Núria Parlón es demanava ahir en una entrevista al diari Ara ‘què justifica que Catalunya vulgui ser independent?’. La batllessa socialista de Santa Coloma adduïa com a argument: ‘Nosaltres no som una colònia.’ I hi insistia: ‘No tenim reconegut el dret d’autodeterminació perquè no som una colònia.’

A mi em costa d’entendre, molt, que una persona respectada i amb responsabilitats polítiques de nivell puga afirmar una cosa semblant. El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat per Espanya, diu –en l’article 1.3–: ‘Els estats que formen part d’aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret d’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides’ (ací en teniu l’enllaç a l’original, en llengua anglesa).

No hi ha dubte possible, doncs, sobre el significat del text, signat per Espanya el 28 de setembre de 1976. Els ‘estats que formen part d’aquest pacte’ només pot voler significar tots els estats. No hi ha cap altra interpretació possible. Però, per si encara hi hagués cap dubte, els redactors del text ho van reforçar amb la frase ‘incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís’, és a dir, colonials. No cal saber gaire de llengua per a entendre que ‘incloent-hi’ vol dir ‘incloent-hi’.

Que les Nacions Unides hagen emfasitzat després, sobretot en la resolució 1514, el dret d’autodeterminació dels pobles colonitzats no pot usar-se mai com un argument contra els altres. I això, a més de ser lògic, s’ha demostrat sentència rere sentència i declaració rere declaració, especialment en el veredicte de la Cort Internacional sobre Kossove del 22 de juliol de 2010.

Ho ignora, tot això, Núria Parlón? No ho hauria d’ignorar. Els texts de les Nacions Unides són a un clic de distància a internet i entendre’ls no és gens complicat. Em sorprèn que ho faça.

I encara em sorprèn més si ho relacionem amb les falsedats que publica sobre això el director d’El Periódico, Enric Hernández. Perquè s’escau que, fa una setmana  justa, Hernández va publicar un text al seu diari ple d’incorreccions i errors que ha fet renàixer entre els seus lectors la falsa tesi sobre el dret d’autodeterminació com un dret vinculat als territoris colonials i prou. Hernández hi presenta un poti-poti indigne barrejant frases d’ací i d’allà i intentant fer veure que són un tot coherent, posant de costat texts que no casen i inventant-se situacions inexistents, amb la voluntat –m’imagine que explícita, perquè si no no ho entenc– de confondre els lectors. És tan atrevit, de fet, que arriba a insinuar que Viver i Pi-Sunyer tindria vergonya de la llei del referèndum, cosa que vol dir que ignora, eludeix o amaga que Viver i Pi-Sunyer n’és si més no el pare intel·lectual.

Jo no sé si hi ha relació entre l’una cosa i l’altra o si hi ha coordinació entre l’una cosa i l’altra. Però, siga com siga, quina pena de periodisme i quina pena de política…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]