Xavier Antich: “Cap de les estratègies dels agents independentistes no té prou hegemonia per a avançar”

  • Entrevista a Xavier Antich sobre el seu mandat com a president d'Òmnium, poques setmanes abans de l'assemblea general de l'entitat

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas Albert Salamé (fotografies)
17.01.2023 - 22:00
Actualització: 18.01.2023 - 21:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president d’Òmnium, Xavier Antich, a qui feia molts mesos que esperàvem poder entrevistar, ha respost en aquesta conversa tots els punts polèmics d’aquests últims mesos. Des de si l’entitat, vist des d’ara, troba correcte que Cuixart parlés en castellà al judici, fins a si dins el moviment independentista es fa antipolítica. Antich respon també sobre tots els detalls del funcionament de l’entitat i la seva actuació en la difícil situació del català. Comencem per la manifestació de demà contra la cimera hispano-francesa.

Per què Òmnium sí que participa en la manifestació de demà?
—Per raons molt poderoses i molt clares. Bàsicament perquè la repressió de l’estat continua ben viva i en tots els fronts. Hi ha més de 4.200 represaliats, més de 500 causes pendents de judici. Hi ha exiliats, cosa que és una anomalia a tot Europa. El Catalangate també és un escàndol democràtic en l’àmbit europeu. L’any passat vam tenir notícia de la infiltració del Ministeri d’Interior en les organitzacions juvenils. No hi ha normalitat política… I perquè el relat que s’ha construït és que es fa la cimera a Barcelona per demostrar que aquí no hi ha conflicte polític. I tant que n’hi ha, i no tan sols no s’ha resolt per vies democràtiques, sinó que ni tan sols s’ha abordat la manera democràtica de fer-ho.

La gent us demanava a Twitter per què a l’altra, la del dia 6 de desembre, Òmnium va dir que no hi anava?
—Quan surt, el 4 de gener, que es farà la cimera amb aquesta voluntat de màrqueting polític de seguida ens posem en contacte amb l’ANC, el Consell de la República, l’AMI i les altres organitzacions i intentem que hi hagi una resposta multitudinària i transversal, com ho és el moviment, perquè volem fer dues coses: protesta i autoafirmació. En el cas del 6 de desembre, Òmnium, quan es va fer la proposta de reforma del codi penal que preveia d’eliminar la sedició i reformar el delicte de desordres públics, va ser dels primers de sortir a dir que ens preocupava enormement, perquè com a activistes de la societat civil pensàvem que vulneraria encara més els nostres drets. De seguida vam impulsar una manifestació davant el govern espanyol amb més organitzacions. Per tant, els carrers és on expressem la nostra discrepància i les ambicions polítiques. Però no vam participar en una de les manifestacions, la que impulsava l’Assemblea.

La més gran…
—Perquè nosaltres consideràvem que no recollia la transversalitat, no en compartíem al cent per cent els arguments.

Aquella vegada vàreu parlar d’antipolítica. Aquesta posició no és partidista? És a dir, quan la discrepància m’interessa hi estic a favor i quan no és antipolítica?
—No. Quan verbalitzem per primera vegada que l’antipolítica és un risc és a l’assemblea de la nova junta, el 26 de febrer. Aleshores també recollim una cosa, que és part fundacional del discurs amb què treballa aquesta nova junta: la consciència que tant l’antipolítica com el populisme són les principals amenaces d’un sistema democràtic, perquè degraden el contingut del discurs i del debat polític, en la mesura que l’antipolítica la podríem definir com la recriminació indiscriminada als partits. És aquella expressió: “Els polítics, els polítics”, que evita els matisos i, d’una altra banda, erosiona la legitimitat, la confiança dels partits polítics com a agents.


Però realment creieu que l’ANC, com es va dir en aquell moment, fa antipolítica o bé fa és una crítica al govern?
—Nosaltres no hem dit mai explícitament que l’ANC faci antipolítica, perquè no ho pensem, ni és la posició de la junta ni d’aquest president.

Però arran de la convocatòria del 6 de desembre…
—No ho vaig dir explícitament. Literalment, no. Vam dir que dins aquest context de fenomen global, en tots els sistemes democràtics hi ha diversos fenòmens d’empobriment del sistema democràtic: el benefici de la seguretat contra la llibertat, el blindatge dels estats per a canalitzar la veu de la ciutadania, una certa tendència a la facilitat que és trobar respostes simples a problemes complexos… Dèiem això, i ja ho havíem dit el 26 de febrer. Però això ho deslliguem de l’Assemblea.

En alguna entrevista ho heu dit.
—Explícitament, mai.

Però quan en parleu en el context de l’independentisme s’entén que ho dieu…
—Nosaltres diem que no hi ha cap agent del moviment independentista que estigui vacunat i protegit –ni Òmnium– de manera absoluta contra la temptació de l’antipolítica i del populisme. Allò que és legítim és l’enfrontament i la confrontació contra els partits polítics i les decisions que prenen. En això es basa el paper que hem de fer com a societat civil.

Però hi heu posat molt d’èmfasi… No tinc tan clar que no hagi sortit publicat.
—No ha sortit mai publicat.

Doncs aclarim-ho: l’ANC fa antipolítica o no?
—No considerem que faci antipolítica.

Per tant, la manifestació del 6 de desembre no era fer antipolítica?
—No hi vam anar perquè la nostra posició ja l’havíem feta explícita. Celebrem la derogació del delicte de sedició, ens preocupa la modificació del delicte de desordres públics i nosaltres adoptem sempre la necessitat d’abordar la resolució democràtica del conflicte polític per la via de l’amnistia i l’autodeterminació.

Per explicar-me millor: aquesta insistència vostra a parlar de l’antipolítica en referència a l’independentisme, no creieu que dóna ales a relats residuals vinculats a l’unionisme?
—No hi pot donar ales de cap manera, perquè l’unionisme també està afectat d’aquesta temptació.

L’independentisme està tocat de l’antipolítica?
—No n’està més que tots els moviments polítics a Europa i en les democràcies occidentals.

Amb les decisions de Llarena sobre malversació, té sentit que Òmnium continuï avalant la taula de diàleg?
—Òmnium formalment no ha parlat de la taula de diàleg si no és per recordar dues coses que em semblen evidents com a constatació. Jo vull parlar de taula de negociació i no de taula de diàleg.

Però es diu taula de diàleg…
—És una evidència que la resolució internacional de conflictes de naturalesa semblant al nostre és la taula de negociació, que és la fórmula més establerta a escala internacional. En aquest cas concret és una taula de diàleg que no ha abordat la taula de negociació, que per a nosaltres és imprescindible perquè és la que legitima el conflicte polític i la possibilitat de resoldre’l. El principal deslegitimador d’aquesta taula és l’estat espanyol, que ni se la creu ni la convoca.

En moltes declaracions sí que sembla que l’heu avalada.
—No, tampoc. El PSOE té una estratègia que nosaltres hem denunciat de màrqueting polític, amb la voluntat de preparar la seva presidència el segon semestre del 2023. Però és completament insuficient. Per nosaltres el gran problema és que el PSOE, el govern espanyol, encara no té gens de voluntat d’abordar democràticament la resolució.

L’altre dia dèieu: “Que la gent deixi d’entretenir-se en què va fallar el Primer d’Octubre.” No és molt fort dir “entretenir-se”? No creieu que la gent necessita saber què va passar?
—Treta del context, podria ser una mica fort, però, si no ho recordo malament, quan ho formulava responia al que em sembla que ha concentrat bona part de les energies d’aquests cinc anys des de l’octubre del 2017.

Saber què va passar és important?
—És molt important. Saber què va fallar també ho és. De fet, Òmnium, de manera sistemàtica, des del gener del 2020 analitza què va fallar l’octubre del 2017 i què va fallar la tardor del 2019. Sobre aquestes declaracions, que són del 2022, voldria matisar que el sentit de l’expressió que has citat és que bona part de les nostres energies ara haurien d’estar abocades al rearmament del moviment, per tornar a mobilitzar de manera efectiva.

Què va fallar al Tsunami?
—Diverses coses. Segurament no es van aconseguir mobilitzacions tan efectives com ens pensàvem. La mobilització de l’aeroport no va aconseguir paralitzar-lo, això és evident si mirem el nombre de vols que van continuar funcionant amb una certa normalitat, malgrat la gran mobilització a l’exterior. Els talls a la frontera no van poder ser sostinguts, ben just quaranta-vuit hores. Va fallar la pressió d’una mobilització que tots els agents pensàvem que seria molt més forta. Però això és un aspecte que afecta la societat civil mobilitzada. Va fallar també, i és molt obvi, la traducció política de la protesta. En realitat, no hi va haver cap iniciativa política del govern ni del parlament.

Deixant de banda l’estratègia conjunta, quin és el full de ruta d’Òmnium cap a la independència? En teniu?
—L’estratègia d’Òmnium és que hi hagi estratègia.

Però la vostra?
—La nostra és prou coneguda: la defensa i l’exercici dels drets fonamentals. I això inclou el primer dels drets col·lectius, que és l’exercici del dret de l’autodeterminació. Això és el principi pel qual Òmnium, des del 2012, amb la Declaració de Santa Coloma, assumeix que no és possible de treballar per la llengua, la cultura d’un país i la cohesió social –que són els principis d’Òmnium–, si no és amb un estat propi i per la via democràtica a la independència. Aquest és el nostre full de ruta, que és més aviat un marc. No cal afegir més fulls de ruta als que existeixen, sinó fer compatibles les diverses estratègies que ens haurien de fer avançar. Dient-ho d’una manera molt explícita i una mica banal: cap de les estratègies pròpies dels agents independentistes no té prou hegemonia per a permetre d’avançar cap a la independència. Nosaltres creiem que només podem avançar si els instruments que es posin sobre la taula són compartits al màxim. El nostre esforç és fer compatibles els instruments que durant cinc anys han semblat incompatibles.

I no podria ser que fossin incompatibles perquè la repressió ha fet que un sector de l’independentisme torni a pensar que l’autonomisme està bé?
—Efectivament, la repressió s’adreça a accentuar les diferències més que no pas a trobar els punts d’acord. Bona part de l’efecte de la repressió és fer impossible que el moviment independentista tingui objectius compartits. Per això, per a nosaltres, el principal objectiu és tenir-ne.

Disculpeu que hi insisteixi, però podria ser que no hi hagi objectius a compartir perquè hi ha qui, tot i esmentar la independència, pensa que l’autonomisme és el camí.
—Podria passar, però a parer nostre no passa. Passa exactament que hi ha diverses propostes sobre la taula que no hem assolit col·lectivament de fer-les compatibles i operatives. Nosaltres no treballarem mai per fer possible el diagnòstic d’Aznar, que deia que abans es dividiria Catalunya que no pas Catalunya se separaria de l’estat espanyol. El primer objectiu de l’estat espanyol és dividir el moviment independentista. I en estratègies com la llengua i l’escola van més enllà, volen fracturar la societat.

Sovint feu servir la paraula “consens”. Una entitat que lluita potser no sempre pot tenir el consens. Potser, a vegades, ha de fer d’avantguarda, com van fer els fundadors d’Òmnium.
—Ho hem dit de vegades, però si per consens entenem l’acord amb el mínim comú denominador no respon del tot a allò que per a nosaltres és l’objectiu. Si hem de ser rigorosos i precisos, l’objectiu més que el consens és una estratègia compartida, que no és igual. El consens sempre demana un acord que elimina la diversitat o la pluralitat, el consens sempre llima les diferències en benefici d’un acord mínim. Per nosaltres, parlant en termes matemàtics, seria el punt d’acord, no en els mínims sinó en els màxims.

Si volem compartir tant, potser podem desvirtuar la finalitat?
—Podria passar, però des de la nostra perspectiva no passa això; justament volem que els grans objectius siguin compartits al màxim pel màxim d’organitzacions diverses.

Quan preneu decisions com la del 6 de desembre no sé si teniu gaires baixes o no. Tampoc no sé si m’ho direu, però hi ha gent que manifesta incomoditat a les xarxes.
—Hi ha molta gent que ens demana explicacions, cosa que és raonable, justificable i absolutament legítim. És veritat que hi ha moments, que segurament per aquest efecte de la repressió que busca precisament dividir-nos, la tensió és molt gran i molt contínua, però que entra en la normalitat democràtica. Som en un moment en què aquesta junta assumeix el relleu de la junta de Jordi Cuixart amb la convicció que cal reprendre amb totes les forces un cicle guanyador. Allò que caracteritza aquests cinc anys, des del novembre del 2017, és el desànim, desorientació, desmobilització i, cada vegada més, desconfiança, respecte de qualsevol proposta que es posi sobre la taula.

La discrepància no és desconfiança?
—També hi ha aquesta gent que té desconfiança respecte de les propostes que fas.

Però la discrepància existeix…
—La discrepància és bona i és sana. Ho dius a una persona que ha teoritzat sobre el dissens, com a eina fonamental de control democràtic. Nosaltres assumim que Òmnium no és una entitat monocolor, és una entitat que aplega sensibilitats ideològiques i polítiques diferents i d’aquí deriva part de la seva força.

Canviem de tema. En la lluita per la llengua, aquests darrers anys Òmnium no ha estat a la primera línia?
—La llengua per Òmnium és vertebral i fundacional. Ha estat preocupació ininterrompuda, sense que en cap moment l’hagi abandonat. De fet, a hores d’ara, la meitat del pressupost que dediquem a activitats es concentra en la llengua. Sí que és veritat que Òmnium no fa el que feia en el moment de la seva creació, als anys seixanta, quan pren la iniciativa, perquè ningú no se’n cuidava, de formar mestres de català. Això va permetre que quan va arribar el sistema d’immersió disposéssim d’un cos de mestres. Òmnium deixa de fer això quan per llei la formació pertoca al Consorci de Normalització Lingüística. El 2022, quan comencem a prendre’ns molt seriosament les noves dades, després d’anys de no tenir-ne, es posa sobre la taula que baixen de manera molt alarmant els percentatges d’ús social del català, que afecta l’ús de la llengua en les escoles. Aleshores, Òmnium pren sentit de la responsabilitat que té en aquesta nova etapa. De fet, a final del 2021, engeguem uns estudis per a tenir-ne una diagnosi acurada. Em permeto de dir que a hores d’ara no hi ha cap informe sobre la situació de la llengua, almenys al Principat, tan acurat, complet i exhaustiu com els quatre informes d’Òmnium, que permeten de dir com està el català a l’escola i al lleure, com està el català a l’empresa, al comerç i al món del treball, com està als nous mitjans i quina és la realitat sociolingüista del país. Avui tenim unes dades que ens hem de prendre molt seriosament: 2.800.000 catalans i catalanes no han nascut a Catalunya. I d’aquests n’hi ha 2.400.000 que no fan servir mai el català, o molt poc. A partir d’això mirem com podem ser útils per a revertir aquesta situació.


—La primera cosa és aquesta campanya de “Treu la llengua”, que ara hem començat. Òmnium torna a posar-s’hi actualitzant la seva responsabilitat en el terreny de la llengua. No perquè ho hagués abandonat abans i de cop ens despertem, sinó en vista de les dades, que ara en tenim, i d’uns informes que hem impulsat nosaltres.

Feia anys que es veia.
—Només es veia. Ara que disposem de dades científiques que ens permeten saber a quins públics estratègics cal adreçar-se, on es perd la llengua, ara ho sabem amb molta precisió. Sabem les franges d’edat, sabem on passa, sabem quins són els àmbits estratègics d’incidència, com per exemple tota la producció audiovisual. Tenim dades que ens permeten de veure que només el 10% del consum d’audiovisuals és en català…

Quan mires el Twitter de l’entitat es veu aquesta campanya plena de somriures, les paraules preferides. La Plataforma per la Llengua ha agafat una estratègia més de denúncia i reivindicació. Per què no feu cap piulet de denúncia? Per què a les xarxes no expliqueu totes les agressions?
—Segurament perquè ho fa la Plataforma, amb la qual mantenim una relació molt fluida.

Potser se’n podrien fer retweets
—Se’n podrien fer, tot respon a estratègies comunicatives…

Però, durant aquest temps que heu dit públicament que doneu força a la llengua, l’acció més visible és aquesta campanya simpàtica de la paraula preferida. Hi ha més coses?
—Sí, per exemple les iniciatives per a fomentar l’ús del català en l’audiovisual, a través del VOC, que és el foment del català a partir del curtmetratge, des de fa cinc anys. Tenim projectes com el de Vincles, que és un producte estrella que es va desplegant a totes les seus territorials i que té per objectiu fomentar l’aprenentatge de llengua mitjançant estratègies que també permeten la inserció social. Això ho expliquem i ho fem amb altres organitzacions del territori, com l’AFFAC i l’organització de Minyons Escoltes, amb la capil·laritat que tenen per a fomentar l’ús del català en el context del lleure. Però també impulsem la Fera, la principal fàbrica de creació de continguts en català per als nous formats i totes les pantalles. Jo diria que és una mica injust d’agafar-se a un simple anunci comunicatiu que forma part de l’estratègia divertida d’uns tweets.

Potser és el que més es veu…
—No confondria una campanya de comunicació que vol afavorir l’orgull de parlar en català, perquè creiem que la millor manera de defensar la llengua és compartir-la, amb els projectes de l’ús social de la llengua, que en tenim una bona llista. Per exemple, el Cinexic: Òmnium ha impulsat el retorn del cinema infantil en català de manera sistemàtica en cinquanta seus, que vol dir pràcticament en un centenar de localitats. Per mitjà de les productores i distribuïdores, Òmnium contribueix a doblar al català. Hi ha una part que és el pla de comunicació i una altra part que és el pla de projectes. Cap d’aquestes coses no comença el 2023. L’única novetat és el cas de la Fera. I també ara canviem l’escala del programa Vincles: el que era un protocol ara és un projecte madur i el posem en marxa. Vincles afavoreix l’activisme lingüístic amb gent disposada no solament a compartir la llengua catalana amb alguna persona no catalanoparlant, sinó a fer-ho en l’ús pràctic. A la web la gent pot trobar les set iniciatives en què pot contribuir. Ens adrecem a tota la comunitat d’Òmnium, que són 500.000 persones, no tan sols a socis i sòcies.

Sobre el 25% de castellà a l’escola, no es va arribar al consens amb les altres entitats i Òmnium va donar suport al pacte impulsat des del govern, on s’introduïa la vehicularitat del castellà com un mal menor. Això va ser polèmic perquè el vostre suport podia desmobilitzar.
—No comparteixo el diagnòstic. Jo voldria recordar que Òmnium ha presentat recursos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya des del minut 1, en contra de la sentència del 25%, que nosaltres trobem intolerable. Hem plantat batalla jurídica en la denúncia d’una sentència que considerem una aberració política. No hi ha precedents a Europa de tribunals que diguin a les escoles en quina llengua s’ha de parlar. I d’això n’hem fet cavall de batalla. No solament de manera genèrica, sinó també en la defensa de l’escola de Canet de Mar. Hem donat suport a les famílies d’aquella escola, perquè ho demanaven, i n’hem fet un cas d’estat.

I respecte de la iniciativa parlamentària?
—Hi ha una iniciativa parlamentària, que vull recordar que aplega el 78,5% del Parlament de Catalunya, com una opció que podria aturar l’aplicació de la sentència. Jo no subscric que aquesta iniciativa consolidi el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Això no consta en cap dels documents. Si s’hagués aprovat una iniciativa parlamentària hi hauríem estat explícitament en contra. Això no hi és.

Però sí que accepta en el marc legal la utilització del castellà a l’escola, cosa que no s’havia vist mai anteriorment.
—El parlament regula l’ús de les llengües a l’escola.

Però introdueix el castellà, que no era a la llei…
—Però no com a vehicular; en realitat, ja era acceptat.

Tanmateix, per llei no.
—A nosaltres no ens pertoca perquè no som un agent parlamentari, però sí que valorem que aquesta és una de les iniciatives que fa aturar la sentència, com una opció parlamentària que té un suport del 92% del que seria el catalanisme històric, per dir-ho d’alguna manera. Aquesta iniciativa parlamentària pretenia aturar l’execució imperativa de l’aplicació del 25% del castellà a l’escola l’1 de setembre, a les 5.500 escoles de Catalunya. L’1 de setembre això no s’aplica perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra el qual Òmnium es querella, reconeix explícitament al juliol que la seva sentència no és jurídicament aplicable. És cert que no s’aturaran amb això i continuen agafant les escoles una a una. Hi ha una trentena d’escoles obligades al que nosaltres considerem que és intolerable, que és l’aplicació del 25%. Però és una evidència que l’1 de setembre 5.500 escoles de Catalunya havien d’haver aplicat el 25% i això no va passar.

Cuixart es va equivocar, com a president d’Òmnium, parlant en castellà davant el Tribunal Suprem espanyol?
—Allò va ser una posició presa en un context determinat, que és una situació repressiva que amenaçava amb allò que va acabar passant; una decisió que es va prendre valorant diversos elements que jo ara no voldria ni podria revisar.

No us hi voleu pronunciar?
—No. Considero que va ser una decisió que no va ser arbitrària, no va ser gratuïta. Responia, també, a una certa voluntat de fer arribar a la ciutadania de l’estat espanyol unes demandes absolutament legítimes i democràtiques. Es va avaluar en aquest context. Seria per part meva segurament una frivolitat, a tres anys de distància del judici del Suprem, considerar que els altres han fet o no han fet una cosa.

Durant aquests anys del procés sovint Òmnium arriba amb la tarima i la música. No s’ha pecat de donar un to excessivament lúdic a certes reivindicacions?
—Tampoc no em reconec en aquest diagnòstic. No és Òmnium que opta pels somriures, sinó que és un moviment que en la fase de creixement, del 2010 al 2017, era un moviment d’eufòria i celebració, que creixia a cada nova mobilització. No era solament Òmnium que portava altaveus, érem tots, perquè els altaveus i la música són també un mtijà de vehiculació i d’apoderament. Si no, parlem del paper que tenen tots els grups musicals en el rearmament del moviment independentista. No voldria frivolitzar, però Òmnium també parteix d’una formació molt sòlida en les estratègies d’acció no violenta internacional i, en aquest aspecte amable, del somriure i lúdic, Òmnium és lluny del que per a nosaltres són autèntics mestres i referents en l’acció no violenta i de desobediència, com el moviment juvenil OTPOR, que acaba fent caure Milosevic. Hem estudiat les seves intervencions. Entre tot allò que es fa, si em permets la simplificació, anant a la contra i amb mal humor o en to propositiu, constructiu i de bon humor, jo em quedo amb la manera de fer d’OTPOR. Ara, nosaltres som lluny d’aconseguir aquest caràcter lúdic que va arrossegar tot un país a enfonsar Milosevic des de l’optimisme de la transformació i l’optimisme revolucionari.

Quins són els objectius que presentareu a la pròxima assemblea?
—La junta actual està compromesa a contribuir a l’obertura d’un nou cicle. Nosaltres creiem que el període que segueix l’octubre del 2017 és un cicle que, com a moviment independentista, no ens pot fer sentir satisfets. Per tant, necessitem un moment de desblocatge, de sortir de la paràlisi, de tornar-nos a asseure, de trencar amb l’anomalia. Tu saps de sobres que els agents independentistes no seiem plegats al voltant d’una taula des de fa més d’un any. Això és una anomalia, és indici que hi ha alguna cosa en les condicions que impedeix que puguem parlar. Això ho vam començar el 26 de febrer, ho vam tornar a dir l’11 de setembre. La nostra voluntat és contribuir a tornar a aplegar-nos en la recerca d’una estratègia comuna que ens permeti de rearmar el moviment independentista.

Quants socis té ara Òmnium?
—Per sobre de 180.000. Direm la dada exacta en l’assemblea.

Quin pressupost?
—Per sobre de deu milions, i anem preparant un pressupost que serà superior.

És cert que Òmnium té més de 100 treballadors?
—Comptant tot l’equip professional desplegat pel territori, sí. Per complementar aquesta informació, Òmnium té també 500 càrrecs voluntaris, començant pels 24 de la junta directiva que tinc l’honor de presidir, que no cobrem ni un euro per cap de les dedicacions.

A Òmnium hi ha poca participació?
—Ens van retreure en l’anterior junta que només votessin unes 20.000 persones, superior al 10%, però si mirem les altres organitzacions és un fenomen generalitzat. La participació, a partir de les votacions, en la societat civil són relativament menors. No ens satisfà, però no és un fenomen només d’Òmnium.

La vostra elecció va ser criticada per continuista. Heu patit per aquesta crítica?
—No, no. Diria el contrari, em sento molt orgullós de reprendre el llegat d’un president tan extraordinari i tan determinant com Jordi Cuixart, que va ser empresonat per haver estat al capdavant d’Òmnium. Assumim la continuïtat de tota la lluita, amb Jordi Cuixart i Marcel Mauri al capdavant, per qui només puc tenir paraules elogioses, i també d’una entitat amb seixanta anys d’història, en la qual volem ser relleu, ser-ne baula i aportar el que puguem aportar de nou. Les juntes que van des de Muriel Casals fins a Jordi Cuixart són les juntes que fan passar dels 22.000 socis del 2010 als més de 180.000 del 2022. Seria difícil no entendre aquesta continuïtat en una entitat que ha tingut un creixement com aquest, insòlit a Europa, sobretot tenint en compte que el gran creixement de l’entitat es produeix després del 2017. No en la fase d’eufòria. N’estem orgullosos, d’aquesta història recent.

Heu pensat a millorar la qualitat democràtica de baix a dalt?
—Per nosaltres és un objectiu. Durant aquestes setmanes anem desplegant les assemblees territorials de les cinquanta seus.

Però la junta no forma part d’aquestes eleccions?
—Però és democràtica, perquè la voten els socis. Jo no seria president si no fos pels socis.

No és capil·lar?
—Té un format diferent. Hi ha una junta nacional que té un procés de selecció mitjançant l’assemblea general de socis i hi ha les juntes i presidències territorials que responen a la seva elecció democràtica a cadascuna de les seves territorials. És un funcionament que defensem perquè creiem que és bo.

No us va agradar que us xiulessin a l’acte de l’Arc del Triomf. Com vàreu viure aquella crítica?
—Que et xiulin no agrada a ningú, però evidentment els xiulets formen part de l’expressió de la discrepància de manera democràtica i és la legítima expressió del descontentament respecte de l’estat de les coses.

N’heu tret cap aprenentatge?
—I tant que n’hem tret lliçons, perquè per nosaltres confirma el diagnòstic que porta a articular la batalla d’Òmnium en aquesta etapa, que és que la situació és tan crispada i s’accentuen molt les diferències. Jo ho vaig viure amb un cert drama, no tant perquè xiulin un president d’Òmnium, sinó per la xiulada a una persona que havia estat quatre anys a la presó pel fet d’haver estat la presidenta del parlament que va impulsar el Primer d’Octubre. Hi ha algunes coses, que, encara que siguin legítimes –només faltaria–, creen unes dinàmiques que crec que hem de capgirar. Els qui érem allà tots érem manifestament independentistes treballant des de fa molts anys a favor de la independència.

Tan llarga que és la conversa i encara no hem parlat de l’Escola de Formació Guillem Agulló.
—És la gran bandera d’aquesta nova etapa. De fet, és un projecte que es posa en marxa quan jo sóc responsable de Drets Civils i Polítics, a l’anterior executiva, presidida per Jordi Cuixart. Això correspon a una anàlisi molt complexa. Podríem dir, simplificadament, que necessitem eines més poderoses d’apoderament de la societat civil i de retrobament de les organitzacions juvenils. Forma part d’una qüestió fonamental que Òmnium no havia encarat mai. Sempre hi ha el tòpic: on és la gent jove? La gent jove hi ha estat sempre, l’ocupació de la Universitat de Barcelona n’és una mostra. L’escola no va adreçada a joves sinó que és desplegada amb joves, amb aquestes trenta organitzacions juvenils, que ens ajuden a fer la programació, a decidir què convé ara o per què ens hem d’oposar a l’extrema dreta, que és una cosa que a les organitzacions juvenils els preocupa molt. L’Escola de Formació Guillem Agulló no és una activitat més. És un projecte per a apoderar la societat civil, per a rearmar el moviment juvenil i per a aconseguir, també, que hi hagi diàleg entre les organitzacions juvenils, que a hores d’ara només es troba a l’Escola. S’hi troben des de la JNC fins a Arran. Des del Consell Nacional de la Joventut fins a la Federació Nacional de Minyons Escoltes. Des del SEPC fins a la FNEC. Això és molt fèrtil.

La darrera iniciativa que heu activat és la creació de l’Espai Òmnium.
—A hores d’ara, quan ens reunim amb les cinquanta territorials o fem reunions de la junta directiva, no ho podem fer a la nostra seu, hem d’anar a entitats amigues o llogar un local. Això és una anomalia. Com que hi ha l’ocasió d’adquirir el local de baix, creiem que serà molt bo per a resoldre els problemes que tenim. També, com que és a peu de carrer, aquest espai serà una manera visual de mostrar la nostra vocació de treballar amb altres organitzacions.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes