Itziar González: ‘Em trec el barret amb Albano-Dante Fachin’

  • Entrevista a Itziar González, membre fins fa poc del Pacte Nacional pel Referèndum

VilaWeb
Andreu Barnils
21.06.2017 - 02:00
Actualització: 18.10.2022 - 18:43

Itziar González (1967), arquitecta i urbanista, és una de les vuit persones que van conformar el Pacte Nacional pel Referèndum. Va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC del 2007 a 2010, des d’on va denunciar la corrupció. Actualment torna a fer d’arquitecta i es troba molt allunyada dels partits polítics, però no pas gens de la política, que porta a la sang. González rep VilaWeb en un restaurant a tocar de plaça de Sant Jaume.

Participareu en el referèndum?
—I tant que hi participaré. Només faltaria. Divendres vaig anar a Riudoms, convidada per l’ANC per fer una valoració del Pacte Nacional pel Referèndum. I allà t’adones que tothom té moltes ganes de votar, però també de superar el moment d’estar pendent de votar. Ningu no s’ha cansat de lluitar per poder anar a votar, però crec que hi ha un desig més gran encara que votar, que és de poder començar a definir el país que volem. Hi ha ganes de participar en la concreció de com ha de ser la nova realitat. Segons la meva manera de veure, hi ha ara dos reptes encara més estratègics: un de previ a votar, i un de posterior.

El previ?
—El previ és el debat. Reivindico el disseny de les condicions per un debat on els ‘no’ escoltin els ‘sí’ i els ‘sí’ escoltin els arguments del ‘no’. No hi ha democràcia sense poder votar lliurament, però tampoc no hi ha democràcia sense un debat amb garanties en què totes les parts se sentin legitimades a demanar el vot. Si el fem, serà més difícil de dir que el referèndum no té legitimitat. En tot cas, quedarà demostrat que la ciutadania que hi participa ho fa amb respecte a la llibertat de poder ser de totes les opcions. Hi participa perquè surti tant el sí com el no. Crec també que aquest debat i les condicions de legitimitat l’hem de promoure la ciutadania mateixa. Per això em trec el barret amb Albano-Dante Fachin que ha promogut el debat en els cercles del seu partit.

Finalment un senyor diputat que diu que votarà no!
—Mira, l’altre dia, a l’assemblea de Riudoms, quan vaig dir que allò que reforça i legitima el desig de votar sí és que hi hagi desig de votar no, vaig demanar a la sala: hi ha alguna persona aquí que vol votar no? I un senyor va aixecar la mà. I la gent es va posar a aplaudir. Tota l’assemblea de l’ANC de Riudoms aplaudia un senyor que hi va anar i va dir que votaria que no. Aquesta és l’actitud adequada. Ho va argumentar i la resta va escoltar. Crec que alguns partits han privatitzat el no i alguns altres han privatitzat el sí. Ja saps que el meu discurs és una mica crític amb el fet que els partits polítics a vegades no permeten d’arribar a situacions complexes de cooperació en la diversitat. La ciutadania ens posaríem d’acord a generar un ambient de respecte, tolerància i democràcia. Ens en sortiríem. Si féssim això per a totes les ciutats i pobles del país i, per què no, també de l’estat, els partits que segresten el no i el sí potser quedarien en standby.

Aquest seria un paper que podria fer el Pacte Nacional pel referèndum? Organitzar debats a favor del sí i del no?
—Sí. Aquesta és una de les idees que la CUP va apuntar, i que jo també
havia apuntat en un article a l’Ara (‘Enginyeria ciutadana, debat i referèndum’). I, efectivament, en vam parlar amb el president el dia 15. El potencial del Pacte per a poder fer el debat és gran, però nosaltres vuit ja hem acabat una etapa i ara ho haurien de liderar uns altres. A mi m’agrada que el comitè tingui direcció coral i que vagi canviant, fa que s’involucrin més persones.

Puigdemont va comprar la idea?
—No sé si la va comprar. Però la va escoltar. El Pacte no ha acabat. Continua existint. És impressionant que al cap de sis mesos el govern pugui comunicar que, esgotades les vies de pacte, posa data pel referèndum, i no per això ningú es pensi que cal desmuntar el pacte nacional. Això mostra que l’espai del pacte te una gran fortalesa. Perquè, com diu Joan Ignasi Elena, és un espai que aplega el catalanisme polític i que ningú no vol abandonar. Ell ho va dir clarament: aquest pacte ni avala ni desautoritza les decisions que pren el Govern. És una eina per a la confluència. I és mixta: té partits polítics i entitats. I de la mateixa manera que els partits triaran una via, penso que les entitats podrien promoure les incitaves que volguessin.

Per exemple?
—Uns debats. Que les entitats del Pacte organitzin debats amb el sí i el no. Hi ha una metodologia per a fer sortir el no. Per exemple, crear espais de confiança no mediatitzats. Nosaltres vam tenir reunions a la Junta dels Col·legis professionals, dels Treballadors Socials, a UGT, CCOO, a espais on el sí i el no se senten còmodes… Allà s’han de fer els debats.

I el Barça?
—L’única via seria que les entitats del Pacte es coresponsabilitzessin del
seu ADN democràtic i col·laboressin a organitzar-ho. Després els que fa temps que treballem en això de la participació també poden fer un kit metodològic, si vols, per
dinamitzar. Us imagineu quina força que tindria tot el país debatent? No calen diners ni propaganda. Fent-ho de manera responsable. I després, per què no podem pensar (i ara escombro cap al meu activisme) en una gran sessió de parlament ciutadà?

Encara no heu pres posició, mai, ni pel sí ni pel no.
—No. I menys en aquests mesos d’acció com a representant del Pacte. Sempre ho dic: no vinc del moviment independentista, però en canvi sento una profunda empatia per una lluita en aquest sentit. Veig que l’independentisme, per a molts de vosaltres, té a veure amb un nou
potencial de construcció col·lectiva. I jo hi empatitzo al cent per cent. El problema que tinc és que no sóc nacionalista. Seria abans independentista que nacionalista. Jo em definiré en el moment que es produeixi el debat. En el moment que puguem argumentar, destruir tòpics, i sanejar una mica tot aquest espai enrarit de les confrontacions sense solta ni volta. Però tinc moltes ganes de votar i poder argumentar públicament el sentit del meu vot.

La vostra tesi, de fa temps, és que hem d’anar en compte amb la traïció dels líders, diguem.
—Jo veig una distància entre el tactisme polític i la bona fe i empenta de la gent. Ara que he tocat més el terreny, encara ho veig més. I em genera una certa incomoditat. Però, ja em coneixes. Hi ha una mica de revolta interna que m’empeny a pensar que si fóssim capaços d’organitzar el debat nosaltres aniríem més enllà de les inevitables estratègies electorals dels partits polítics. Si l’11 de setembre, en lloc de fer una manifestació, que és un clàssic, féssim tot de debats, i parlaments, seria molt eloqüent. Seria superar la línia per la plaça. La direcció pel lloc, el projecte per la construcció. Jo sempre ho dic: Catalunya s’avança a la resta de l’estat perquè ha estat un poble sense estat molts anys. I això li ha donat musculatura de resistència i autorepresentació, que és molt interessant. És paradoxal: no haver pogut ser estat ens dóna unes condicions per fer i avançar-nos en qualitat democràtica. Trobo a faltar ampliar i concretar aquesta reivindicació de l’aprofundiment en la qualitat democràtica per tal de no limitar-nos a demanar només el vot amb una intenció finalista . Tan important es fer referèndums com els passos previs de com arribem a celebrar-lo.

Ara la gran pregunta és què faran els comuns? Què faran els comuns?
—Crec que els comuns han de produir i fer visible i obrir als altres el seu debat intern. Els comuns podrien fer això que ha fet Albano-Dante Fachin. Ha convocat els cercles. Malauradament, ha rebut crítiques constants per haver-ho fet. Aquí trenco públicament una llança a favor d’ell en el sentit que és una persona genuïnament demòcrata i obre el debat entre les bases del seu partit contínuament. Crec que els comuns han d’explicar-nos quin és el debat intern que tenen. I fer-nos-el visible. Poder percebre i escoltar la riquesa de quines son les posicions dels seus militants i els seus arguments. Sens dubte això seria una bona aportació al debat públic transversal que abans reclamava.

Vam entrevistar Jordi Borja. Ell, que els ha creats, ara diu que no els veu fins.
—Aquí hi ha un factor del mateix tarannà d’en Jordi. La seva metodologia crítica el deu portar a posar en crisi les coses que ell mateix promou. I en aquest punt ja està bé. Ja està bé que facin una reflexió dels seus propis actes. Ho trobo saludable. Ara, també hi ha un tema generacional. Ell ho faria tot diferent, perquè ja ho ha fet diferent. I ara és el moment dels altres. I per tant ara és el temps dels joves comuns que tenen tot el dret de fer les seves proposes i de cometre els seus errors. Les propostes d’en Borja ja les coneixem, i ja les hem viscudes. Ell va participar a fer la Barcelona que tenim ara i imagino que per decència intel·lectual en critica ara els aspectes que han resultat més nefastos i que potser els comuns no acaben encara d’enfocar la manera de fer-los remetre. Els caldrà més temps.

Colau, per exemple, ha comprat la Barcelona del Jordi Borja.
—Crec que ella té alguns assessors que són de la vella escola i hereta unes estructures gerencials que caldria transformar. Cal dir, però, que la presència de persones com Joan Llinares ha aportat molt en molt poc temps. Així i tot, cal una reflexió sobre com aconseguir que l’administració municipal i els seus integrants es puguin sincronitzar amb les noves demandes ciutadanes de més exigència en matèria urbanística i ambiental, entre altres grans qüestions.

Tesi: els cinc-cents gerents de l’Ajuntament de Barcelona. Això sí que és un poder a l’ombra. Eterns.
—Jo pregunto, parlant d’aprofundiment democràtic: podem votar els nostres electes, però podríem votar els gerents dels nostres ajuntaments? Podríem fiscalitzar d’alguna manera la qualitat de la gestió d’aquests càrrecs tan sensibles, tan estratègics? No creieu que la llei de transparència i de denúncia de la corrupció ens obligaria a repensar-nos políticament qui són aquestes persones que prendran finalment les decisions dels procediments administratius i econòmics? Aquest és, per mi, el punt fràgil dels ajuntaments actuals. Tenim nova saba, però, en molts casos, amb pràctiques de la vella estructura.

Com us l’imagineu, l’1 d’octubre?
—L’1 d’octubre serà un dia normal. Passi el que passi, tant si s’impedeix al juliol o al setembre o es pot fer, seria extraordinari que nosaltres continuéssim amb un gran debat que aprofundís els continguts i raonaments destituents i constituents de nova realitat .

I ara Itziar González què fa?
—Vaig tancar el meu despatx quan vaig ser regidora. He col·laborat amb uns altres despatxos en matèria d’urbanisme i habitatge. He fet classes a l’Escola d’Arquitectura de Lió i he treballat en urbanisme tàctic i en la creació d’ un Conseill Citoyen a Saint-Fons. També he col·laborat amb l’Ajuntament de Terrassa i, des de fa uns dos mesos, vaig reprenent la meva feina d’arquitecta de rehabilitació. També m’he presentat a un concurs per al disseny d’estratègies a un espai públic, a petició dels veïns. I, finalment, un grup d’arquitectes i urbanistes joves de Praga m’han demanat que hi exporti la metodologia que vaig utilitzar en el pla d’usos de ciutat vella el 2010. Perquè allà viuen els mateixos problemes de turisme que aquí i creuen que es una bona eina.

Praga deu ser ple de turistes, sí, i catalans!
—[Riu.] Exacte. Per tant, en aquest moment la meva idea és posar-me a escriure uns quaderns amb totes les metodologies que he anat fent durant la meva vida. Uns quaderns de revolta que m’agradaria que l’administració del futur pogués fer servir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any