Ahir la CUP va confirmar que dos dels seus diputats votarien a favor del projecte de pressupost presentat per Junts pel Sí. Després de mesos de debats, de tensions i d’acord, avui la Generalitat tindrà un pressupost marcat, sens dubte, pel referèndum. Per això no és estrany que ahir tots els grups polítics de la cambra hi fessen referència. Perquè aquest és el pressupost del referèndum: és clar que sí.

Ho és perquè aprovar el pressupost era una condició necessària per a fer el referèndum. Gairebé, de fet, la condició necessària per a fer-lo. La CUP digué ahir que això era un xantatge i és possible que ho vegen així. De la mateixa manera que m’imagine que, fa mesos, Junts pel Sí va viure amb un sentiment comparable l’exigència de fer el referèndum, quan la CUP va posar-lo sobre la taula. El referèndum, aleshores, era la condició necessària per a aprovar el pressupost.

Però, batalles de partit al marge, aquest és el pressupost del referèndum sobretot perquè al setembre s’acabarà el cicle polític actual convocant el referèndum i votant en referèndum. En això no hi ha pròrroga possible i té raó la CUP. Dilluns farà divuit mesos de les eleccions del 27-S. Al juny és quan, en realitat, farà divuit mesos des de la formació de govern, els famosos divuit mesos que ens van prometre que havien de servir per a crear les estructures d’estat imprescindibles. El referèndum serà al setembre i, doncs, els divuit mesos acabaran essent vint-i-un. Crec que poca gent discutirà que això és raonable. Però no hi ha temps per a res més. L’octubre ja és fora del mapa.

Per tot això, en el debat d’ahir al parlament no sé si era indignant o còmic veure com alguns partits no independentistes es queixaven del ‘processisme’ dels partits independentistes i intentaven fer-nos creure que, en l’últim segon, traurien un conill del barret per continuar fent, deien ells, la viu-viu. En seu parlamentària tot s’hi val, això és clar i cadascú aprofita les circumstàncies fins i tot per al lluïment personal. Però a mi em sembla profundament erroni, o malintencionat, creure que tot això que passa és una pantomima, repressió inclosa.

Al setembre hi haurà referèndum. Llevat que l’estat trobe una manera, d’impedir-ho –que no sé ni imaginar-me-la i que veig realment molt i molt difícil. Si el resultat del referèndum és favorable a la independència, la proclamació de la república catalana serà automàtica, tal com s’ha dissenyat la llei de transitorietat. I si perdem farem marxa enrere. En aquest context, insinuar que la proclamació de la independència és una trampa processista simplement desafia la intel·ligència.

I si la insinuació va pel camí de dir que en realitat la majoria independentista no vol convocar aquest referèndum i que sense necessitat de pressió exterior no es votarà, aleshores crec que qui diu això té un desconeixement profund de la realitat política del país i encara més de la realitat social. Pot passar que fem el referèndum. Puc admetre la probabilitat que l’estat espanyol trobe una manera violenta d’impedir-ho. Però allò que crec  absolutament impossible és que aquesta majoria parlamentària i aquest govern, voluntàriament, no facen el referèndum. No per les amenaces de la CUP. Simplement perquè l’onada d’indignació popular que s’aixecaria si passàs això acabaria de colp amb tota la generació de polítics independentistes que ara mateix hi ha al parlament i al govern. Cosa que ells, tots, saben.

 

[Bon dia] –Dia trist per a Irlanda. La mort de Martin McGuinness és la mort d’un gegant de la política irlandesa. Comandant de l’Exercit Republicà, líder del Sinn Féin i negociador de la pau, McGuinness ha marcat decennis de la història d’Irlanda, sense defallir ni un sol instant, en la pau i en la guerra. Us recomane que feu una ullada a l’Irish News, el diari republicà més important dels que s’editen al nord, i el Belfast News Letter, el principal diari unionista, que tanmateix ret homenatge també a qui anys enrere els britànics van considerar el líder terrorista més perillós.

–Molt interessant ahir el debat a Madrid entre Mas i Margallo. Va quedar clar que la posició espanyola és indefensable quan els treus de la faramalla legalista. L’ex-president de la Generalitat va fer caure de quatre potes un parell de voltes l’ex-ministre quan li parlava de condicions legals i Mas li responia que acceptaria les que fossen, en canvi de fer un referèndum acordat. Al final tot va quedar tan clar com al principi, però cal destacar que si els ultres intentaven agredir el president a l’entrada, després uns centenars de madrilenys escoltaven amb molt respecte el debat. Cosa que ja és una victòria.

–Jean-Luc Mélenchon, el candidat comunista a la presidència de França, ha expressat el suport a un referèndum d’independència a Catalunya i, alhora, a la unitat d’Espanya. Ho expliquen els col·legues d’Equinox, el mitjà en francès que emet des de Barcelona.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]