrevista a VilaWeb, Oliver expressava el seu compromís independentista com a presidenta aleshores de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM). Explicava que l’objectiu de l’Assemblea era ‘situar l’independentisme en la centralitat política mallorquina’.

El jurat que ha decidit el premi està format per Margarida Aritzeta, Fina Birulés, Marta Buchana, Lluïsa Julià, Joan Mas i Vives, Anna Sallés, Carles Solà, Toni Soler i Quim Torra.’acte de lliurament del guardó, dotat amb 20.000 euros, tindrà lloc al Palau de la Música Catalana el 6 de juny. Òmnium Cultural guardona així una persona que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Biografia (AELC)
«Maria-Antònia Oliver neix a Manacor el 1946 i de ben jove se sent atreta per la literatura, primer com a lectora i tímida poeta, i ben aviat com a autora de narrativa. Aquesta passió per la literatura té uns orígens ben definits: la rica rondallística mallorquina recollida per mossèn Antoni M. Alcover, que Oliver conegué de ben menuda a través de les versions que li contava un seu oncle-avi. Així, les arrels d’algunes de les seves obres, com ara Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), i sobretot El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976) tindran el substrat de les rondalles mallorquines de les quals, ben aviat, esdevindrà una apassionada lectora.

Llavors, però, encara no tenia clar que volia ser escriptora, i també volia ser artista de cinema i hostessa de l’aire, i no va ser fins als 17-18 anys que va anar canviant, es va posar a estudiar el batxillerat, va trobar nous amics, es va interessar per la política, va començar a fumar i va esdevenir una noia rebel. I va descobrir la seva veritable vocació, que la va portar a fer les seves primeres provatures literàries, primer en castellà. Però després de seguir un curs de català amb n’Aina Moll (fora d’hores lectives), ja sempre més va escriure en català, tret d’alguns articles en castellà quan encara no hi havia diaris catalans.

Per això no és gens estrany que, amb tot just 23 anys, irrompi dins la narrativa catalana del moment amb una obra que l’escriptor Llorenç Villalonga, en la presentació pública que en farà l’abril de 1971, qualificarà de petita obra mestra. Es tracta de la novel·la Cròniques d’un mig estiu, publicada a Barcelona el 1970, una ciutat on es traslladarà a viure aquells mateixos anys ja que, en l’endemig, i a la seva Mallorca natal, Oliver haurà conegut l’escriptor Jaume Fuster amb qui es casarà i, fins a la prematura mort d’ell, compartirà vida i literatura.

Un cop a Barcelona, Oliver participarà dels moviments literaris més avantguardistes i, amb els escriptors de l’època i de la seva mateixa edat, si fa no fa, conformarà la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

Tot i que no deixarà mai d’estar en contacte amb la seva Mallorca natal, serà a Barcelona on Oliver publicarà la major part de la seva obra, i on desenvoluparà gran part de les seves col·laboracions literàries. Ella mateixa diu que “per a mi escriure és viure, viure és escriure”, i serà doncs escrivint en els gèneres i camps més diversos que Maria-Antònia Oliver intentarà fondre les necessitats de subsistència amb aquelles feines que més s’adiuen a la seva vocació: durant anys col·laborarà en la premsa escrita, serà responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicarà a la traducció literària (recordem, en aquest sentit, la seva magnífica versió de Moby Dick, que obtingué el 1985 el Premi a la Traducció al català de la Generalitat de Catalunya), farà guions per a la televisió i treballarà també per al Circuït Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster etc.

A més a més de la seva obra narrativa, que conforma el gruix de la seva producció, Maria-Antònia Oliver ha conreat el teatre, amb obres com Negroni de ginebra i l’adaptació teatral de l’obra de Salvador Galmés, La dida. En el camp audiovisual, ha treballat en guions cinematogràfics i per a la televisió i la ràdio, dels quals podem destacar, entre d’altres, “Vegetal”, “Muller qui cerca espill”, “Que patines, Laura?”. Ha format part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

La narrativa de Maria-Antònia Oliver té una àmplia gamma de recursos: en algunes de les seves obres el nus central el conformen les relacions de diverses generacions o sagues familiars (Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, Amor de cans…); en d’altres, l’autora ens remetrà a mons onírics i mitològics (aquest seria el cas d’algunes narracions de Tríptics o de la novel.la Crineres de foc, tot i que en aquesta darrera també veiem reflectida aquesta necessitat d’explicar-se el món a través dels antecessors).

També hi trobem la seva incursió al gènere detectivesc, amb la creació, seguint la tradició dels autors de les novel·les policíaques, d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Després de publicar Joana E (premi Prudenci Bertrana 1991), la Institució de les Lletres Catalanes, de la Generalitat de Catalunya, li va proposar ser “Escriptora del mes”, fet que li va donar l’oportunitat de recórrer, durant trenta dies, els Països Catalans i de contactar directament amb part del seu públic. El 1995 publica Amor de cans (premi Llorenç Villalonga dels Ciutat de Palma) i comença una nova novel.la, que no acabaria fins més tard.

El juliol de 1997 li varen haver de trasplantar el cor. Aquesta operació va iniciar un llarg període de silenci, silenci que es va prolongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, cosa que la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l’aparició de Tallats de lluna (octubre del 2000), títol de la novel.la començada cinc anys abans. Al final d’aquesta novel.la hi ha una llarga nota d’agraïment a amics i amigues que l’han ajudada a viure i a tornar a escriure. La paraula ha fet sobreviure l’escriptora.»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]