19.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.12.2023 - 21:43
Pocs dies després del resultat de les eleccions del maig a les Illes, la nova presidenta del govern, Marga Prohens, era ben clara: “No hi ha cap més opció que governar en solitari.” I, si bé és cert que va aconseguir de formar un consell de govern sense membres de Vox a la taula, la manca d’una majoria absoluta ha evidenciat una realitat ben diferent. L’extrema dreta, malgrat no ser dins el govern, sembla que en forma part. I la darrera constatació d’aquest fet és el que ha obtingut amb l’aprovació del pressupost per al 2024. Aquesta paradoxa presenta una qüestió principal: ha assolit el PP un punt de no-retorn cedint poder a Vox?
D’ençà del maig fins a final d’any, Prohens ha tingut un paper molt clar: el de prestidigitadora. L’ombra de l’ex-president popular José Ramon Bauzá pesa massa. Pactar amb l’extrema dreta, també. Per tant, assolir una estabilitat sense una majoria suficient significa haver d’ensenyar cartes i amagar-ne, fer malabars amb les polítiques i treure el conill blanc amagat del barret. N’hi ha a qui els encanta de viure de la fantasia, però la màgia té un problema: tothom sap que, darrere, sempre hi ha truc. Quin ha estat el de Prohens?
Moltes veus denuncien que una de les raons d’existir de Vox a les Illes és la d’eliminar el català. Per això van pressionar per a fer una segregació escolar per motius de llengua als centres. Van ser moments durs per al PP, perquè les exigències dels de Santiago Abascal eren molt clares. Però, finalment, es van treure de la màniga un as o, si més no, un comodí: la darrera paraula si s’implantava la segregació la tindrien els centres. “Quin gol hem fet a Vox”, deien dins el PP, segons algunes informacions. Però no sabien –i potser Vox tampoc n’era gaire conscient en aquell moment– que l’extrema dreta jugava a la contra: primer, va pressionar per no aprovar el sostre de despesa i, després, per no aprovar el pressupost, cosa que significaria prorrogar els comptes de l’executiu de Francina Armengol. La (principal) reivindicació era clara: destinar vint milions d’euros a la segregació. Concedits.
Sortia el portaveu del PP al parlament, Sebastià Sagreras, amb cara de pocs amics i sabent que els havien descobert el truc. Deia, amb “humilitat”, que no comptaven amb els vots necessaris per a aprovar els comptes i, per tant, requerien el suport de Vox. Un pacte que, evidentment, no ha estat gratuït. La portaveu de la formació d’extrema dreta, Idoia Ribas, ha estat ben contundent durant aquestes setmanes. Ahir mateix deia que el seu partit només s’agenolla davant Déu: “És clar que les coses no sempre surten quan hom vol, però la cosa més important és que surtin com hom vol.”
Cal recordar, també, que Vox fa unes setmanes tenien una crisi interna, perquè una part de la formació era molt més bel·ligerant en les negociacions amb el PP que una altra. Semblava que hi havia crisi, però qui surt reforçat de l’aprovació d’aquests comptes no és pas Prohens i el PP, sinó els seus aliats. És irònic, tenint en compte les declaracions de Ribas, que Vox hagi acabat ressuscitant.
El preu que ha pagat Prohens
Pot ser que el pessic que Vox ha pogut treure dels comptes del 2024 –uns centenars de milions d’un total de 7.300 milions d’euros– sigui una petita gota d’un tassó. Ara, el pot fer vessar sense problema, perquè més que observar quant és important d’observar què. És a dir, la importància de les polítiques pactades i el missatge clar que envien a la població de les Illes.
Primer de tot, aquests vint milions d’euros per a la segregació escolar. Algunes veus del món educatiu de les Illes, més enllà dels atacs evidents per a fer retrocedir el català, hi veuen una mena de suborn. Els centres viuen una realitat molt complexa –en les infrastructures, de nombre d’alumnes per classe, de falta de professors, d’alumnes vulnerables, etc.– i acceptar diners per a imposar la segregació pot ser una cirereta molt desitjable per a alguns d’aquests centres. Però la resposta de l’escola pública ha estat molt contundent: més d’un centenar de centres diuen que la llengua no es toca i que no es deixaran subornar. Ara, a on aniran a parar aquests diners? “La concertada en pot ser la gran beneficiada”, diuen alguns docents consultats.
El conseller d’Educació, Antoni Vera, és un perfil triat meticulosament. De dretes, però amb una consciència lingüística important. Fins ara ha assegurat a tort i a dret que la segregació no seria mai una realitat. S’haurà de veure ara, amb aquest pacte, com canvia el discurs i a què destina aquesta partida, que no és l’única. La setmana passada es va saber que una de les primeres cessions del PP davant Vox havia estat destinar 200.000 euros a controlar docents i centres contra “intromissions ideològiques”.
Una altra cessió té a veure amb l’impost de successions. Fins ara, aquest impost només afectava les fortunes amb béns per valor de més de 700.000 euros, tret de l’habitatge habitual. Ara només el pagaran aquells qui tinguin béns de més de tres milions d’euros. Es calcula que la pèrdua d’ingressos és d’un 80% de la recaptació: 70 milions manco.
El missatge també ha estat clar amb l’acord per a eliminar les subvencions a sindicats com CCOO i UGT i també amb el de l’habitatge. Després de l’escàndol de Metrovacesa i de no haver executat la compra que havia tancat Armengol per tenir més lloguer social –cosa que beneficia un fons voltor que acabarà comprant els pisos–, els esforços en matèria d’ocupació s’esmercen a protegir propietaris i no llogaters. En aquest cas, es destinarà un milió d’euros a crear una oficina en defensa de les víctimes d’ocupació il·legal. La majoria, fons voltor.
Segurament el PP no se sent gaire incòmode amb aquestes mesures, perquè, d’una manera o altra, Vox és el residu d’un PP llunyà. Ara, el concepte de la “imatge” s’ha corromput. El PP sabia que liderar aquestes polítiques podria enutjar una petita part dels seus electors i, també, una bona part de la societat illenca que encara recorda bé el llegat de Bauzá. Sucumbir és entrar en terreny d’arenes movedisses.
N’és una mostra clara que en una bona part del debat més important de l’any –tenint en compte que no n’hi ha de política general– Prohens hi ha estat absent. De tota manera, sap que el preu a pagar és alt, però necessari. Una petita inversió. No poder aprovar els comptes voldria dir prorrogar els de la seva màxima rival, l’ex-presidenta Armengol. Voldria dir fracassar en l’aprovació més important de l’any. Voldria dir molta inestabilitat i, segurament, una convocatòria avançada d’eleccions. Ara, Prohens sap que té els seus comptes aprovats –que, de fet, són els més alts de la història– i que en el debat següent, d’ací a un any, ja no haurà de patir de tenir l’ombra de l’esquerra tocant-li l’esquena. Vox continuarà pressionant, com ho ha fet fins ara, fins i tot amb més radicalitat que no marquen les directrius donades per Abascal. I això implica no saber què passarà l’any que ve. L’extrema dreta vigilarà que el PP compleixi els acords. La diferència és que si l’any vinent no hi ha entesa per al pressupost, el que es prorrogarà serà el dissenyat pel PP. I això dona alè a Prohens. El problema que tindrà és veure amb qui toparà, perquè bona part dels afectats per les polítiques anticatalanistes i contra l’escola pública de PP i Vox tenen experiència a l’hora de sortir al carrer. La societat civil ja va responent. Prohens haurà de tornar a fer jocs d’equilibris sabent que és més fàcil de caure que no de mantenir-se dret.
Ara com ara, i la realitat ho reforça, l’executiu del PP s’assembla més al de Bauzá que no al de la imatge de centralitat que volia donar la presidenta. Més enllà dels pactes necessaris amb l’extrema dreta, després de prop de dos-cents dies de govern del PP, unes quantes polèmiques han envoltat alguns dels seus consellers.
La més gran, la del nomenament d’un alt càrrec a la conselleria d’Antoni Costa, vice-president i mà dreta indiscutible de Prohens i titular d’Economia, Hisenda i Innovació. El director general nomenat és un amic seu acusat d’agressió sexual. La fiscalia demana tres anys de presó per a Juan Antonio Serra Ferrer, que ja fou destituït com a gerent de l’IBETEC. Costa, que sabia aquesta acusació, va amagar la informació a Prohens.
Com explicàvem a VilaWeb, tampoc no es deslliura de la polèmica la consellera d’Habitatge, Territori i Mobilitat, amb incompatibilitats en el càrrec, relacionada amb paradisos fiscals i beneficiària d’un pàrquing destinat a treballadors de la seva conselleria per al seu vehicle privat. A la Conselleria de Família i Assumptes Socials tampoc no han estat tranquils. El número dos de Catalina Cirer, David Lozano, va incitar els funcionaris mitjançant el correu electrònic institucional a participar en una vaga convocada per un sindicat afí a Vox, a més de prometre de donar-los instruccions sobre els permisos que podrien sol·licitar.
I el darrer, no pas menys important, sacseig de les aigües del PP fou quan el diputat per Formentera, Llorenç Córdoba (de Sa Unió, formació vinculada al PP), va trencar la disciplina de partit i, fins i tot, va advertir que votaria contra el pressupost. El bescanvi d’acusacions ha estat gruixut: el PP deia que Córdoba els havia fet xantatge, perquè reclamava un sobresou pel cost de desplaçament entre illes, i, en canvi, ell negava que fos cap xantatge. Finalment, sí que votarà a favor del pressupost, una decisió que sembla haver canviat d’avui per demà i que també suscita incògnites.
Potser Prohens sí que ha assolit aquest punt de no-retorn. La realitat, complexa, va contra allò que hauria pogut imaginar en la seva carrera cap al Consolat de Mar. La governabilitat a les Illes Balears, ara mateix, és un tauler de joc amb dos jugadors principals i ja no s’accepta cap truc ni trampa. Tampoc ningú no sap qui tindrà el darrer as amagat ni si n’hi haurà prou per a assolir els seus propòsits.
