Joan M. Minguet Batllori, autor de 'A contratemps. Anotacions esparses d'abans del Facebook' (Comanegra).

L’historiador i crític d’art Joan M. Minguet Batllori (Cornellà de Llobregat, 1958) acaba de publicar el dietari A contratemps. Anotacions esparses d’abans del Facebook (Comanegra). És un volum d’anotacions personals que s’estén des de mitjan 1992 fins a final del 2010. L’autor explica que a partir de llavors, amb l’arribada de Facebook, va continuar escrivint però ja no va ser damunt del paper sinó en format digital, amb l’eina multitudinària del senyor Zuckerberg.

Minguet Batllori explica una etapa de la seva vida: les anotacions comencen amb el final de la seva primera època d’investigador en les avantguardes artístiques catalanes, que culmina amb l’exposició ‘AC Avantguardes a Catalunya 1906-1939’, presentada a la Pedrera l’estiu del 1992, i la celebració de l’Any Miró el 1993, a més de l’inici de la seva etapa de professor d’història de l’art contemporani i d’història del cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. I el volum s’acaba quan comença l’etapa de president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), el moment culminant de la crisi econòmica i la seva posició crítica i pública contra les polítiques culturals de la Generalitat de Catalunya, que li han donat una ressonància més enllà del sector.

—Sí, el llibre es tanca quan començo la presidència de l’ACCA i arriba el Facebook. Aquests darrers sis anys de la meva vida són una altra etapa, certament, on he agafat un protagonisme no buscat (però que crec que he encaixat força bé), quan he pres una posició pública sobre el món de l’art. És clar, va coincidir amb l’ensulsiada de l’Associació d’Artistes Visuals, que gairebé va desaparèixer. Ara la situació és molt diferent. Amb Nora Ancarola de presidenta, l’associació d’artistes visuals torna a funcionar i a tenir un pes. Però durant aquests sis anys no he deixat de treballar com a professor a la universitat, comissariant exposicions com ara ‘Zona Neutral’ a la Fundació Miró. I t’ho dic perquè hi ha hagut certa confusió. La gent diu: ‘Minguet? Ah, sí, el de la Bibiana Ballbè. Això em molesta i forma part d’aquest mirar banal que potencien les xarxes, sense entrar més a fons.

Les anotacions del llibre comencen l’estiu del 1992, però no hi apareixen els Jocs Olímpics. No hem hagut d’aguantar, doncs, la caparra olímpica llegint el llibre. Tampoc no feu cap referència a la ràtzia contra els independentistes, que fou l’altra cara dels jocs.
—És un dietari irregular, perquè en el moment que em posava a escriure no hi havia voluntat memorialista ni de fer de cronòleg. I no hi ha res dels Jocs possiblement perquè no em van interessar gens. Amb la meva dona, la Montse, els dies de la inauguració dels Jocs vam marxar a Andorra. Després s’ha demostrat que fou l’inici de l’especulació a Catalunya. I no hi ha res sobre això possiblement perquè el meu ‘jo’ de llavors no necessitava escriure-ho. Però això no són unes memòries. Si les hagués d’escriure, hi ha coses que surten al llibre que no hi posaria. Però aquesta és la gràcia, que les he deixades tal com les vaig escriure.

Quedem amb Joan M. Minguet Batllori a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Miró és un referent de cap a cap del llibre i, és clar, de cap a cap de la trajectòria de l’autor. Per això li proposem que triï algunes obres de la nova col·lecció permanent de la Fundació Miró. Obres que ens donaran un entorn, que no és mai neutre. I al costat de cadascuna anirem tractant alguns dels temes centrals i recurrents que apareixen al llibre.

La primera obra que Minguet tria de Joan Miró és Paisatge del 1968. És a l’apartat de la col·lecció anomenat ‘Poesia i silenci’.

Minguet Batllori davant de 'Paisatge' (1968).
Minguet Batllori davant de ‘Paisatge’ (1968).

—És una peça extraordinària, que van rescatar dels magatzems. El 1924, Miró havia fet Ceci est la couleur de mes rêves (‘Aquest és el color dels meus somnis’) i molts anys després, quan ja en tenia setanta-pocs, va ser capaç de tornar a l’esquematització pictòrica. Aquí es mostra aquesta faceta del pintor que va tendir al ‘menys és més’. Això és el que fa gran a Miró. A més, l’obra provoca debat i contrarietat. L’art és això. Ho dic al llibre també: els museus enciclopedistes ens adormen, ens plantegen que l’obra és irrenunciablement bona i al davant només tenim l’opció de fer una genuflexió. Doncs no, si l’art no té capacitat de contrariar-nos no serveix. Amb la nova col·lecció ha tornat el Miró més combatiu. Fixa’t, aquesta peça permet que succeeixi aquesta escena que acabem de viure: dos joves rient davant del quatre. Miró aconsegueix sacsejar-nos.

