Egmont.
Il·lustració d'Egmont, heroi de la independència dels flamencs enfront de l'imperi espanyol.

‘En el marc de les Terres de Flandes del segle XVI, Egmont retrata les viles incendiades pels terços del duc d’Alba i la tragèdia del duc d’Egmont (1522-1568) que dóna la vida per la seva pàtria enfront del tenebrós despotisme de Felip II, en paraules del malaurat Carles Rahola.’ Així resumeix la Campana l’obra Egmont, de Goethe, sobre la revolta flamenca contra l’imperi espanyol del segle XVI, que demà arribarà a les llibreries. Hi apareixen els duc d’Alba i el seu fill, tots dos Álvarez de Toledo, avantpassats de Cayetana Ávarez de Toledo, l’actual diputada del PP. Els Álvarez de Toledo van exercir un terror brutal que no va impedir la victòria dels protestants flamencs en favor de la seva llibertat nacional i religiosa. De fet, el llibret no inclou tan sols l’obra de teatre, sinó també la declaració d’independència de les Províncies Unides dels Països Baixos. El poderós imperi espanyol, ple de l’or de les Amèriques, va caure enfront de les disset províncies flamenques.

L’encarregat d’escriure el pròleg d’aquesta obra de teatre resideix precisament a Flandes. Parlem del president Carles Puigdemont, periodista de formació, i que comença el breu i intens pròleg (que podreu llegir sencer al final d’aquesta introducció) amb aquestes quatre línies contundents: ‘Goethe va publicar l’obra Egmont quan Schiller ja havia tret el seu Don Carlos i quan la Revolució Francesa era imminent. En aquell context, en plena decadència de la monarquia espanyola, i amb la francesa a punt de ser guillotinada, l’evocació de la revolta flamenca contra la dominació espanyola no era casualitat.’ Les picades d’ullet al present del president català són constants: Puigdemont aclareix per què la revolta no va ser un ‘afer intern’, explica com la visió d’un poder fonamentat sobre el fanatisme religiós i militar ha resistit el pas del temps i acaba resumint com Egmont, el protagonista de l’obra de Goethe, creu que els espanyols no s’atreviran a tanta repressió.

El prefaci l’escriu Joan Lluís Bozzo, que ha fet l’adaptació del text amb la intenció que l’obra es pugui representar. Bozzo ha adaptat el text a partir de la traducció original al català de Joaquim Pena, escrita entre el 1936 i el 1937. Com recorda Bozzo, el text contraposa dues maneres d’entendre el poder: una que només fa servir la força bruta (avantpassats de Cayetana) i una que també fa servir el càlcul polític (Egmont).

Aquesta obra de teatre va comptar amb la música de Ludwig van Beethoven, i va tenir gran difusió a terres catalanes, on es va poder escoltar gràcies a l’Orquestra Simfònica de Girona durant el govern republicà dels anys trenta. Més de vuitanta anys després, la mateixa orquestra simfònica de Girona el va interpretar fa pocs mesos al teatre municipal gironí, amb la presència de Quim Torra, i gràcies a la recuperació del llibret musical fet per Edicions Curbet. Ara l’editorial la Campana n’ha recuperat la part textual.

«Pròleg de Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya
Goethe va publicar l’obra Egmont quan Schiller ja havia tret el seu Don Carlos i quan la Revolució Francesa era imminent. En aquell context, en plena decadència de la monarquia espanyola i amb la francesa a punt de ser guillotinada, l’evocació de la revolta flamenca contra la dominació espanyola no era una casualitat. L’ideal de la revolta popular contra l’imperi –un imperi envoltat de les tenebres del fanatisme religiós, la repressió de la Inquisició i la imposició de lleis i costums– era molt inspirador, i probablement aquest fet explica la forma com Goethe aborda uns fets que havien tingut lloc al segle XVI.

És evident, doncs, que la revolta flamenca no va ser un afer intern de l’imperi espanyol. Va marcar el seu temps i els dos segles posteriors, perquè els objectius de les revolucions que s’auguraven eren els mateixos. Era, de fet, un de sol: la llibertat. ¿Per quina raó, si no, un intel·lectual alemany havia d’adreçar la seva mirada cap a la revolta d’un territori que no era el seu –els Països Baixos– contra un imperi que tampoc no li era proper –l’espanyol?

