Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

David Fernàndez

16.02.2013

#16F: aturem la guerra (immobiliària)

La imatge, des de fa deu anys, és del tot inesborrable. Fixa. I alhora en moviment. 15 de febrer de 2003. Vila de Gràcia. Quatre de la tarda. Inusualment puntuals, milers de persones baixen en silenci compartit carrers avall. Ningú sol i tots acompanyats. Preludi tangible, cada cruïlla anunciava que la marea urbana seria desbordant. I cada encreuament deia la mateixa cosa: mirant a esquerra i a dreta un tsunami humà, en bola de neu, que anava creixent, en paral·lel, carrer a carrer. Agregació indeturable i multiplicació en xarxa, els veïns de Gràcia no vam poder passar del carrer de Còrsega. Barcelona era col·lapsada. Omplint els carrers, calia aturar l'horror d'una guerra que no es va poder aturar i de la qual després, molt temps després i com totes les guerres, tan solament quedaven la runa i les engrunes: les grans mentides, un poble devastat i arrasat i una victòria petroliera.


16 de febrer. 2013. Deu anys després, la història es repeteix. Algú --digueu-ne taurons financers, diguem-ne banca criminal, diguem-ne parlaments submisos als 'diktats' dels mercats-- ens ha declarat una llarga guerra. Una guerra d'acumulació per despossessió contra la majoria social, que es concreta, cada final de mes, en la transferència massiva de recursos de baix a dalt a través de l'especulació sobre el dret social fonamental a l'habitatge. No cal conspirar gaire. Ho va dir, sense embuts, el multimilionari nord-americà Warren Buffet, un dels artífexs de la bombolla especulativa que ens ofega, afeixuga i esprem: 'Això és la lluita de classes... i l'anem guanyant nosaltres.' Guerra sòrdida, injusta i cruel. I en què, com totes les guerres, el recompte és dràstic i brutalment desigual: cent cinquanta mil desnonats als Països Catalans en cinc anys, gent sense casa i casa sense gent i finançarització de la crisi per dalt que esclata en el sobreendeutament per baix.


Hemeroteca mental de Newsweek antic: 'La guerra contra la pobresa s'ha acabat... i els pobres l'han perduda.' Però no. No encara. Tota guerra té Antígones desobedients. En lluites forjades arran de terra, arran de barri, fa anys --del moviment okupa a 'V de Vivienda', de l'Hotel del Palau a aquest miracle quotidià que és la PAH o les resistències a la gentrificació mafiosa del port barceloní--, les resistències s'estenen i s'autoorganitzen. 16 de febrer. 17.00 hores. El país té motius sobrers per mirar-se al mirall i no acotar el cap a la guerra. Quan la retina insondable del continuar reconeixent-nos en nosaltres mateixos és diu PAH. Un espai plural, de lluita, compromís i desobediència, de suport mutu i solidaritat. Que no espera un dia millor: ja el fa, ja el construeix, fa nits i matinades. Atura desnonaments, genera xarxes solidàries i aconsegueix dacions en pagament. Des del vincle social recuperat, democratitza la democràcia, passa la consigna de la resistència i torna a recordar-nos que tot ha de començar en nosaltres mateixos. I que cal aturar una guerra i aquells que l'emparen. I tots aquells que se n'enriqueixen.


16 de febrer, doncs. ImPAHarables. Que els carrers s'omplin i la por canviï de bàndol. Que es capgirin les tornes. Quan, avui, l'arma de destrucció més massiva als Països Catalans és encara l'especulació immobiliària. I sobretot, antídot de la memòria, quan algunes consignes són tan fèrtils que continuen rutllant. Deu anys després d'aquell #15F, torna aquell 'Ni en el nostre nom ni amb els nostres diners'. Prou desnonaments en el nostre nom. Prou rescatar bancs amb els nostres calers. Perquè avui (avui, ara i aquí) cal, aviat és dit, aturar una guerra. La que ha declarat l'especulació contra tots nosaltres. Com en tota guerra, resta clar que restar quiets no únicament seria inútil. Seria, sobretot, un suïcidi. Quan l'únic suïcidi suportable i acceptable, avui, és el de l'especulació. Ens veiem. A les cinc. Al carrer. On tot comença i acaba i torna a començar. Amb Brecht parafrasejat i fent costat a la PAH: 'Valent qui els combati,/ savi qui frustri els seus plans,/ només qui el venci salvarà el país.'

Editorial