Joan Josep López Burniol (1945) és notari, periodista, i l’acaben de nomenar vice-president de la Fundació la Caixa. S’asseu, entre més, als consells d’administració d’Abertis, la companyia de les autopistes, i Criteria, el hòlding de la Caixa. Els seus articles a La Vanguardia són referent per als partidaris del pont aeri i la tercera via. Ara jubilat de notari, el senyor López Burniol ens cita a la seu barcelonina de Cuatrecasas, una de les grans empreses d’advocats del país. Hi fa d’assessor. Mentre dura l’entrevista, no para de sonar-li el telèfon. Són les felicitacions pel nou nomenament. La conversa se centra en la seva visió política, però també en aspectes vinculats a la Caixa, Abertis i Gas Natural.

Ja tenim pressupostos. Quina valoració en feu?
—Què penso de l’aprovació dels pressupostos? Allò que pensen els lletrats del Parlament de Catalunya. És a dir, que hi ha una infracció de la llei. I que això no duu a bon port. És a dir, estem condemnats a parlar. A entendre’ns, d’una manera o una altra. No sé com acabarà, però estic segur que no l’encerten ni els qui es tanquen al diàleg, perquè trenca el principi democràtic, ni els qui trenquen la llei.

—En un dels vostres darrers articles dèieu que anàvem a eleccions, que no hi hauria referèndum. Encara ho creieu?
—Claríssimament. El dibuix que em faig és el següent: s’aprovarà la llei de desconnexió, amb la qual es convocarà el referèndum, el Tribunal Constitucional suspendrà el referèndum i, aleshores, hi haurà algun acte de desobediència. No sé quin serà, potser posar en marxa els mecanismes per a fer el referèndum. Aleshores vindrà la reacció de l’estat, que crec que serà sempre extremadament mesurada. La reacció no serà tremenda, però hi serà. I aquí hi haurà la cosa que penso que es busca, que és una negativa per a poder dir, a fora, que no ens deixen. I es convocaran eleccions.

—Us seguia fins aquí. Però, per què convocar eleccions quan tens el referèndum en marxa? No. Votarem amb policies al voltant. I ja està.
—No. No ho faran. Són percepcions personals. La realitat del país no serà aquesta. Estic convençut que l’única sortida que hi haurà seran noves eleccions. És més, en les noves eleccions es resoldrà una cosa de la qual els independentistes no parlen mai. A Catalunya, sota el debat per la independència, sense voler minimitzar res, hi ha un debat entre dos grups socials clarament diferenciats. La classe dirigent històrica de Convergència és burgesia barcelonina. Bàsicament, de Diagonal cap amunt. I en canvi, la d’Esquerra és menestral i de comarques. Aquests grups són profundament antagònics, han tingut una relació molt tempestuosa entre ells. I fins i tot, i sóc agosarat, hi haurà un govern que es formarà entre ERC i CSQP.

—Jo diria que Mas ha fet molta feina de Diagonal en amunt.
—La meva percepció no és aquesta. Jo tinc la sort que he viscut a Alcanar, a Ripoll, i a Calella de la Costa. He estat el fill del notari als tres pobles i me’ls conec molt bé. La força de Catalunya no són els seus polítics, és la seva gent. Molta d’aquesta gent és profundament catalanista però, escolti’m, intueixen una cosa que és un fet. Som en una península, la península inevitable, i la vida articulada racionalment passa per una entesa amb Espanya. Aquesta gent –és la meva percepció– es troba òrfena de partit.

—I vós, us trobeu orfe de partit?
—No. Vaig votar tota la vida UCD, i quan va desaparèixer, me’n vaig anar com un company de viatge als socialistes. I encara hi sóc.

—Tornem a les diferències que veieu entre la menestral ERC i la burgesa Convergència. Puigdemont cau en menestralia...
—Cert. I la meva tesi és que això és la nova cúpula del PDECat. La pèrdua del control per part de la burgesia és tan absoluta que no ha perdut únicament el control del país, sinó també el del seu antic partit, Convergència. I fixa’t que Pascal, Bonvehí, Puigdemont vénen de comarques. Com ERC.

—I jo que em pensava que la independència era cosa de burgesos.
—I ara! A mi, Catalunya, no me l’ha d’explicar ningú. L’he viscuda. Jo he jugat a la plaça de Sant Eudald de Ripoll. Conec aquest país. Jo dic que la independència és una cosa de tot el poble català. I aquest poble català, tan ampli, després d’aquests anys, amb l’ajut enorme dels mitjans de comunicació, és del 48%. El 48%.

—Enorme ajut de mitjans independentistes? Mireu les audiències televisives a Catalunya. La majoria és unionista. I els diaris en paper, també.
—No sóc un expert en mitjans de comunicació, però em fa la sensació que hi ha hagut un cert impuls encapçalat per alguns mitjans. Que no els critico.

—Doncs, el pobre senyor Antich va saltar de La Vanguardia quan es va fer independentista. Jo diria que tenim el 48% tot i tenir els mitjans en contra.
—A veure si puc precisar el meu sentiment perquè no se’m malinterpreti. El catalanisme és un sentiment d’una força extraordinària. La gent ho ha fet tot, a Catalunya. A partir d’aquí, una part s’ha girat cap a l’independentisme. En ús del seu dret. I ho respecto. I defenso que aquí, senzillament, hi han influït molts factors: la crisi, alguns mitjans de comunicació, etc. Teniu raó en una cosa: els mitjans de comunicació poden contribuir en un determinat moment, però no són determinants. I ara us diré una cosa…

—Ai, ara.
—Ara els mitjans de comunicació no se’ls creu ningú.

—Ja sembleu en Donald Trump, vós.
—Quan jo era petit hi havia un argument: ‘Això ho diu el diari’. Imagineu-vos que en una discussió, avui, es digués igual. La gent riuria.

—Teniu part de raó. Per exemple, en el tema dels pisos. La premsa callant, i va haver de ser Colau que ho posés damunt la taula.
—És veritat.

—Les vendes de La Vanguardia i El Periódico cauen. I a VilaWeb anem pujant. Per què?
—Faré una improvisació: crec que els mitjans com VilaWeb cobreixen el rol que van cobrir al segle XIX els diaris de partit. Us heu fixat que, en música, la gent escolta allò que coneix i li agrada? Doncs, ara la gent va als mitjans que diuen allò que els agrada. Són, en certa manera, els fulls parroquials d’una església. Això ho posareu a l’entrevista, oi?

—I tant. Ara, de La Vanguardia i El Periódico es podria dir el mateix. Hi insisteixo: com s’explica la caiguda de lectors de La Vanguardia, i no d’uns altres?
—No me les vull donar d’original. Les elits han perdut el control dels mitjans de comunicació. La comunicació en aquest moment ja no es fa des dels mitjans. Es fa a la xarxa. A l’antic règim, hi havia uns textos sagrats, els evangelis, i uns intèrprets, els capellans. A l’estat burgès, hi ha uns textos: les constitucions, les declaracions dels drets de l’home. I uns sacerdots, els intel·lectuals i els periodistes. En aquest moment ja no hi ha ni textos ni sacerdots.

— Ara el text es diu capitalisme. I dels sacerdots, en diem economistes.
—Si ho creieu així, segur que estarem d’acord en això. Ho he dit fa poc, al Cercle d’Economia. L’economia és important –i no diré que només és la intendència, com deia De Gaulle– però no és el més determinant. Això crec jo. Estaria d’acord amb vós en una cosa: els economistes tenen una parla tan específica!

Teniu fills independentistes?
—Si respongués, els meus fills s’enfadarien. No ho faré. Només us diré una cosa, i n’estic molt satisfet: els meus fills són diversos.

Sou del Barça?
—No. De l’Espanyol, però ara ja no segueixo el futbol.

—I què us sembla que la Caixa patrocini el Madrid?
—Em sembla fantàstic. La Caixa és el primer banc minorista d’Espanya i ho serà de la península després de comprar el BPI a Portugal. La gent ha de saber que la Caixa cobra la pensió del 19% de tots els espanyols. I el 23% dels salaris. Té una implantació fantàstica. Ara és el primer banc minorista d’Espanya.

—La Caixa se n’anirà a Madrid?
—I ara! En absolut.

—Ni en cas d’independència?
—No. Mireu, ho dic tal com ho penso: la independència, la meva generació, no la veurem. No per cap acte de força, sinó perquè quan es plantegin les coses racionalment, i obrint el diàleg, arribaran les sortides. Si hi ha independència, tindríem quinze anys terribles tant per a Catalunya com per a Espanya. Terribles. I després, mira, com en una família. Quan es mor el pare, al final… A mi no em fa por, però tampoc no tinc cap inconvenient a dir què penso: sentimentalment, sóc espanyol i català. La independència, la viuria com un fracàs i una ruptura veritablement de primer nivell. Em produiria un dolor poc equiparable a cap altre. Són moltes les persones que ens sentim a la vegada espanyols i catalans.

—Mireu, com Gabriel Rufián. I bé que és independentista.
—És un cas particular.

—Ara us han fet vice-president de la Fundació la Caixa. Què hi fareu?
—Després de les reformes imposades per Europa, allò que la gent coneixia com la Caixa ara és Criteria. Criteria és el hòlding del qual pengen les participacions de Gas Natural, Abertis, CaixaBank, els bancs estrangers comprats, etc. La Fundació rep 500 milions d’euros anuals per a desenvolupar obra social. Som una de les primeres del món. Tot se’n va pràcticament en assistència social, investigació i beques. El meu rol serà el mateix que tenia quan era al consell d’administració i intervenia en els debats sobre dues qüestions: com gestionem els diners que tenim i com els repartim, i com vigilem les inversions.

—Teniu sou a la Fundació?
—No. A la Fundació, no. Però també sóc al consell de Criteria, i al d’Abertis.

—Parlant d’Abertis. Ara s’ha sabut que rebrà diners de l’estat.
—Ho he seguit. Hi havia un pacte, en virtut del qual si disminuïa la circulació per les autopistes a causa de la crisi, Abertis havia de rebre unes compensacions per part de l’estat. Es va comptabilitzar, Abertis deia una cosa i Foment una altra. Ara els tribunals han donat la raó a Abertis.

—Fort també, que Abertis rebi diners públics perquè baixa el trànsit. Que tenen menys cotxes? Doncs, espavilin.
—Sabeu què passa? No és això. Les concessionàries inverteixen diners en la concessió.

Us imagineu que si el meu diari no fes un mínim de lectors, l’estat m’ho compensés? Per què l’estat ha d’ajudar Abertis?
—Perquè la concessionària ha fet unes inversions. I si no hi hagués aquestes compensacions, ningú no faria les concessions. Aquest sistema d’autopistes funciona a França i Itàlia. I en tots els països emergents s’adonen que la manera de fer-ho és aquesta. És una barreja entre públic i privat molt útil.

—Molt útil, sí, sobretot per al privat.
—No, no. Veieu? Us diria que l’entrevista ha estat esplèndida, de to. Però us trobo una mica alegre. Una mica alegre.

—Escolteu, que l’estat doni diners a Abertis perquè no té prou trànsit, doncs, no.
—No és això. Crec que us equivoqueu. És el pacte amb el qual es compensen unes despeses que van fer unes companyies privades on inverteix molta gent. Aquestes companyies no són en mans de dues o tres persones. És la sortida a l’estalvi de molta gent.

—Passem a Gas Natural. Criteria, la Caixa, hi té participacions. Hem vist com aquesta empresa tallava la llum, i després la gent es moria a les cases, per pobres. Com ho valoreu?
—Aquesta pregunta, sincerament, és demagògica, feta d’aquesta manera. En el cas de Gas Natural, jo diria que si els protocols haguessin estat fets i funcionat amb rigor, això no hauria passat. És com passa a Colòmbia. Ho nacionalitzo. Ah, molt bé. A Colòmbia no pagava la llum cap entitat pública. La meitat de la gent defraudava. Això són companyies mercantils. No poden aguantar indefinidament.

—Jo demano que si Gas Natural talla la llum, com a mínim sàpiga si aquella persona és pobra o no.
—I jo demano que sigui l’administració qui ho digui a Gas Natural.

—Gas Natural, pel seu propi pes, ha de voler saber si talla la llum d’algú que es pot acabar morint, senyor López Burniol.
—S’han d’establir uns protocols d’acord amb les dues parts.

—Trobo immoral tallar la llum sense saber si el client és pobre de solemnitat o no.
—Si em permeteu que us ho digui, jo també trobo immoral la lleugeresa amb la qual vós em dieu això. És impossible, saber-ho. Com ha de poder saber, una administradora de gas, la situació de tots els seus clients? Absolutament impossible. Les administracions públiques hi són per donar aquesta informació i per dir ‘aquí talla’ o ‘no talla’. Responsabilitzar Gas Natural d’una manera directa com es va fer, fins i tot com ho va fer el president de la Generalitat, no tinc cap inconvenient a dir-ho, és un acte de demagògia. No hi donem més voltes, que aquí no ens posarem d’acord.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]