La violència policíaca desfermada pels Mossos d’Esquadra i la policia espanyola ha aixecat una polseguera política que el govern autonòmic sembla menystenir, vist que vol tancar-la amb una simple compareixença del conseller Buch, sense cap autocrítica.

Entenc que, sobre això, hi haja sensibilitats i opinions diferents. Oimés tenint en compte l’impacte de les imatges en l’opinió pública internacional. Ara, crec que en una societat democràtica avançada cal discutir seriosament i amb rigor sempre. No parlaré dels episodis concrets, perquè ja n’he opinat amb claredat. Però crec que calen unes reflexions que situen el debat i ajuden tothom a encaixar, i si és possible a evitar, l’assetjament polític que l’estat espanyol pretén exercir en aquest afer.

I per això és imprescindible d’entendre que la violència en actes polítics és constant i habitual a tots els països del món. I normalment ningú no s’espanta ni se n’alarma, si no és intencionadament i amb finalitats polítiques.

Uns quants exemples ben recents. Les protestes de les Armilles Grogues contra Macron fa més d’un any que duren i han fet recular el conjunt de mesures que pretenia imposar el primer ministre. Hi ha hagut 11 morts, 4.190 ferits i prop de 9.000 detinguts, dels quals uns 400 romanen a la presó.

Els habitants d’Hong Kong sostenen una resistència molt dura contra el govern de la Xina, de fa dos-cents dies, i ja han aconseguit que es retiràs la polèmica llei d’extradició. Hi ha hagut 8 morts i més de 2.000 ferits. Prop de 3.000 persones han estat arrestades.

El moviment indígena de l’Equador ha derrotat el president Lenin Moreno després d’una resistència de dotze dies. Moreno ha retirat les mesures d’austeritat i ha tornat els subsidis que havia llevat. Hi ha hagut 8 morts, 1.300 ferits i 1.200 detinguts. Els manifestants fins i tot van arribar a retenir durant hores dotzenes d’agents de policia.

En tots tres casos hi ha hagut moltíssima més violència que no a Catalunya. Això no crec que ho puga discutir ningú, si no és vol exposar a fer el ridícul. Per tant, ens hem de demanar per què ens hauríem de creure que fets que en uns altres països susciten violència sense que impliquen cap desautorització d’aquells moviments –sinó que fins i tot desperten simpatia–, en el cas català, i solament en el cas català, suscitaran una reacció absolutament diferent. Simplement no té cap lògica.

Seguint aquesta línia, propose dues reflexions senzilles.

La primera és òbvia: només hi ha incidents allà on apareix la policia i quan apareix la policia. Si no, no hi ha incidents. Significatiu.

La segona, la podeu respondre vosaltres mateixos: quan heu vist imatges de policies agredint gent en algun país, la vostra reacció ha estat de posar-vos d’entrada a favor de la policia? O més aviat heu fet costat als agredits, encara que no sapigueu ben bé què hi passa? Respondre és molt senzill. Mireu aquest vídeo d’Aljazeera, una de les grans televisions mundials. Veient-lo, cap a qui us decanteu? Amb qui sentiríeu empatia?

 

És important d’analitzar què diuen realment els mitjans internacionals, no què diu la bombolla mediàtica espanyola i quin impacte té. Perquè la polèmica no pot amagar que, ara com ara, tots els mitjans del món tornen a parlar del procés de Catalunya cap a la independència i relacionen les escenes que veuen amb la repressió que s’ha desfermat per a frenar una població indignada arran d’unes sentències que tothom, arreu del món, troba desproporcionades. Aquestes escenes, aquestes imatges, les expliquen a partir de les condemnes.

El relat majoritari que arriba a l’opinió pública internacional és que els catalans finalment han esclatat d’indignació. I que això era una cosa previsible, vista l’actuació absolutament forassenyada de la justícia espanyola. La seqüència històrica és impecable a favor de Catalunya i s’explica tota sola. I per això sí que és fonamental haver mantingut durant tants anys una trajectòria pacífica. La gent és demana què ha canviat i l’única resposta possible és que dilluns es féu pública la sentència del Suprem espanyol i això ha fet esclatar el país.

A partir d’ací, crec que l’intent d’Espanya de marcar la revolta catalana amb el segell de violenta no se l’hauria d’empassar l’independentisme, perquè l’objectiu de l’estat espanyol no és desprestigiar la nostra revolta al món, cosa que ja saben que no passa, sinó dividir el moviment i mantenir el control dels partits polítics, separant-los del carrer. I, en tot cas, alimentar una imatge que la major part del públic espanyol de moment fa seua, sobretot per la manca de pluralitat dels mitjans d’aquell país.

No som nosaltres que hem de donar explicacions sobre la violència d’aquestes nits, sinó els qui l’han provocada i començada. Els qui han provocat la violència d’aquestes nits i els qui han desfermat la violència que d’ençà del 20 de setembre de 2017 s’ha abatut durant dos anys sobre la població de Catalunya. Perquè només caure en el seu parany ja és premiar-los. Perquè volen convertir la condemna de la violència, sobretot si la fa el govern, en un acte d’humiliació i acatament de l’autoritat espanyola i perquè saben que no et pots fer independent si restes mentalment esclavitzat. I posar-nos tots a discutir sobre allò que ells volen, donant-los credibilitat, situant-nos en el marc mental que ells fixen i en el moment que els convé, simplement és impropi de cap moviment polític mínimament seriós, encara menys d’un que es reclama d’alliberament.

PS: Han passat moltíssimes coses, aquesta nit. M’interessa dir tan solament que no compartesc en absolut la idea que l’estat espanyol està content i es mou com l’aigua en aquesta violència. No pense pas que siga veritat i em sembla que és una cantarella que ha de ser revisada. Aquest nivell d’indignació, si se sosté, no és digerible per a l’estat espanyol. Ja no ho és a Catalunya, comença a no ser-ho a Europa –que s’ho mira tot amb una enorme preocupació i incredulitat– i fins i tot ahir vàrem veure les primeres mostres que per a una part de l’esquerra espanyola la defensa dels drets de Catalunya podria esdevenir l’escletxa que no trobaven des del 15M

En un altre sentit, considere molt important la proposta de tres punts reivindicatius pel moviment independentista que ha fet de l’exili estant la consellera Clara Ponsatí. Per això us demane que els llegiu i els feu córrer. El debat s’ho val i crec que adoptar-los multitudinàriament com a plataforma comuna seria la millor manera de refer la unitat.

 

VilaWeb és un diari que tothom pot llegir sense pagar, però que demana el compromís d’aquells que poden i volen pagar per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu aquí què significa ser subscriptor i com ens ajuda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb