D’unes setmanes ençà, molts opinadors, professionals de la política i l’opinió pública en general s’han fet ressò de la conferència política de Vox el passat 7 d’octubre al palau de Vistalegre de Madrid. La repercussió mediàtica d’un acte que aplegava, segons l’organització, unes nou mil persones, va ser desmesurada. De manera immediata, i com a efecte del tractament que els mitjans de comunicació havien dispensat a l’acte, partits polítics de tot l’espectre treien conclusions i s’escampaven responsabilitats a tort i a dret de l’aparició d’un discurs ultranacionalista, xenòfob i d’extrema dreta sense complexos.

Tvetan Todorov, a The inner enemies of democracy (Polity, 2014), analitzava i caracteritzava aquesta mena de fenòmens i les conseqüències que comportaven en els sistemes democràtics. L’obra, si bé és d’interès, caldria adaptar-la, potser magnificant els efectes que aquesta mena de discursos generen en estats sense transició democràtica (com Espanya i el Brasil) i on els fonaments democràtics trontollen.

Todorov diferenciava els antics partits feixistes que van aparèixer a Europa en el període d’entreguerres dels nous partits populistes que amenacen avui les bases de la democràcia i els principis fonamentals de l’estat de dret. Aquests nous partits han adaptat el discurs i la manera de comunicar a la realitat virtual i l’home unidimensional que trobem al segle XXI. Certament, entre els votants del Front National, Alternative für Deutschland i la Lega Nord, entre més, hi trobem nostàlgics dels règims totalitaris i d’uns estats homogenis ètnicament i política, però les seves formacions polítiques, discursos i objectius no són homologables als dels partits totalitaris del segle passat. Una comparació anacrònica ens farà errar l’anàlisi i impossibilitarà entendre les causes i els efectes del fenomen.

Sense voler menystenir la potencialitat que Vox pot tenir en el panorama polític espanyol a mitjà i llarg termini, tal vegada comparable amb altres casos del continent europeu, a hores d’ara ens hauríem de fixar en els efectes que volen causar amb la seva desmesurada aparició mediàtica. D’entrada, el primer efecte que cerquen és emblanquir altres partits que combreguen amb moltes de les idees, els objectius i, fins i tot, les estratègies que Vox defensa. La intenció consisteix a incrustar en l’imaginari col·lectiu que Ciutadans i el Partit Popular ja no són comparables amb els Brexiters o amb Sverigedemokraterna ni aglutinen la dreta xenòfoba, populista i ultranacionalista, sinó que aquest ‘espai’ ara pertany a Vox, de manera que els altres dos partits passen a ser homologables a altres partits liberals europeus.

Els dirigents de Ciutadans i el Partit Popular segurament han conclòs que la neteja d’imatge que possibilita Vox paga el risc d’alimentar un adversari polític que és nounat, petit i que històricament a l’estat espanyol estava dissolt entre l’electorat propi o votava altres experiències semblants fallides, com Democracia Nacional, Falange i UPyD. Els dirigents del PP i Ciutadans han fet números i confien en les seves estructures de partit i la xarxa de clientelisme que han generat. Per això han alimentat els mass media espanyols per fer bullir l’olla.

El segon efecte és en relació amb les repercussions que el discurs polític de Vox pot tenir en la resta de partits polítics. Si bé Ciutadans i el Partit Popular es poden trobar més o menys còmodes adaptant el seu discurs a les tendències que marqui Vox, i per tant la seva resposta no pot ser cap sorpresa, la resposta que donin el PSOE i Podem potser més preocupant.

Com a primer exemple, veiem com aquests partits acusen l’independentisme d’haver provocat la irrupció d’aquest discurs nacionalista espanyol, i s’accepta sense miraments que Vox ha abusat del sistema penal per condicionar els actes dels dirigents independentistes catalans. Segurament, veurem més exemples en relació amb la definició de violència i el seu ús polític, en relació amb el concepte de lleialtat institucional, els límits de la llibertat d’expressió o la inviolabilitat del cap de l’estat. Canvis de discurs que, com demostra l’experiència política comparativa, no donaran rèdit electoral als partits dits d’esquerres. El tracte xenòfob i inhumà que l’alcaldable Valls va donar als menors romanesos a França quan era primer ministre era el preu que s’havia de pagar per acostar el Partit Socialista Francès al Front Nacional. Però ni tan sols això no el va salvar de la desfeta històrica.

Com a catalans, per què ens afecta la utilització política de Vox? Primer, perquè Catalunya és un dels elements de nexe discursiu entre Vox i la resta de partits, continuarem essent l’ase dels cops, però cops encara més desfermats. Ja veiem com els dirigents dels ‘màsters i doctorats imaginaris’ demanen un 155 ad perpetuam, il·legalitzar partits i associacions i aprofundir en la criminalització com a estratègia política. Amb tot, els pitjors efectes que comencen a observar-se al país són l’autocensura, la manca d’autodeterminació interna i la desmesurada por dels nostres màxims representants polítics de responsabilitats penals que ells mateixos magnifiquen.

Especialment preocupant és l’exemple de la manera com les institucions del país, opinadors públics i mitjans de comunicació propis acceptaven el missatge de l’existència de violència en alguns dels actes del passat 1 d’octubre. Com abans de parlar ja ens excusem, o com els nostres mitjans de comunicació públics donen cobertura a manifestacions minoritàries que lloen les actuacions dels cossos de seguretat el dia del referèndum o la celebració del dia de la Hispanitat a Barcelona. Els nostres representants polítics farien bé de seure i idear una estratègia conjunta per a respondre a aquests reptes, potser des d’aquí pot construir-se la tan necessitada unitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb