“Buenas noches. Ai, no. Bon dia. Exacte. Ja l’aprendré [el català]. Bon dia a tothom. I moltes gràcies per invitar-me.” Així va començar la periodista palestina Mariam Barghouti el seu esmorzar amb la premsa –a voltes emocionant, a voltes trencador i a voltes il·luminador–, ahir a Barcelona. La jove periodista de trenta-dos anys, nascuda a Atlanta (EUA), d’arrels palestines i resident a Ramal·lah de fa molts anys, ha cobert la guerra a Gaza i Cisjordània per a premsa en anglès (Al-Jazeera English, Newsweek, The Guardian, BBC, Drop Site, The New Arab i Middle East Eye), ha impulsat projectes periodístics (Communicating Palestine) i és autora dels llibres I found Myself in Palestine (Interlink Publishing, 2020) i Gaza: The Story of The Genocide (Verso Books, 2025). Ara viurà tres mesos a Barcelona, convidada pel CCCB, que fa anys que tracta el periodisme amb molta cura, i convida periodistes perquè expliquin la seva feina i la seva visió, amb conferències, tallers (ella, amb Thomas Kinnan)  presentacions (ella dialogarà amb Ilan Pappé a la Fira Literal) i col·laboracions amb la UOC. Vegeu-ne el programa.

Barghouti és ací de fa pocs dies i va ser colpidor d’escoltar les primeres impressions de la ciutat: “Per fi puc divagar per una ciutat, sense por d’un atac. Puc badar i mirar el cel sense por. Podré reflexionar, agafar distància. És un luxe que teniu els periodistes aquí: temps per a la reflexió, cosa que jo no tinc”, deia Barghouti, que va demostrar que era una dona de paraules potents, i en alguns moments mirada ennuegada, continguda, que va fer emocionar la sala en alguna ocasió.

Barghouti parla sobretot des de Cisjordània, no tant des de Gaza. I a Cisjordània l’agressió sovint porta el segell descontrolat dels colons i no tant dels militars: “Ara mateix a Cisjordània passa una cosa molt perillosa, i és una forma de neteja ètnica. Veiem com cada vegada més palestins són expulsats, especialment els joves, per la violència continuada, no tan sols de l’exèrcit israelià, sinó també de grups de milícies israelianes armades. Amb l’exèrcit, almenys, penses que potser és més fàcil, perquè hi ha una cadena de comandament. Amb els colons no hi ha cap cadena de comandament. I sovint, per haver mort un palestí, reben una condemna de llibertat vigilada, a tot estirar treballs comunitaris. Aquesta és la realitat que es viu a Cisjordània. […] Pots veure l’opressió en les bombes i les bales a Gaza, però a Cisjordània la veiem al dormitori, en el dia a dia. Hi ha un atac israelià en cada fase de la vida palestina: casaments, funerals, graduacions: tot és marcat per agressions i atacs. I això vol dir que els records que conservem i que portem amb nosaltres són travessats per una violència extrema. I això, en una comunitat, hi trenca el futur.”

Té tot un discurs entorn del periodisme, no tan solament del conflicte. Per exemple, diu que com més va més s’allunya de les notícies de darrera hora, i explica horroritzada que alguns periodistes internacionals havien fet carrera, nom i fama gràcies al drama de la guerra, convertint les morts en xifres, i només interessant-se pel drama amb els cossos encara calents. “Inundem la gent amb informació sobre actes de guerra i de terror? Aboquem desesperança a les nostres audiències? Hem informat de bomba, bomba, bomba, bomba, durant dos anys, com si res no ho pogués aturar. I això crea desesperança per a les audiències globals. Per tant, com a periodistes, també és important de preguntar-nos: com transmetem aquesta informació i amb quina finalitat?”

Periodista, i alhora víctima, així se sent Barghouti:  “Els periodistes que cobrim guerres, sovint anem al terreny sabent perfectament que podria ser el nostre darrer dia. Però hi anem igualment perquè hi ha històries que hem de deixar dites a la gent. Això forma part del nostre deure i de la nostra obligació. Et diuen que siguis objectiu, però no pots ser objectiu quan veus un horror profund. I no pots ser objectiu quan et fan mal com a periodista, quan no et prenen seriosament, quan la teva legitimitat és atacada constantment. Ets en un camp de batalla.” Barghouti, al CCCB, portarà dues periodistes més que ella respecta. Una serà Zeinab Salih, col·lega seva que ha cobert el Sudan i el Txad: “Cobreix la matança de la seva pròpia gent, com jo. Aquesta experiència no és tan sols palestina.” El segon diàleg serà amb Laila Al-Arian, “documentalista palestino-americana visiblement musulmana, que porta hijab i que ha hagut de navegar amb el racisme i la islamofòbia”.

En el torn de preguntes, totes fetes directament en anglès pels periodistes catalans (cosa que fa anys no es veia), va respondre: “El món sí que ha canviat la seva mirada. El món s’ha tornat més anti-Israel. De fet, ja no és ni tan sols una mirada necessàriament pro-palestina. És molt important reconèixer aquesta distinció. I les repercussions d’aquest canvi són perilloses, perquè també hem de mirar què farà Israel com a resposta a aquest aïllament.” I va citar la via Samsó, l’estratègia de defensa israeliana que respon a la idea de morir matant (amb armes nuclears) abans que no morir i prou.

La trobada amb la premsa ha viscut un moment intens quan ha afirmat amb veu trencada: “Fa anys que faig això.  Emocionalment és dur. Molt dur. Recordo que anys enrere visitava la casa de cada palestí que era assassinat. I arriba un moment que t’adones d’una cosa estranya: sentia que jo mateixa havia deshumanitzat els palestins. He hagut de convertir el meu poble en xifres, perquè si realment vols seure i pensar en els detalls i en la família et trenques. Israel no mata una sola persona, trenca tota una comunitat. Això et pot destruir.” I va afegir: “Et puc dir que, físicament, moltes vegades restava en silenci durant dies. Simplement no interactuava amb ningú. I m’he ensorrat plorant davant un cafè, de manera totalment aleatòria. Definitivament, m’ha passat factura, però encara he de trobar el llenguatge per a poder transmetre-ho amb precisió.” Ahir va fer la sensació que la senyora Barghouti aprofitarà els tres mesos a Barcelona, també, per a refer-se interiorment.

Sobre les eleccions locals fetes fa poc a Palestina, amb victòria d’al-Fatah, Mariam Barghouti diu: “Ara mateix no tenen res de democràtic”, perquè només al-Fatah, lligat a l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs, ha pogut presentar candidats, “i tots han de ser aprovats per Israel”. Hamàs no n’ha presentat, “perquè és catalogat d’organització terrorista. El Front Popular per a l’Alliberament de Palestina és considerat organització terrorista. I els partits independents no es van presentar a aquestes eleccions. Mireu: l’Autoritat Palestina és clarament un règim dictatorial i va ser dissenyada per ser així. Però ningú no pregunta mai ni recorda que nosaltres no vam votar Israel. Nosaltres no vam triar Israel. Per tant, la nostra realitat és antidemocràtica des de l’arrel, no perquè no hi hagi eleccions. A la vegada, crec que hi ha coses a valorar de les eleccions: l’Autoritat Palestina les va dur a terme perquè són un requisit dels governs occidentals i cal reconèixer que, en unes circumstàncies tan impossibles, els palestins diuen: “D’acord, fem-ho. No podem triar els nostres candidats, però passem pel procés.”

Sobre la feina de periodista per a mitjans estrangers, va fer la llista de paraules que ella no pot fer servir: “Neteja ètnica, genocidi, ocupació. A vegades no podem dir assentaments israelians il·legals.” I il·legals marca la diferència. No se’m permet dir coses com grups de milícia israelians, que és allò que són. Tenen armes de grau militar i operen, essencialment, com una màfia. O, a vegades, si vols entrevistar una mare, et diuen: ‘Aquesta és la mare d’algú que va ser acusat de dur a terme un atac terrorista’, i no t’ho deixen fer.”

Per acabar, sobre si la solució dels dos estats que molts europeus propugnen és una posició ingènua o no, respon: “Fa anys que diem que és una pregunta absurda, però després del genocidi a Gaza és simplement insignificant. […] Els palestins tan sols poden ser esborrats o alliberats. No crec que hi hagi un terme mitjà. Sincerament, no ho crec. I ara mateix sembla que ens esborren. Però tot depèn molt de què ens ofereixi el futur i del retiment de comptes. Sempre oblidem el terme retiment de comptes quan parlem d’un estat, dos estats, i també en els nostres reportatges. Crec que aquestes són les coses que cal tenir en compte quan parlem del futur.”