D’ençà del diumenge, una erupció volcànica a l’illa canària de la Palma ens manté en suspens. Uns dies abans, l’11 de setembre, centenars de terratrèmols ens indicaven que hi havia magma que ascendia. Aquesta ascensió podia ser ràpida o lenta, i podia romandre a l’interior o sortir a la superfície, tal com ha passat. També a l’arxipèlag canari, la darrera erupció volcànica submarina al Hierro, el 2011, va trigar molt dels terratrèmols a l’erupció. Per això, hi havia veus més calmades que pensaven que podria trigar setmanes o mesos, o fins i tot que no n’hi hauria.

Del 2017 al 2020, ja hi havia hagut terratrèmols similars, però més profunds. Hi ha hagut crisis sísmiques a la mateixa zona de la Palma, el Hierro o Tenerife que no han estat res i que no han arribat ni a ser notícia.

Què ha canviat aquesta vegada?

Aquests darrers dies els terratrèmols eren com més va més superficials, el magma ascendia i feia la sensació que podia acabar en erupció. A les illes Canàries, el magma es mou amb freqüència i origina terratrèmols. Depèn de la quantitat de magma que hi ha i si troba un camí per a arribar a la superfície, perquè, si no, s’acaba refredant a l’interior.

[VÍDEO EN DIRECTE] La lava del volcà de la Palma arrasa més d’un centenar de cases de camí a la mar

Quins materials expulsa el volcà?

Tot i que encara és aviat i no s’han recollit mostres, per la temperatura a què surt la lava (1.075 graus), per la mena d’erupció i per les històriques que hi ha hagut a les Canàries, sembla ser una composició basàltica. Un magma basàltic pot sortir de dues maneres: amb explosions i sense. En el primer cas, surt fragmentat en piroclasts, trossets de totes les mides: cendra, si és més petit de 2 mil·límetres; lapil·li, entre 2 mm i 64, i bomba volcànica, més gran de 64. El magma que surt a la superfície en forma més tranquil·la origina les colades de lava. Però en tots els casos el material és el mateix, i en aquest sembla ser basalt.

Què fa que un volcà entri en erupció?

Quant durarà aquesta erupció?

No se sap. Hi ha especulacions segons els metres cúbics de magma que ascendeix. Com que sembla que són menys que els del volcà Teneguía quan va entrar en erupció el 1971, també sembla que durarà menys –aquella vegada van ser 25 dies. Però és possible que encara que sapiguem el volum de magma, no puguem controlar bé la velocitat a què surt. La mitjana de durada de les erupcions històriques de la Palma és de 53 dies. La més breu va ser la del 1971, amb 25; la del 1949 va ser de 38 dies, la del 1585 de 84 i les del 1646 i  el 1677, 80 dies i 66, respectivament. Aquesta, probablement, durarà unes quantes setmanes.

Els efectes sobre la fauna i la vegetació de la zona

Els animals són capaços d’escapar-se i, sobre les plantes, l’avantatge de la flora canària autòctona és que al llarg de milions d’anys s’ha anat adaptant a les erupcions volcàniques. Per exemple, el pi canari les aguanta i brota de nou. Les plantes que no aguanten erupcions ja es van extingir. En termes de destrucció forestal, és molt pitjor un incendi que no pas aquesta erupció i, a més, per sort no hi ha vent.

Què ha canviat en vulcanologia aquests darrers cinquanta anys

Ha canviat tot. El 1971 no hi havia cap mitjà tècnic per a preveure les erupcions. Ara, ha estat possible amb els sismogrames o els satèl·lits, entre més eines, que aleshores no existien. La manera que tenien d’aproximar-s’hi era que els habitants de l’illa notessin els terratrèmols.

En aquell moment, part del professorat de ciències geològiques a la Universitat Complutense de Madrid va fer el seguiment de l’erupció del Teneguía, però de manera artesanal i molt basada en l’observació. Es va poder preveure alguna cosa perquè hi havia una estació nord-americana per a controlar si passaven submarins soviètics i, uns dies abans, van avisar dels terratrèmols.

Erupció del Teneguía el 1971. Filmoteca Canària. Imatges filmades per agents d’extensió agrària de Tenerife.

Una altra diferència és que tampoc no hi havia mitjans tècnics de seguiment ni plans d’emergència, no existia ni la Direcció General de Protecció Civil i Emergències. D’un mitjà artesanal s’ha passat a l’últim crit de la ciència en aquest moment. També es notarà en els danys, el 1971 alguna gent va morir asfixiada pels gasos quan s’hi va acostar, ara, l’accés s’ha restringit més.

Eumenio Ancochea és catedràtic de petrologia i geoquímica i director del Departament de Mineralogia i Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid. María Milán García és investigadora del projecte “Comunicació científica i divulgació a la transferència del coneixement a la universitat” de la Universitat Complutense de Madrid. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.