[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Xavier Bru de Sala (1952) és escriptor, dramaturg i articulista. Al llarg de la seva carrera també ha ostentat càrrecs importants de política cultural, com ara secretari general de Cultura o president del CoNCA. Actualment, escriu al diari El Periódico, on també s’asseu al consell editorial. Fa poques setmanes ha sortit al carrer un dels seus darrers llibres, escrit a sis mans amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol. És Fot-li al Procés (Viena Edicions), en el qual ell ha escrit una teatralització del procés, Jòdar una sàtira, i Miquel de Palol una diatriba. Bru de Sala, de 65 anys, arriba a la redacció de VilaWeb dalt d’una bicicleta Brompton plegada. I parlem del llibre, però també d’actualitat política i de les darreres eleccions a l’Ateneu Barcelonès.

—M’agradaria que m’analitzéssiu Carles Puigdemont.
—Puigdemont és una sort. És l’última cosa que va fer bé Artur Mas: triar successor. Imagina’t ara que la conversa entre Prenafeta i Artur Mas, que afortunadament ha passat desapercebuda, surt amb Artur Mas de president. S’acabava tot. Ni la CUP ni els independents de Junts pel Sí, que tant estaven per Artur Mas, no ho haurien pogut resistir. Molts dels qui criticaven la CUP per haver posat Mas en un lloc que està molt incòmode, començant pel PDECat, ara beneeixen la CUP per haver-los alliberat.

La CUP està de moda per què tenen rigor, tenen exigència, no lluiten pel poder, i ningú no creu que canviïn el sistema

—En un dels vostres darrers articles dieu que la CUP remunta. Que està de moda, ara.
—Cada vegada ho estarà més. Per què tenen rigor, tenen exigència, no lluiten pel poder, i perquè ningú no creu que canviïn el sistema.

—Ningú no creu que canviïn el sistema?
—És impossible. El sistema és global i no depèn de nosaltres. Podem introduir economia col·laborativa i variants que aportin justícia social. Perquè el sistema no t’obliga a una distància cada vegada més gran entre classes, que és el que patim aquí i a Espanya. Al Canadà no passa. A Suècia no passa. I tenen el mateix sistema. Fins i tot hi ha liberals com Miquel Puig que estan a favor d’això. No cal ser d’esquerres per estar a favor d’una societat amb les mínimes diferències. No cal canviar de sistema.

—Anticapitalista no seríeu, veig.
—Ho seria si es pogués ser-ho. És a dir, si hi hagués receptes viables. Pensa que jo sóc dels qui advocava perquè el PSAN fos marxista-leninista. Però no era perquè hi cregués, en això. Ho era perquè si no ho deies, et titllaven de submarí de la burgesia.

—I, en canvi, vau acabar treballant per CiU, venint del PSAN. Director general de Cultura (1988-1991).
—Va ser perquè posés en pràctica tot el que havia escrit durant anys. I em van deixar fer-ho. No va arribar ni a tres anys. Per què m’hi posen? Perquè hi havia un malestar de la cultura tremend. El tancament del Lliure, l’ocupació dels cantants a la Conselleria de Cultura i tota una sèrie de fenòmens que afloraven un malestar de molts anys es van convertir en expectatives. I aleshores, ja és el moment de dir-ho, Pujol president va dir: a partir d’ara, només gestió. En contraposició a fer país. Ara que tenen expectatives, enganyem-los, i trigaran a descobrir-ho. I vaig dir: escolta, de cap manera. Vaig callar i me’n vaig anar. Després, sí que vaig explicar el fracàs cultural de Pujol. Tenia una animadversió molt gran a la cultura. I amb raó. Ell pensava que el món de la cultura era un rival. I que tot el poder havia d’estar en una mà.

En el llibre poso la imatge de Pujol vestit de Moisès, que baixa, estavella les taules de la llei sobre el vedell d'or i després, d'amagat, adora el vedell d'or

—La policia espanyola ha tornat a entrar a casa seva. Com ho veieu?
—No és bona la línia la que diu que aquí hi ha hagut corrupció, però a Espanya més. Aquí hem tingut corrupció espanyola. Purament espanyola. Jo, en el llibre, hi poso aquesta imatge de Moisès: Pujol vestit de Moisès, que baixa, estavella les taules de la llei sobre el vedell d’or i després, d’amagat, adora el vedell d’or en lloc de fer cas de les taules de la llei que ha predicat. Ja ho saps, suposo, que el personatge favorit de Pujol és Moisès.

