Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Oriol Izquierdo

03.11.2014

Votarem… i tornarem a votar sí-sí cada vegada que ens hi convoquin

Ho confesso: espero amb emoció i amb il·lusió que sigui diumenge, el 9-N, el dia 9 de novembre. Per a votar. Per a tornar a votar. Per a demostrar amb el meu vot que vull votar, i que votarem. Que votarem incansablement, una vegada i una altra, fins que la suma dels nostres vots faci a la fi inevitable el que ja és inevitable: proclamar la independència del país per dotar-lo d'un estat propi.


D'entrada, quan el president Artur Mas va anunciar que calia abandonar la consulta i va proposar de reconvertir-la en una mena d'enquesta, molts ens vam posar nerviosos: hi vèiem una renúncia, un pas enrere. Ara és clar que, per contra, la maniobra havia de permetre d'eludir la suspensió cautelar que el govern espanyol havia arrencat, sense gaire esforç, del seu Tribunal Constitucional. Eludir-la per fer possible el 9-N i, alhora, previsiblement, deixar en evidència la debilitat democràtica de l'estat espanyol. I amb quin patetisme s'obstinen a fer, i fan, ben reals les previsions…


D'entrada, sí, alguns van fer escarafalls: una enquesta no és una consulta! Però, recordem-ho, la consulta que intentàvem tampoc no era el referèndum que hauríem volgut. Que ens han negat. Que, si no canvien molt moltes coses, no tindrem mai. I no per falta de ganes o de capacitat, no. Ni referèndum acordat ni consulta tolerada, se'ns diu. Res de res. Ni aquest procés de participació o enquesta amb paperetes, si trobaven la manera de barrar-nos el pas a les urnes.


I ho intenten ridículament volent posar-lo en ridícul: aquest procés no té garanties democràtiques, diuen amb un cinisme incommensurable els qui s'emparen abusivament en el seu propi entramat jurídic per prohibir l'ús del cens, la convocatòria formal, la constitució dels col·legis electorals. Per impossibilitar les garanties democràtiques més elementals. Per prohibir que expressem tranquil·lament el nostre projecte de futur col·lectiu. I tant ho intenten i ho intentaran que ens assenyalen el camí: diumenge cal anar a votar. Cal que sortim al carrer i fem via fins al punt de participació assignat amb la papereta a la mà. Cal que siguem tants, que arribem a fer petites les xifres que fins ara hem fet posar damunt la taula.


Segur que algun escèptic deu pensar va, home, el nou 9-N serà a tot estirar un altre èxit de mobilització de la societat civil i para de comptar. Però no. L'endemà no hi pot haver sinó una convocatòria avançada d'eleccions. Si ho fem bé i som molts que hi anem i som prou que votem sí-sí, aquestes eleccions esdevindran per força constituents.


El parlament que en resulti proclamarà la independència i nomenarà un govern d'unitat que tindrà la missió de posar els fonaments del nou estat i negociar-ne la creació i el reconeixement amb les instàncies corresponents. Ja es veu per on vaig: en aquest moment del procés els partits polítics hauran de quedar en segon terme. Perquè ha de ser un procés conjunt i compartit entre tots els qui hi creguin i hi vulguin ser. Per generositat i per sentit d'estat.


Espero amb il·lusió i amb emoció el dia 9. Per a votar sí-sí. I acostar-me així, amb tots vosaltres, a la votació de debò, la final, la definitiva. Totes les convocatòries electorals que viurem en endavant des d'aquest mes de novembre –tant se val si són europees o municipals o autonòmiques o generals–, totes sense excepció ens en donaran l'oportunitat. L'oportunitat que, si som prou els qui ho volem, quan serem prou qui ho voldrem, ens durà a declarar la independència.

Editorial