Les declaracions recents del conseller Gordó sobre la necessitat de no oblidar la resta del país quan es produïsca la independència del Principat han alçat una polseguera notable. Interessada, com tot allò que té a veure amb aquesta campanya. Cal agrair, però, que algú pose sobre la taula un tema dels dos que semblen tenir adjudicat el paper de ser el preu que Catalunya està disposada a pagar per ser independent —l’altre serà la llengua.

Cal agrair-ho, doncs, i cal emmarcar el debat. Emmarcar-los des d’una banda i des de l’altra de la frontera que sembla que apareixerà aviat i que alguns, com hem fet des que tenim consciència, ignorarem. Avui en parla ací mateix a VilaWeb l’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià. Per nosaltres els valencians, mallorquins, eivissencs, rossellonesos o fragatins, per dir-ne uns quants, el debat és clau. Pels andorrans i els algueresos, també, encara que amb una altra intensitat. Però ho és per la gent del Principat. I la pregunta és: en això el Principat vol ser un estat europeu normal?

Perquè si ho vol ser s’haurà de comportar com a tal i això implica d’acceptar, com fan tots els estats d’Europa, que les fronteres de la nació no coincideixen amb les de l’estat. I mirar de compatibilitzar nacionalitat i ciutadania. Tret d’Islàndia cap estat europeu no té dins les fronteres només nacionals de la pròpia nació o no té nacionals fora de les fronteres. Per això les darreres dècades ha anat obrint pas un debat ben important sobre com cal establir un marc polític coherent que permeta de respectar les fronteres estatals al temps que es respecta que tots els nacionals d’una nació puguen mantenir uns lligams i uns drets, per damunt de les fronteres.

I és d’ací que neix el concepte de ‘kin-state’, impulsat sobretot per l’OSCE i el Consell d’Europa. Un ‘kin-state’ és un estat que sap que té responsabilitats sobre nacionals seus que han restat a l’altra banda de la frontera del seu estat, momentàniament o de forma permanent. I que, sabent això, no defuig les responsabilitats culturals o polítiques. Allò que va dir el conseller Gordó, doncs, no solament no tenia res d’estrany, sinó que era la norma habitual, cada vegada més codificada, a més, a la majoria dels estats europeus. Inclosa Espanya, per cert, que malgrat ser especialment reticent a parlar d’aquests temes ha decidit comportar-se com un ‘kin-state’ amb els jueus sefardites: els ha atorgat drets especials considerant-los espanyols, uns espanyols diferents dels espanyols, però espanyols encara després dels segles.

Hi ha països, Alemanya, Dinamarca, Croàcia…, que incorporen normes legals, a la constitució i tot, de suport als nacionals que han restat fora de les fronteres de l’estat. En alguns casos, Hongria, Grècia, Polònia…, fins i tot s’editen documents d’identitat ‘de nacionalitat’ o es permet la doble nacionalitat de forma automàtica. I hi ha situacions, Irlanda respecte d’Irlanda del Nord, Àustria respecte del Tirol del Sud, Suècia respecte de les Illes Aland, en què legalment els estats, Gran Bretanya, Itàlia o Finlàndia, permeten que els ‘kin-states’ tinguen responsabilitats legals i drets polítics als territoris on habiten nacionals seus.

La pregunta és què farà la república catalana?

Per descomptat, però, que aquest és un problema que reclama d’aclarir un concepte previ, sempre incòmode al Principat. Això no és un debat de territoris. Ací no es tracta de ‘incloure’ o no el País Valencià o Catalunya Nord a la ‘nació catalana’ —com demagògicament ho han volgut presentar alguns. Ací el debat és de persones i és concret: jo sóc de Bétera i per això mateix em sent català. Espanya aquest dret sempre me l’ha negat, però me’l negarà ara la república catalana? Em dirà que no meresc ser allò que sóc? Òbviament no és un problema personal: com jo hi ha milers, desenes de milers, centenars de milers de persones, no ho sé, que sense ser del Principat ens sentim catalans. Nosaltres hem decidit de ser tal com som i molts hem treballat molt per al nostre país, sense mirar ni respectar mai cap frontera, de forma integral.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb