La CUP va avisar ahir que si abans d’acabar-se el setembre no s’havia fet el referèndum els seus diputats abandonarien el parlament i, per tant, s’acabarà la legislatura.

El to de la CUP, que alguns entenen com una amenaça, pot molestar més o menys. Hi ha qui considera que són molt pesats en la desconfiança permanent o que sembren dubtes allà on no n’hi ha. Això depèn del gust de cadascú i és difícil de comentar. Però, siga com siga, mantenen una posició política coherent, i això també cal dir-ho. Van votar a favor de la moció de confiança del president Puigdemont i van aprovar el pressupost. I ho van fer, en bona part, condicionant-ho a un referèndum. Això són fets cabdals i indiscutibles. I no tindria lògica, per tant, de demanar-los que si Junts pel Sí incomplís la promesa ells no fessen res i continuassen com qui no hi veu.

Una qüestió diferent és si tenen raons o no per a desconfiar i si això origina una confusió innecessària. Jo crec que cal analitzar cada cas concret i ahir Eulàlia Reguant més aviat em va semblar que reaccionava a la pregunta del periodista quan va respondre dient això d’abandonar el parlament. Em costa de creure que a hores d’ara puguen dubtar de la decisió del govern, vist tot allò que es va veure la setmana passada al parlament.

Ara, hi ha una qüestió que transcendeix tot això i que és important que interioritzem tots, em sembla a mi. Aquest moviment no és dirigit per cap líder ni per cap partit i això el fa fort i li complica la vida alhora. Junts pel Sí ja sembla un miracle. I ser capaços de menar per un camí conjunt durant anys aquest ampli espectre que va de la dreta democràtica a l’anticapitalisme, sumant Junts pel Sí i la CUP, és un exercici literalment increïble. Ni la mítica Demos, durant la independència d’Eslovènia, no va abraçar un gruix com aquest que hi ha ací. De fet, jo no recorde que tinga cap precedent al món.

I això vol dir que les decisions, i se n’han de prendre de molt difícils aquests dies, no emergeixen en el cap d’una persona, sinó en el diàleg de diverses, tal com els electors vam decidir amb els nostres vots. En un diàleg ple de contradiccions i interessos enfrontats, que cal conciliar tant com siga possible. I és un diàleg marcat, també, pels equilibris interns que els uns i els altres han de fer amb les seues bases i fraccions. Ara això ho veiem com un enuig, però ens hauríem de preguntar si no és precisament això que ens fa tan forts, com estic segur que algun dia tots veurem ben clar.

I la recepta per a no posar-s’hi més nerviosos del compte? Doncs crec que és dir sempre tots què pensem de manera clara i directa, mirar d’entendre la posició de l’altre tant com siga possible i no plegar veles mai, amb la seguretat que entre tots ho farem tot.

[Bon dia] –Si no la vau llegir ahir, us recomane molt l’entrevista que Andreu Barnils va fer a Joan Josep López Burniol. És un diàleg dur i tens que em sembla que aclareix algunes coses importants. N’és una el retorn de l’antes roja que rota. Burniol creu impossible la independència i opina que l’independentisme fracassarà i que per a allunyar la independència després de les eleccions hi haurà un govern de coalició entre Esquerra Republicana i els comuns. I jo em pregunte com han d’estar les coses perquè es faça explícit el desig d’una maniobra tan allunyada de la realitat i tan contradictòria pels seus interessos … de classe.

–Barnils és una mica massa impertinent, pel meu gust, i burxa Burniol en la qüestió de La Vanguardia, contraposant-la a VilaWeb. Jo no ho hauria fet, però és la seua entrevista. La resposta de Burniol, novament, és interessant. Diu que VilaWeb és com un diari de partit (no sé sap de quin, però) i es pensa que així es liquida la qüestió. Parlant de premsa de partit, aquest cap de setmana, curiosament, ha desaparegut Unió Democràtica i jo he recuperat aquest bitllet ‘informatiu’ de La Vanguardia de quan va haver-hi la marxa del sector independentista. Vosaltres mateixos…

–L’elecció, controlada i tutelada per la Xina, de Carrie Lam com a nova cap de govern d’Hong Kong, ahir, ha anat seguida d’intenses protestes dels localistes i de tots els partits democràtics. Si voleu seguir la situació en aquest país asiàtic us recomane de llegir l’Hong Kong Free Press. Divendres, per cert, el PEN Club català organitza a l’Espai VilaWeb de Barcelona un debat amb el president del PEN Club d’Hong Kong, Jason Y. Ng. Ell és un dels activistes més destacats del Moviment dels Paraigües Grocs i per tant el diàleg serà una ocasió magnífica per a saber de primera mà cap on va l’ex-colònia britànica.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]