Molt invisible no ho és. I per tant no estic massa d’acord amb la definició que n’ha fet. Però en canvi valore que el president de la Generalitat s’adone –i remarque amb preocupació– de l’existència de ‘un procés’, que no és precisament el procés d’independència sinó tot el contrari. Ximo Puig està enfadat per aquesta equiparació cada vegada més constant entre Madrid i Espanya. I per moments em recorda Pasqual Maragall. Maragall es va enfadar per la mateixa raó però ho va veure venir des de molt abans. Segurament perquè aquestes coses es veuen millor des de Barcelona que no des de València…

El president Puig va parlar ahir a Madrid, on encara va tenir la santa moral d’assistir a la militarada monàrquica del tenebrós dia de la Hispanitat. I ho va fer per avisar que ‘el procés invisible és tan contraproduent com el procés català’. S’entén, supose, que això del ‘procés invisible’ és la definició que ell proposa per a identificar la crispació nacionalista espanyola i la simbiosi cada vegada més clara entre ser espanyol i ser de Madrid. I que per això el president va prosseguir la frase dient: ‘Espanya ha de ser un espai de convivències i d’igualtat, més enllà de l’essencialisme identitari. Madrid és Espanya però Espanya és molt més que Madrid.’

El problema, el problema que tenia Maragall i el que té Puig i el que tindrà tothom qui intente això, és que des de la perifèria tu pots dir allò que vulgues, però què és Espanya ho marquen sempre i ho decideixen a Madrid. I Madrid, que no s’enganye ningú, és allò que és i està com està. Aquest ‘procés invisible’ a què es referia ahir el president de la Generalitat Valenciana té unes arrels molt profundes, compta amb suports molt poderosos, començant per Felipe VI, i té a favor una visió monolítica d’Espanya, que agafa de ple tota la dreta, però també, ai!, una part molt substancial i molt important del Partit Socialista Obrer… i Espanyol. Es diu nacionalisme. Concretament, nacionalisme espanyol.

Ja m’imagine que en eixes condicions no és agradable ni còmode ser encara i malgrat tot culturalment perifèric, de Morella per a entendre’ns, i políticament central, del PSOE. Però cada dia ho serà menys perquè això no es frenarà. I tot anirà esclarint-se. Tant que un dia fins i tot polítics com Ximo Puig inevitablement hauran de triar, com va triar Maragall, resignats a l’evidència i la certificació que en aquest conflicte nacional no hi ha tercera via possible. És Espanya contra els altres i ja els pots posar el nom que vulgues, als altres, i dibuixar els mapes com ho cregues convenient i mirar de calmar la bèstia, que això no canviarà res. Al final tot va a parar a acceptar que Madrid mana per damunt de tot i de tothom, o bé t’has de plantar contra l’ofec sistemàtic que Madrid necessita crear per a viure. I això tan sols pot acabar, doncs, en un conflicte nacional com una casa de pagès, si el president em permet el dialectalisme.

Així que esclatà la Unió Soviètica de Gorbatxov, una de les ments més preclares de la limitada i incipient classe política local, Grigori Iablinski, va dir que calia esbocinar la Rússia que naixia, desmuntar-la en tot d’estats independents, o altrament allò no seria mai una democràcia homologable –com passa, efectivament. Fins i tot a la Sèrbia de la Iugoslàvia més sanguinària, els pocs demòcrates que resistien a Belgrad entorn d’una petita emissora de ràdio tenien clar que fins després de la descomposició total de Iugoslàvia i de la derrota de l’imperialisme serb, ells no podrien començar a pensar-se com una nació oberta, com un poble amb possibilitats de futur a Europa –com passa, efectivament. I tal com van les coses a Espanya, els espanyols demòcrates o els perifèrics que sense ser-ho encara volen ser-ho, farien bé de començar a mirar amb atenció aquests exemples i de repensar on posen totes les seues cartes. Perquè l’única manera de derrotar el nacionalisme reaccionari espanyol, això que el president Puig anomena ja el ‘procés invisible’, és derrotar Espanya, fer-la impossible. Fer impossible el seu nacionalisme.