Ara que us referíeu als somnis, trobo que en el vostre dietari hi apareixen molts somnis. Hi doneu importància, als somnis.
—Aquest és un llibre fet d’anotacions disperses, escrites en suports diferents. M’ha portat molta feina aplegar tot el material. Un cop el vaig tenir ordenat, me’l vaig llegir i em vaig adonar de les meves coherències, sobretot. No és casual que parli dels somnis i d’autors que els tracten, com Borges o Freud (no com a mètode terapèutic sinó d’obertura de molts camps de creació). Per Freud sabem que Miró no es pot entendre sense una part onírica. En aquest sentit, veig connexions entre Pensacions, el meu llibre de poemes, i aquest nou volum. Del somni, m’agrada que no es pot controlar, que és lliure.

La segona obra que Joan M. Minguet Batllori tria de la col·lecció de la Fundació Miró és L’esperança del condemnat a mort (1974), que també anomenem el ‘tríptic de Puig i Antich’.

L'historiador de l'art davant del trípic 'L'esperaça del condemnat a mort' (1974).
L’historiador de l’art davant del tríptic ‘L’esperança del condemnat a mort’ (1974).

—El tríptic de Miró i l’execució de Puig i Antich és una associació interessada, perquè Miró feia temps que treballava aquestes obres i va resultar que va acabar el tríptic quan van executar el ‘pobre noi’ (em sembla que va dir Miró). Centrant-nos en el tríptic, Miró continua amb l’esquematització de les formes: ell, que havia fet una contracció del món a través de la creació d’un alfabet sígnic, continua investigant. Són pocs els artistes que al final de la seva vida encara investiguen. En el tríptic, les línies negres són una mena d’escriptura que trenca l’alfabet. Els signes es dilueixen en el gest i l’esquitx, el dripping de Jackson Pollock. I els seus colors habituals es concentren en una sola taca.

De Puig i Antich, en parleu un parell de cops en el llibre.
—Jo la nit abans de l’execució de Puig i Antich al garrot vil era al teatre, al Patronat de Cornellà. De cop i volta es va interrompre la funció, es van encendre els llums i ens van dir que l’endemà executarien Puig i Antich, a veure si podíem fer merder als llocs de treball. Ho explico al dietari. Sóc nascut a Cornellà i encara hi visc. En aquell moment, a setze anys, havia començat a treballar a l’ajuntament. Ja feia temps que a través del meu germà m’havien arribat les lectures de Marx, Engels, Lenin. Jo hi vaig afegir poc després les de Bakunin i Kropotkin, que em van introduir en l’anarquisme humanista, que dic jo, no pas en l’anarquisme militant. El pensament àcrata parteix de la voluntat de fer millor la societat a partir de fer millor l’individu. Puig i Antich era anarquista i va patir una execució rància i despietada.

Al llibre, quan parleu d’anarquisme humanista també us referiu al cineasta José María Nunes.
—Nunes es troba en aquesta línia. Potser no en vam parlar mai d’anarquisme, però hi havia aquesta sintonia. Per cert, que la inauguració de l’exposició que he preparat sobre José María Nunes s’inaugurarà aquest 14 de juliol a l’Arts Santa Mònica.

I, parlant de Cornellà, desenvolupeu el primer activisme cultural a l’ajuntament de la vostra ciutat. I al llibre sou molt crític amb els primers batlles de la represa democràtica, Fede Prieto i, especialment, José Montilla.
—La meva generació va creure en els idearis de llibertat, igualtat, amnistia… Fede Prieto primer i José Montilla després van ser del tot decebedors perquè van desmobilitzar una ciutat que havia aconseguit un gran moviment social i cultural. Aquests alcaldes van participar en la desmobilització del cinturó vermell (i aviat d’aquest cinturó se n’haurà de dir cinturó blau). Avui a Cornellà, la cultura es limita a fer la festa major, cavalcada de reis i el festival de pallassos cada dos anys. S’ha acabat la voluntat de crear esperit crític i tot s’ha bolcat cap a l’espectacle. És decebedor, però, compte!, no és una derrota. La gent de cultura sempre ens aixequem.

Montilla en surt mal parat, però la seva segona dona i la censura que va exercir quan formava part del Consell Comarcal del Baix Llobregat sobre un text vostre dedicat al patrimoni modernista de Cornellà…
—Al Baix Llobregat, la gent que hem estat sempre a l’esquerra del socialisme hem patit molt. Que els socialistes facin política de dretes no els ho perdonarem mai. I en això s’inclou la pràctica de la censura.

Heu viscut molt directament aquesta mediocritat i aquest tomb cap a la dreta…
—Quan vaig entrar a l’ajuntament de jovenet, era dels únics que escrivia en català. Per això em feien escriure les actes al llibre d’actes. Després vaig passar a l’àmbit de cultura, generant activitats i actes com la coordinació del mil·lenari de Cornellà. També vaig dirigir el teatre, el cineclub i durant tres anys la Rectoria, que era la sala d’exposicions. Vam fer moltes coses. I la pena de Montilla és que un paio que venia de Bandera Roja de seguida que va tocar poder va començar a exercir l’autoritarisme.

A més de deixar malament alguns polítics, al dietari també hi ha personalitats que semblaven intocables i que vós critiqueu. Penso en Joaquim Molas.
—Sí, però no es tracta de cap revenja ni res de tot això. Lamento que s’hagi mort. És cert que li van permetre de dictar allò que era bo i no ho era, sovint segons si un li queia bé o no, com explico. No és l’estil de savi que m’agrada. Jo no voldria ser així. Tampoc no voldria ser com en Ricard Salvat, que ja dic que és el professor que més em va influir, però que no tenia un bon tracte amb els alumnes. Que els alumnes continuïn sentint estima per mi fora de la universitat és una cosa que em meravella. Ara no és la mateixa crítica la que faig a en Molas que la que faig als polítics. Perquè amb en Molas podia entaular un diàleg i ens podíem enfrontar des d’aquest estadi, perquè el poder en el món intel·lectual es pot canviar a través del diàleg. En canvi, en el món polític això és impossible, s’ha demostrat tots aquests anys. Montilla tenia el poder de fer lleis i per això la seva traïció és total, perquè podia canviar la desigualtat social i la va mantenir. En aquest sentit, les batalles culturals són pírriques. I, parlant de morts, t’he de dir que m’alegra que al llibre aparegui el meu afecte per algunes persones que ja no hi són: penso en Carles Hac Mor i en José María Nunes. Reflectir-los com a personatges extraordinaris de la cultura catalana em fa content. Jordi Castellanos també hi surt. És constatar que hi ha gent que ha estat important per a mi i ha estat important per al país.

Hi ha un fil invisible en els vostres estudis i en el vostre relat que lliga els artistes catalans de l’avantguarda històrica amb Joan Brossa i amb Carles Hac Mor.
Sí, però tot comença amb Sebastià Gasch i l’estudi dels seus escrits d’art i d’avantguarda. Sense ell jo no seria aquí. Gasch em va obrir les portes al món de les avantguardes. I és a partir de Gasch que vaig anar cap a Miró i cap a Dalí. I després cap a Brossa i Hac Mor. I això lliga amb un llibre que acabem de publicar amb l’editorial Comanegra també, sobre la Galeria Ciento, en homenatge a la Marisa de la Ciento. Perquè jo me n’anava a la Ciento i m’adonava que l’avantguarda era allà i no pas a la universitat. Jo suposo que he deixat molts camins per explorar, però, mirant enrere, certament hi veig aquesta línia que continua fins a l’avantguarda d’avui dia, la de l’artista Núria Güell.

Continuem passejant per la nova col·lecció permanent de la Fundació Miró de Barcelona i Joan M. Minguet Batllori es col·loca davant la magnífica Sèrie Barcelona (1944). Com que és obra en paper no es pot fotografiar de prop i tampoc podrà estar exposada més de sis mesos seguits a la sala. Les condicions de preservació són molt estrictes amb això. I què ens explica Minguet davant d’aquesta sèrie?

Minguet Batllori i al fons la 'Sèrie Barcelona' (1944).
Minguet Batllori i al fons la ‘Sèrie Barcelona’ (1944).

—La Sèrie Barcelona ens fa evident que la història de l’art és organitzada en tòpics que van contra el seu objecte d’estudi. Un d’aquests tòpics és considerar que l’obra en paper no és tan important com la tela. Però en l’obra de Miró sabem que això no és així: ell cada vegada que explorava un llenguatge plàstic, en aquell moment, aquell era el més important. I ho sabem, per exemple, a través del que diu en les cartes que s’escrivia amb els Artigas, els ceramistes. Com s’emocionava pel foc, Miró! Les litografies de la Sèrie Barcelona expliquen el conflicte que Miró va tenir acabada la guerra civil. Personatges que són monstres enfront del seu món que no acaba d’emergir, perquè la guerra li va suposar un gran sotrac. La Sèrie Barcelona és una de les obres més polítiques de Miró. I també ens mostra problemes formals. Ell va concebre aquesta sèrie paral·lelament a les Constel·lacions. Mentre a les Constel·lacions treballava el color i l’alfabet sígnic, en aquesta sèrie és com si tot s’engrandís i hi apareixen els seus monstres de la guerra, com els de Goya.

Parlant del format paper, m’heu fet pensar que en el vostre dietari referiu un munt de lectures que feu. No són les lectures professionals ni acadèmiques, tampoc aquelles amb què construïu el vostre arxiu de cites (en un moment determinat citeu l’existència d’aquest arxiu). Són lectures més prosaiques i molt eclèctiques.
—Sóc un devorador de literatura. I des de jove combino lectures ben diferents: l’alta literatura amb la ciència-ficció, que m’apassiona. Els tòpics en literatura també existeixen: sembla que la ciència-ficció sigui un gènere menor. Per què? Els subgèneres m’agraden. Per una altra banda, quan vaig entrar a la universitat vaig tenir consciència que no podia explicar el cinema amb els referents de la meva joventut (Ingmar Bergman, John Huston, Pasolini…). Per això he de veure algunes de les sèries que els meus alumnes veuen per enllaçar amb els seus referents. Una vegada Ricard Salvat em va comentar que per explicar la tragèdia grega als seus alumnes ja no podia fer-ho parlant d’Èdip, rei de Pasolini, perquè no havien vist la pel·lícula. Un professor ha d’estar al dia per a mantenir la connexió amb els alumnes.

L’última obra que Minguet triarà fa referència als inicis pictòrics de Joan Miró, els paisatges de Mont-roig del Camp. Dubta entre Mont-roig, l’església i el poble (1919) i Ermita de Sant Joan d’Horta (1917). Finalment tria aquesta segona obra.

Minguet Batllori davant de l'obra 'Ermita de Sant Joan d’Horta' (1917).
Minguet Batllori davant l’obra ‘Ermita de Sant Joan d’Horta’ (1917).

—Aquests són els inicis de Miró. Aquesta obra Miró la va exposar a les Galeries Dalmau a l’exposició del 1918, que els col·leccionistes catalans no van entendre. El col·leccionisme a Catalunya sempre ha estat d’una miopia exasperant. Miró començava i els seus referents eren Sunyer i Cézanne. Eren obres figuratives, on mostrava el Camp de Tarragona. Però, mira, gràcies al fet que el van rebutjar ell va decidir de marxar a París.

En aquest espai, que correspon al primer àmbit de la col·lecció permanent, ‘Terra’, el tema a tractar és literal: el paisatge i la vida a Belltall, el petit poble de la Conca de Barberà on teniu una casa des del 1992. Coincideix amb el dietari també.
—M’agrada aquesta obra de Miró perquè representa el món rural i també perquè parla del seu paisatge, que és el del sud de Catalunya. Jo reivindico Belltall i les comarques del sud també, enfront de la capital i les comarques del nord. Sembla que només puguem mirar amunt. I m’agrada pensar que Miró també mirava al sud, a Mont-roig, i no a l’Empordà. L’any 1992 vam comprar una casa a Belltall gràcies als diners que vaig cobrar per l’exposició de les avantguardes a la Pedrera. La va triar la Montse i sempre li ho agrairé. És una de les millors coses que ens han passat a la vida. No l’entenc com a refugi sinó com a paisatge: vivim Belltall passejant pels camins, coneixent el territori, la gent, plantant els alls, les cebes, les patates. Et dóna una nova dimensió de la realitat.

Parleu molt d’en Marimon, un personatge de Belltall. Qui era aquest senyor?
—Parlo molt d’en Marimon. És el cas d’un home que l’any 1928 va matar set nens i unes dones en un poble del costat de Belltall. És un cas que em fa reflexionar sobre aquell paisatge, el de la Segarra històrica, el d’aquell temps i el d’ara. I amenaço de publicar-ne un llibre, que ja tinc començat.

Fa un parell d’hores que conversem entre les obres de Joan Miró. Ho deixem aquí. A la sortida, baixem cap a la plaça d’Espanya pels preciosos jardins de Laribal, obra de Forestier i Rubió i Tudurí, per a l’Exposició Universal del 1929. Entre la vegetació i l’aigua, xino-xano, retornem cap a la ciutat, sense deixar de parlar de la universitat i la poca relació que té amb la societat i la cultura. Un tema obert i polèmic també, del qual parla al llibre ‘A contratemps’, però que nosaltres deixem per a una altra ocasió.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]