El que em sembla més interessant, de tota manera, no és aquesta elecció, sinó el que suggereix la lectura d’Egmont: revela quina era en l’imaginari europeu il·lustrat la percepció que es tenia del poder imperial espanyol. Un poder fonamentat sobre el fanatisme religiós i militar, extremament repressor i violent. La forma com Goethe descriu l’exercici del poder per part de l’enviat de Felip II, el temible Fernando Álvarez de Toledo, duc d’Alba, i les reflexions sobre els desacords amb el rei per part de Lamoral, comte d’Egmont, i el príncep d’Orange, no són només un exercici de ficció històrica ben documentada. És, en realitat, un retrat tan ben captat que ha resistit el pas del temps i es pot llegir amb els ulls d’avui sense que calguin explicacions complementàries per entendre’l perfectament. Goethe descriu un poder trampós, intolerant, repressor, davant dels dissidents per raons religioses i per raons de costums i tradicions. El comte d’Egmont, que havia estat fidel seguidor de Carles V, no es podia ni imaginar que el rei gosaria alçar la mà en contra seu: ‘La feina de fer-nos presoners seria pèrfida i estèril. No, no, ells no gosen aixecar tan amunt la bandera de la tirania.’ ¿No li sona, al lector? Goethe presenta un comte d’Egmont que creu que els espanyols ‘no gosaran’, i adverteix que si ho fessin ‘la ventada que provocaria aquesta notícia escamparia per tot el país un incendi espantós. […] En un instant el poble s’uniria en una lliga formidable. Serien proclamats, amb tota la violència, l’odi i la separació eterna de tot allò que dugués el nom d’espanyol’.

Ho escriu Goethe i ho posa en boca del comte d’Egmont, que seria decapitat juntament amb el de Hornes a la gran plaça de Brussel·les, on hi ha una placa que ho recorda. No és l’escrit de cap català tocat pel vici de reescriure la història amb la voluntat de desencadenar una llegenda negra que estigmatitzi la dominació espanyola. És l’escrit d’algú que s’ho mira amb distància i que sap que no descriu cap fantasia, i que, sense saber-ho, ens va llegar un retrat prou precís perquè, 230 anys després, el puguem reconèixer sense dificultats. I és que hi ha una constant que recorre les diferents èpoques, règims i maneres d’exercir el poder: la dominació. En alguns passatges de l’obra, tant en les apesarades primeres reflexions de Margarida de Parma, la regent, com en les dels burgesos i menestrals, passant per l’elèctric i impressionant diàleg entre el duc d’Alba i Egmont, hi apareix la reivindicació d’una manera més planera i tolerant d’exercir el poder. En el brillant duel dialèctic entre Alba i Egmont, el comte fa tots els intents per convèncer l’enviat del rei que les coses no es fan d’aquella manera. ‘Conec el meu país […]. Se’ls pot collar, però no oprimir.’ I li suggereix una manera de pacificar les províncies, que és abandonar la repressió: ‘Que el rei signi un perdó general i que tranquil·litzi els ànims i ben aviat es veurà com la fidelitat i l’amor reneixen amb la confiança.’

No li van fer cas. La resposta d’Alba la podríem sentir avui: ‘¿I que aquell que ha ultratjat la majestat del rei i el santuari de la religió vagi i vingui lliurement i sense cap dany? ¿Que sigui exemple per a tothom de com queden sense càstig els crims més abominables?’

La repressió de Felip II i de Fernando Álvarez de Toledo va continuar, brutal, sanguinària i enfollida. El record encara perdura.

Llegir Egmont amb ulls d’avui no és només submergir-se en una part de la colossal obra de Goethe –que en aquest cas, a més, va comptar amb la música de Beethoven, amb una obertura sublim–, sinó que és, en les actuals circumstàncies, un bany de realitat. L’imperi va naufragar als Països Baixos, i va anar declinant. Espanya no va ser capaç de retenir unes províncies que senzillament volien viure segons els seus costums i les seves creences. Aquesta és segurament la lliçó històrica sobre la qual Goethe va construir la seva ficció basada en fets reals.

Com recorda el musicòleg Joaquim Rabaseda en la seva excel·lent introducció a l’edició catalana d’Egmont publicada per Curbet Edicions (2019), el dia de Sant Jordi de 1937 l’Orquestra Simfònica de Girona va fer el que seria el darrer concert al teatre de la ciutat, i ho va fer precisament amb l’Obertura d’Egmont de Beethoven. Carles Rahola en va publicar una ressenya al diari gironí L’Autonomista. Deia Rahola: ‘I és que ara la música del geni de Bonn sobre el gran drama de Goethe tenia una significació més viva per a nosaltres i feia vibrar les fibres més sensibles del nostre cor de catalans […]. Ens feia sentir, a través dels segles, la nostra solidaritat i la nostra germanor amb aquelles víctimes d’un sistema unitari i centralista imposat a sang i foc.’ En aquella hora greu, Rahola expressava el seu temor: ‘De sobte, però, pensàrem que semblants fets podrien reproduir-se a Catalunya i que nous Egmonts podien ésser immolats al centralisme, car en cada general feixista hi ha l’esperit d’aquell famós duc d’Alba que destruí les llibertats de Flandes i portà traïdorament Egmont al patíbul, pel sol fet d’haver intentat convèncer Felip II que la seva política no era pas la més a propòsit per fer-se estimar dels seus dissortats súbdits…’

Tenia raó. A penes dos anys després, Carles Rahola, un pacífic periodista que només havia fet servir la màquina d’escriure per publicar textos en favor de la democràcia, la república i la llibertat, sense cap ombra de voler fer mal a ningú, va ser executat al cementiri de Girona la matinada del 15 de març de 1939 després d’un consell de guerra a què el sotmeteren els nous ducs d’Alba, com ell mateix havia fatídicament presagiat.

Agost de 2019, Waterloo»

Podeu comprar Egmont a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb