Siddhartha Mukherjee

Tota la informació de qui som i com som, com a éssers humans, com a individus, és dins de cadascuna de les 37.000 milions de cèl·lules que tenim, al nucli, a l’ADN, on hi ha disposats en una estructura de doble hèlix els gens, les unitats elementals que contenen tota aquesta informació. La sospita que hi eren, que hi havia alguna cosa que transmetia l’herència en els trets físics i en el caràcter de generació en generació, va passar a ser una certesa empírica i va esdevenir una nova ciència en el tombant del segle XIX al XX. De la intuïció, a la descoberta de les funcions, de la forma, de la capacitat de manipular-los… la història d’aquesta recerca que ha fet l’home sobre si mateix queda explicada de manera magistral, didàctica i apassionada pel metge, genetista i oncòleg Siddhartha Mukherjee (Nova Delhi, 1970) a ‘El gen. Una història íntima’, que acaba d’editar en català La Campana, en una traducció magnífica de Xavier Pàmies.

‘El gen’ ha esdevingut un fenomen literari d’abast mundial, per la capacitat extraordinària de Mukherjee de transmetre al lector la passió per la cerca sobre el secret de la vída que portem escrit tot els éssers vius des que som concebuts alhora que l’autor mateix feia la seva pròpia cerca personal, la de mirar d’entendre el perquè dels trastorns mentals que van patir dos dels seus tiets i un cosí. Precisament mirant d’entendre els gens, què són, com es disposen en l’ADN i com es poden llegir, interpretar i manipular. La història de la ‘màcula’ familiar dels Mukherjee queda lligada a la història dels pioners de la genètica a la cerca del gen.

La publicació de ‘L’origen de les espècies’ de Darwin el 1859 va canviar la idea que s’havia tingut al llarg de dos mil anys sobre la manera com es transmetien els caràcters d’una generació a una altra. Però quedava pendent elaborar una teoria científica sobre l’herència.

La unitat que contenia informació biològica, el gen, era més una idea, un concepte. I després va prendre entitat física. La història apassionant per a descobrir-lo l’explica Siddhartha Mukherjee.

Mendel fou qui va fer amb pèsols els primers experiments amb què va comprovar l’existència d’aquest unitat d’informació que es traspassava de generació en generació, creuant pesoleres i fent-ne híbrids… Van haver de passar molts anys fins que uns altres investigadors recuperessin la feina que va fer Mendel, i fessin possible que amb el nou segle comencés l’era moderna de la biologia.

A mesura que avançava el segle XX hi va haver més avenços i investigacions que van permetre donar forma al gen i a l’estructura en què s’insereix, l’ADN. És memorable la cursa entre investigadors que hi va haver als anys cinquanta per a ser els primers a determinar la forma de l’ADN: la doble hèlix, i els gens encadenant-se al llarg dels cromosomes. Watson, Crick, Gosling i Franklin, quatre noms que han passat a la història per haver fet possible que aquesta doble hèlix formi part del nostre patrimoni com a espècie…

El Nobel només se’l van endur els dos primers. Per què? Les interioritats d’aquella pugna són un dels altres alicients per llegir ‘El gen’: la tensió, la rivalitat i també la cooperació entre els investigadors van fer possible els avenços, també en aquest camp científic. Mukherjee ho recull amb habilitat, combinant-ho amb la destresa per fer entenedores les explicacions sobre qüestions d’una gran complexitat, de vegades d’una manera inevitablement densa.

Finalment, per dibuixard un cercle: el gen és un codi amb un missatge, per a fer una proteïna que crea una funció, que regula el gen.

La foscor, amb els experiments nazis amb bessons i l’eliminació dels que eren considerats inferiors o degenerats, per a perpetuar una suposada raça superior, i la creació de colònies als EUA on a començament de segle XX confinaven els que eren qualificats de ‘retardats’ o ‘associals’. Però també les teories racistes de final de segle. Fins a l’explosió de coneixement que va significar el Projecte Genoma Humà, que va desautoritzar per sempre més qualsevol temptativa de sostenir cientíticament cap tesi racista.

Mukherjee fa aquesta reflexió: ‘Si l’ingrés de la genètica al món de l’ésser humà va proporcionar alguna lliçó immediata, va ser la següent: que la imperfecció no només era el nostre paradís, sinó també, de forma indestriable, el nostre món mortal. El grau de la variació genètica de l’ésser humà —i l’abast de la seva influència en la patologia humana— va resultar ser inesperat i sorprenent. El món era vast i variat. La diversitat genètica era la nostra condició natural; no només en reductes aïllats d’indrets remots, sinó tot al voltant nostre. Encara que una població pogués semblar homogènia, en realitat presenrava una heterogeneïtat impressionant. Havíem descobert els mutants, i resultava que érem nosaltres.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]