Ahir vam publicar a VilaWeb aquest informe amb els cinc casos més flagrants d’inacció de la fiscalia en relació amb l’operació Catalunya. L’article es demana com és possible que, malgrat la gran quantitat de proves i d’indicis d’haver-se comès diversos delictes, no hi ha cap investigació oberta per la fiscalia.

Recordem obvietats. El ministre Fernández Díaz ha dit i ha repetit unes quantes voltes i en seu parlamentària que els famosos enregistraments amb el cap de l’Oficina Antifrau eren ‘il·legals’. Malgrat això, la policia no els ha investigats ni la fiscalia ha obert diligències. Deu ser l’única vegada en la història que s’espia un ministre d’Interior i no passa res.

Fernández Díaz, novament, va assegurar que era víctima d’un xantatge. Això tampoc no s’ha investigat, però resulta més paradoxal encara que no s’haja investigat l’explicació mateix. Si diu que va ser objecte de xantatge només pot ser perquè feia alguna cosa fora de la llei. No et fan xantatge quan fas les coses de cada dia. Siga com siga, deu ser l’única vegada en la història que es fa xantatge a un ministre d’Interior i no passa res.

Hi ha, a més, casos evidents i documentats d’ús d’identitats fictícies, de fons reservats… La cúpula del ministeri, Eugenio Pino, el cap de gabinet, José Ángel Fuentes Gago, el comissari Villarejo i el comissari Castaño, tots han comès accions que en unes altres circumstàncies serien objecte d’investigació i depuració. Però ací no passa res.

No passa res ni amb el xantatge a la casa reial espanyola, documentat per Enrique García Castaño, que va assenyalar que Eugenio Pino i José Manuel Villarejo feien xantatge al CNI i a la casa reial espanyola amenaçant-los d’esbombar draps bruts del rei emèrit Juan Carlos de Borbó si els tornaven a cridar a declarar. La fiscalia no ha obert cap investigació i deu ser l’única vegada en la història que a la hiperprotegida casa reial espanyola li fan xantatge i no passa res.

I encara resta, si més no, l’episodi de la policia paral·lela organitzada per l’ex-comissari Villarejo i l’emblanquinament de 25 milions d’euros, tirant curt, segons un informe que la fiscalia té desat des de fa un any. Deu ser l’única vegada en la història que tenen les dades d’un emblanquinament com aquest i no passa res.

No passa res perquè no passarà res. El periodista de Público Carlos Enrique Bayo exclamava la setmana passada, desesperat, en la comissió del parlament: ‘Acuse magistrats i fiscals d’encobriment, de prevaricació…’ I demanava fins i tot que es querellassen contra ell per haver-ho dit, a veure si així s’esgarrava la cortina de silenci i indiferència que aquesta operació d’estat ha alçat.

Serà difícil, malgrat l’esforç de periodistes com ells o de jutges que no tenen dubtes a afirmar davant el Parlament de Catalunya que vivim en un règim autoritari on la separació de poders és inexistent. Serà difícil perquè l’estat té un interès suprem que li permet de violar la llei: impedir la independència de Catalunya. És el mateix ressort que va dur el govern de Felipe González a organitzar els GAL i dedicar-los a assassinar gent. La defensa de la pàtria espanyola passar per damunt de les lleis i de les llibertats.

En aquella època denunciar els GAL i aconseguir que fos una vergonya per als seus autors i que finalment fossen investigats i condemnats molts responsables va costar Déu i ajut. De fet, no va ser fins que a Espanya van posar la proa contra els GAL que la cosa no va canviar. Abans d’això qualsevol que parlàs de la connexió dels GAL amb el govern espanyol –i ho dic amb coneixement de causa– era acusat de simpatitzant d’ETA o, almenys, de contrari a la unitat d’Espanya. La bandera tapava la realitat. La seua bandera.

I aquest és el moment en què ens trobem ara, també, en el cas de l’operació Catalunya –tot i que, evidentment, els mètodes no són de cap manera comparables: eren molt pitjors en el cas basc. Però també ara ens diuen que els qui en parlem no ho fem perquè siga un cas ben real i una amenaça per a tots els ciutadans de l’estat espanyol sinó que ho fem moguts per la nostra posició política. Hi ha partits i intel·lectuals i mitjans i institucions, a Espanya però també als Països Catalans, que van perdre molta part de la dignitat i la credibilitat tapant els GAL, quan l’evidència d’allò que feien ja era incontestable. Sembla que no n’han après i que altra volta la bandera, la seua, és més important que la gravetat dels fets.


[No és un bon dia] –Avui tots ens hem despertat amb la mala notícia de la mort de Carles Capdevila. Des de VilaWeb lamentem profundament la seua mort i reconeixem la seua trajectòria. Poca gent pot dir que ha posat dempeus un mitjà de comunicació i ell tenia tot el dret del món de dir-ho. Recordarem sempre les lliçons que l’Ara ens va donar quan eixí, quan ens pensàvem que ho sabíem tot sobre internet i ens van demostrar que en sabien més que no pas nosaltres. I enyorarem des d’avui mateix la seua manera de fer, amb la qual el periodisme i el país tant es van enriquir. Des d’ací, el condol de tots els qui treballem a VilaWeb per la família d’en Carles i per als nostres companys i amics del diari Ara.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]