Andreu Barnils ha publicat avui a VilaWeb l’article d’opinió titulat Joan Coscubiela i ‘la Caixa’. VilaWeb sempre respecta el contingut dels articles dels opinants regulars.

En aquest cas, l’escrit ha estat contestat per Joan Coscubiela en un llarg article del seu bloc personal, que reproduïm a continuació per contribuir que la seva opinió pugui ser valorada pels lectors de VilaWeb.

VilaWeb ha ofert aquest matí a Joan Coscubiela l’oportunitat de respondre l’article d’Andreu Barnils en el format i de la manera que ell considerés adient.


 

Guerra bruta
Joan Coscubiela

És cert el que algunes veus denuncien, el nivell de la guerra bruta puja de to en la política. Tenia raó, Manuel Castells, quan en la seva trilogia de la Societat de la Informació anunciava, en vista de l’experiència dels Estats Units, que la política en el futur es basaria en la destrucció de l’adversari. Però no sols en la seva destrucció política, sinó també en la personal.

Fa temps que es practica en la política espanyola. Aquest estiu n’hem vist un episodi que m’ha colpit especialment, en què mitjans de comunicació de tota mena han maltractat l’amic Enric Morera de Compromís, president de les Corts Valencianes, per fets familiars que res no tenen a veure amb la seva trajectòria i responsabilitat polítiques.

A Catalunya sempre s’ha dit que aquest estil era cosa dels espanyols i que nosaltres no tenim aquests vicis ni defectes. I si alguna vegada ha estat veritat aquesta autocomplaença amb nosaltres mateixos, ja ha deixat de ser veritat fa molt de temps. Les eleccions del 27-S treuen a passejar el pitjor de la societat catalana i les tendències innates dels humans cap a actituds inquisitorials.

Per justificar-ho, alguns diuen que és cosa de les xarxes socials i que no cal fer-hi gaire cas. Una justificació bondadosa que no s’adiu amb la realitat. Les xarxes socials no fan sinó reflectir el millor i pitjor de la societat. No de tota la societat, és cert, però sí d’una part.

I el que fa més preocupant la situació és la manera com alguns mitjans de comunicació s’han apuntat a la política del “tot s’hi val”. Els mitjans de comunicació tradicionals, que ja no saben què fer per subsistir econòmicament. I els digitals, on els mecanismes de finançament de què disposen encara són més precaris i els porten a oblidar els límits de l’ètica professional. És cert, no tots, però les excepcions són cada vegada menys, perquè la lluita per la subsistència és cada vegada més dura. 

El que mai no m’hauria arribat a imaginar és que un mitja com VilaWeb, dirigit per una persona a la qual tinc molt de respecte, en Vicent Partal, es prestés també a aquesta guerra bruta i que ho personalitzés en un servidor.

D’entrada creia que la primera regla d’un periodista era contrastar fonts. Però no, el Sr. Andreu Barnils no ho considera necessari ni oportú. Per ell, parlar amb els seus amics i que li expliquin una història carregada de sectarisme ja és prou per construir una intoxicació. No cal ni parlar amb la persona a qui dedica l’article, ni tampoc amb els qui varen ser els protagonistes dels fets de què parla. Per fer d’inquisidor, utilitzant un mitjà digital, no cal respectar les regles bàsiques del periodisme, només cal tenir un exèrcit d’activistes de les xarxes socials disposats a difondre la mentida que algú ha escrit abans.

Tot això té a veure amb la meva suposada intervenció en la subscripció del pla de pensions dels empleats públics de la Generalitat l’any 2005. L’article és farcit de mentides, intoxicacions i mitges veritats. La més important de totes, però no l’única, és la que fa referència a la meva suposada intervenció en aquest procés. Però n’hi ha més. Per exemple, que el pla de pensions va representar una reducció del sou dels empleats públics de la Generalitat, cosa absolutament falsa. O la insinuació de suposats interessos perquè la gestió correspongués a la Caixa. És difícil de trobar un paràgraf que respongui a la veritat.

No és a un servidor, a qui li correspon de fer l’explicació de l’actuació sindical d’aquell moment. Primer, perquè no vaig tenir-hi cap responsabilitat i, segon, perquè aquesta funció no hem pertoca ara. El que alguns no entendran mai, perquè es creuen les seves mentides,  és que Comissions Obreres de Catalunya és un sindicat d’estructura confederal, amb les legitimitats i les competències internes molt definides, estructurades i compartides. I que, ni quan jo n’era secretari general, ni abans ni ara, no hi ha ningú que mani per damunt de l’organització. Aleshores, com ara, les decisions que afecten els afiliats i afiliades de la funció pública, les prenien i les prenen els organismes de direcció de les respectives federacions.

Però com sigui que l’article va destinat directament a degradar la meva persona, em sento en el dret i l’obligació d’explicar algunes coses que el Sr. Barnils podria saber, si hagués respectat la regla bàsica d’un periodista i no s’hagués deixat endur per unes fonts, tan interessades com sectàries. Informacions, per cert, que són públiques, algunes de les quals publicades al BOE i al DOGC, que desmenteixen totalment el contingut del seu article.

Per exemple, que l’origen d’aquest pla de pensions, com uns altres de la funció pública, és a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat del 2014, que establia que les administracions podien dedicar un 0,3% de la seva massa salarial a posar en marxa sistemes complementaris de previsió social. I que la mateix disposició establia que aquest 0,3% només es podia utilitzar per a aquesta finalitat i no podia anar a augments salarials directes. Total, que és absolutament fals que això comportés una rebaixa del sou dels empleats públics. I també sabria que les aportacions dels treballadors i treballadores de la Generalitat a aquest pla de pensions són absolutament voluntàries.

Si el Sr. Barnils s’hagués documentat sabria que l’adjudicació a una determinada entitat financera, la va fer per concurs públic el govern de la Generalitat i no les organitzacions sindicals representatives de la funció pública catalana. I si s’hagués dedicat a preguntar als responsables d’aquell moment o hagués vist les resolucions, sabria les raons objectives d’aquella adjudicació per concurs públic.

També sabria que la suposada font de la seva informació, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que ell utilitza per intoxicar, també forma part de la comissió de control del pla de pensions, juntament amb CCOO i UGT.

Però no sols l’article és ple de mentides. També entra en el terreny de repartir credencials d’ortodòxia esquerrana.

En aquest sentit vull reiterar el que ja he dit en moltes ocasions, em sembla absolutament legítim que els treballadors i treballadores d’una empresa privada o pública decideixen canalitzar una part del seu salari –les aportacions de l’empresa– i una part del seu estalvi –aportacions dels empleats– a un sistema complementari de previsió social com els fons de pensió. Amb certes limitacions i condicionants, que sigui un sistema complementari i no substitutori del sistema públic de pensions i que es garanteixi l’equitat en l’accés i el control dels recursos aportats al fons de pensió.

Cal destacar, a més,  que els plans de pensions anomenats d’ocupació tenen certs avantatges sobre la resta de plans de pensions individuals o uns altres sistemes d’estalvi o de previsió social. Tenen unes comissions de control que permeten de garantir la responsabilitat social de les inversions que fa la gestora del pla de pensions, control que els ciutadans no tenim de les inversions que fan les entitats financeres –amb molt poques excepcions– amb els nostres comptes corrents, dipòsits a termini o inversions. A més, les despeses de gestió dels plans de pensions d’ocupació són molt més baixes que les dels plans de pensions individuals, en les quals els partícips no estan organitzats i no tenen força.

Fixada la meva posició sobre els plans de pensions, potser cal afegir-hi dues coses. Que no disposo de cap pla de pensions privat, tot i que em sembla absolutament legítim que, qui vulgui, el tingui. I que els estalvis que he pogut fer en la meva vida laboral, els tinc en bona part canalitzats en una entitat financera d’economia social. No crec que estigui obligat a donar informació personal que, a més afecta, unes altres persones, però com que el nivell de sospita i d’inquisició del país creix, aquí ho deixo.

Però l’article s’acosta al ridícul quan, per “agreujar” el suposat pecat comès, s’afirma que tots els partícips del pla són obligats a tenir el mateix banc. Sap, el Sr. Andreu Barnils, què és un pla i un fons de pensions i quina és la normativa sobre la seva gestió? Evidentment, que aquest pla de pensions té una sola entitat gestora i una única entitat dipositària. Sinó, com vol que es gestionin conjuntament els seus recursos?

És clar que tot és més senzill, es tracta d’intentar desautoritzar-me com a candidat el 27-S. I, per fer-ho, ho camufla com un suposat article d’opinió. Però el que fa el Sr. Barnils, sota el paraigües de VilaWeb, no és un article d’opinió, és simplement un conjunt d’intoxicacions i difamacions, sense cap fonament.

Els meus amics em diuen que no en faci cas, que ja hauria d’estar acostumat a aquestes coses. I potser tenen raó.

Amb disset anys, quan vaig sortir d’un quart de pis de 30 m2 a la Barceloneta on vivíem quatre adults i un servidor per anar a la Facultat de Dret, una de les primeres coses amb què em vaig trobar varen ser les acusacions de social-traïdor per part d’alguns companys que els 30 metres on jo vivia amb la família, ells el feien servir per a la caseta del gos. Alguns dels qui en aquells moment ja m’insultaven han acabat carregats de dòlars o euros. Uns altres, fins i tot, han acabat d’assessors fiscals de la màfia catalana composta per una part de la seva elit econòmica i política.

Ara, des de fa uns quants anys, comprovo que alguns dels fills o els néts d’aquells qui es creien legitimats per a denunciar les meves “traïdories socials”, també m’acusen de nacional-traïdor. Això si, els uns i els altres continuen sense abandonar les seves posicions de privilegi social.

Total, que hauria d’estar-hi acostumat. Però m’hi nego, em nego a acceptar que en aquest país guanyin els inquisidors. Estimo massa el meu país, que és la meva gent, per acceptar com a normal el nivell inquisitorial a què s’ha arribat.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]