Al·lucina.
—Ho ha dit moltes vegades. I és clar, que Moisès faci això i tingui una fundació sobre els valors i, mentrestant, vagi actuant d’aquesta manera… Vol dir que prediques una cosa per als catalans, però després ets de la colla dels amics de l’Esperanza Aguirre. Tu ets d’aquests, fas negocis amb aquests, i els fas de la manera d’aquests.

—Ell no. El fill.
—El fill, de part seva. Sens dubte. Encara no ha arribat el moment d’explicar de què sóc testimoni directe. Però el fill, i els fills, de part seva. Perquè volien respecte. Si no som una de les primeres famílies de Catalunya, no som res. Això pensaven.

 

—Què hi dieu de Junqueras, al llibre?
—El poso de Gargantúa. Gargantúa funda un monestir mixt. Un orde monàstic que al final té com a regla prohibit obeir. És la Catalunya ideal. Som en un nivell simbòlic. Ja està bé voler fer una Catalunya d’una altra manera. I no hi ha Junqueras possible, o factible, sense un PDECat que baixi un graó. Que em sembla que és el que volen tots, menys Artur Mas.

—Baixi un graó?
—Si el PDECat baixa un graó, admetrà que perquè Catalunya faci un pas endavant, Catalunya ha de fer gir a l’esquerra. Ha de passar un període que viri a l’esquerra. I si ho fan malament, la llei de l’alternança és sagrada. Junqueras ha estat una persona capaç d’entendre’s amb Puigdemont, de no fer-li competència i de tenir una relació més o menys plàcida amb els perdedors del procés, que són les persones dominants, els grups d’elits. Aquests, Junqueras els agrada més que el PDECat.

—També curiós, això.
—En el fons, les elits de Barcelona en els últims trenta anys són satèl·lits del Bernabéu. D’una manera o d’una altra. Potser aquests que porten el satèl·lit n’estant una mica farts, de ser satèl·lit.

—PSC: acabaran essent C’s?
—Històricament, el problema del PSC és quan a Montilla el fan president a contracorrent i en compte d’integrar el cinturó –Baix Llobregat, etcètera– posa al govern els més catalanistes de Sant Gervasi i de Girona que té a mà. Home, fes un fifty-fifty. És que no n’hi ha ni un, del Baix, a banda d’ell mateix, a govern. Cap. Ni un. Probablement, era un complex d’inferioritat innecessari. Fent el segon tripartit, ERC va fer-los entrar en contradicció, a aquesta gent, i els va partir pel mig. Si Montilla, en un moment determinat s’hagués plantat, ara no hi hauria procés. S’hauria hagut de plantar. Vostès s’ho pensin, però nosaltres unim Catalunya al voltant del que teníem: la primera redacció de l’estatut. No va fer-ho i, des d’aleshores, el PSC ja no ha tingut marge de maniobra.

—Els comuns surten al llibre?
—Sí! Fan moltes promeses, moltes, però totes són irrealitzables.

Les perspectives de Colau s'han esfumat perquè Coscubiela, Rabell i Dante Fachin li han fet el llit espanyolista

—Si hi ha eleccions a Barcelona, guanya Colau. Hi esteu d’acord?
—Sí. Colau és deixeble, o s’inspira, en Maragall. Però les perspectives que tenia fa dos anys de treure trenta diputats, o quaranta, a Catalunya s’han esfumat perquè Coscubiela, Rabell i Dante Fachin li han fet el llit espanyolista. Si aquests l’haguessin acompanyat a la darrere manifestació de l’Onze de Setembre… Ara poden guanyar quatre o cinc diputats respecte de Catalunya Sí Que Es Pot. Per fer què? Ho tenen molt difícil perquè han ensenyat el llautó. La idea de gent nova, revolta social, que encarna Ada Colau es pot consolidar a Barcelona, però a Catalunya no.

—Canviant radicalment de tema. Pensant com penseu, què hi feu, al consell editorial de El Periódico?
—Perquè tinc un lema des de fa molts anys: espavila’t a menjar del que penses, per no acabar pensant del que menges. Sé que són uns moments molt difícils d’equilibri. Jo sóc partidari del diàleg i dels ponts, sabent a quin cantó estic. Sóc partidari d’això. Però no sóc partidari d’entregar totes les armes i, després, pretendre lluitar. Si algú digués ‘si vols tercera via, vota independència’, potser estaria fent un favor a Espanya i a Catalunya. Però ningú ho diu.

En un referèndum votaríeu que sí, interpreto.
—Naturalment que sí.

—Doncs El Periódico d’ara, no el d’abans, el tenim com un buc a la contra.
—Perdoneu, el nostre director, en un dels darrers articles que va fer, va dir que no hi havia majoria independentista, i va afegir-hi ‘encara’. Sí que és cert que hi ha uns mitjans de comunicació a Catalunya que es deuen a una propietat d’un sistema mediaticopolític espanyol. Bé, doncs, està bé que, a dins, hi hagi gent com jo. O no? Aquí hi ha relacions de poder. Arriba un moment que la gent s’ha de posicionar. O es veu obligada a posicionar-se d’una manera clara. Arrenglerar-se. Posar-se una samarreta. I crec que això ha passat amb diversos mitjans de comunicació de Barcelona.

—Trist, també.
—Però també penso que no compleixen a satisfacció de l’entrenador, diguem-ne. Perquè penso que també han de vendre. I escolteu, la majoria dels lectors tant de La Vanguardia com de El Periódico són sobiranistes, com a mínim.

—Vull criticar-vos un article. Em va arribar a l’ànima. Dèieu neocons a la candidatura de Bernat Dedéu a l’Ateneu Barcelonès, i que tot ho feien per arribar al poder. M’he llegit el vostre currículum i vós sí que heu arribat al poder.
—I l’he deixat l’endemà.

—Director general de CiU. Assessor de la Cambra de Comerç. President del CoNCA. Membre del consell assessor de CiU.
—Assessor de CiU, no. De Duran.

—De Duran i Lleida?
—Sí, assessor personal.

Quan he tingut una posició de poder ha estat per un objectiu concret, al marge del poder polític

—I comissari de l’Any Espriu, el 2012. Trobo injust que els diguéssiu això, amb aquest currículum.
—Jo, quan he tingut una posició de poder, ha estat per un objectiu concret, al marge del poder polític. Purament cultural. Per intentar resoldre una situació de la cultura que era insostenible. És el cas de director general de Pujol. Segona, quan vaig veure la llei del CoNCA, vaig veure que era un simulacre. Per això vaig estar-hi només uns mesos, i mira que cobrava el que no he cobrat mai. I al cap d’uns mesos dic que és un simulacre i marxo perquè es van carregar el projecte de Bricall. I això m’emprenya molt. Si som un país que ningú ens obliga a fotre simulacre, home! No gastis els diners en fer-ho veure. I vaig plegar. I recordo una cosa: vaig ser l’únic. I va tenir costos. La primera conseqüència d’això va ser haver de plegar de La Vanguardia.

—No foteu.
—Home. Qui era el cap dels que dins del CoNCA no em van acompanyar en plegar? El germà del director de La Vanguardia.

—Pepe Antich a La Vanguardia, Xavier Antich al CoNCA.
—Home. I van posar-hi Francesc Guardans, que era l’únic del CoNCA que no sabia res de cultura. Res. Ni l’importava.

—I assessor de Duran. Què li dèieu?
—No es cobrava. Un dinar cada tres mesos. Que si no els donaven res, estripessin la baralla. El mateix que ara he dit de Montilla.

—A Dedéu i companyia els vau dir canilla. Buf.
—Jo sóc molt amic dels gossos. Això és de caça. Són gossos que són amics per a anar de caça. En primer lloc: l’Ateneu amb Casasses està en bones mans. És un tipus magnífic. Un dels pocs historiadors de la cultura. Probablement, el millor. I en aquest cas, hi ha una altra cosa: si vols independència i ets de dretes, dissimula que ets de dretes. Això és el primer. No ho exhibeixis. El fenomen de protesta i de canvi, si no ho lligues amb justícia social, no portarà enlloc. I he vist bastants picades d’ullet a Donald Trump per part d’aquest grup. Començant per Graupera.

—Insinuàveu que es volen presentar a la batllia de Barcelona.
—Si tinguessin poder, s’hi presentarien. Per què? Per què hi ha tot un món que vol impulsar el PDECat cap a posicions socialment molt intransigents. Com a mínim merkelià, ha de ser el PDECat. Si ens surt berlusconià, ja l’hem cagada.

—Ja veig que no us agraden, no.
—Primer, vull una obra. Abans de deixatar el país, i que el primer que arriba i diu coses simpàtiques i detonants, ja està coronat. Doncs no. Per ser president de l’Ateneu, has de tenir una obra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb