Víctor Hurtado: “He fet l’expansió catalana per la Mediterrània en cent vuitanta mapes”

Entrevista a l'autor de l’‘Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània’ (Editorial Base), un llibre de bibliòfil impactant que val 1.580 euros

VilaWeb
Víctor Hurtado es recolza damunt l'atles, a la seu de VilaWeb (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
09.06.2022 - 21:40
Actualització: 10.06.2022 - 11:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Víctor Hurtado i Cuevas (1948) és l’home dels mapes, el cartògraf que ha fet obres tan singulars i llegides com l’Atles Manual de la Història de Catalunya (Dalmau), que explica en tres volums  la història de Catalunya d’una manera ràpida i profunda per mitjà de mapes. També és seu l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya (Dau Edicions), amb què s’entenen els moviments de tropes, i l’Atles d’Història dels jueus de Catalunya (Dalmau).  Hurtado publica ara l’impactant Atles de l’expansió catalana a la Mediterrània (Editorial Base). És un llibre de bibliòfil, que en 180 mapes explica la conquesta de Mallorca, de València, l’expansió dels almogàvers per tota la Mediterrània, però també el mapa d’on treien els esclaus, el de la direcció dels vents i el dels dies que tardaven a fer els viatges, a més de totes les batalles de Roger de Llúria, el ducat de Neopàtria, l’expansió del Gòtic català a Sardenya i els viatges de Tirant lo Blanc. És una obra pensada per a l’activa comunitat de bibliofília catalana, disposada a pagar els 1.580 euros que val un dels 890 exemplars del llibre. El senyor Hurtado va néixer a Mèxic, fill d’Odó Hurtado, ex-tinent de batlle republicà que va fugir de Franco i la infantesa del qual va ser la dels catalans a qui “l’exili els va anar bé” i van muntar negocis pròspers. Per això VilaWeb entrevista l’home que ara publica aquest nou llibre, començant per la seva intensa vida.

On neix el senyor Hurtado?
—Vaig néixer a Mèxic, fill de l’exili republicà. Els pares van marxar de França el 1940, van passar per Nova York, i d’allà, a Veracruz. La meva mare explicava que a l’oficina entraves espanyola, amb quatre pesos i unes fotos, i al cap de poca estona en sorties mexicana. Així de fàcil. Jo vaig néixer en un ambient absolutament català, dins un grup de gent a qui l’exili els va sortir bé. A casa eren gent relativament ben preparada que havien tingut càrrecs a la Generalitat republicana. Hi havia advocats, com el pare, farmacèutics, enginyers, metges, financers. I van prosperar. El dia que van veure al noticiari de Mèxic el Mussolini penjat, van anar a buscar maletes per tornar. Ja no en quedaven, a la botiga. Tots volien fer igual. Però en veure que Franco continuava, ja no van voler tornar, es van instal·lar bé al país, van comprar cotxes i van tenir fills.

Què és “High life”?
—Potser serà el títol del llibre que preparo sobre aquest grup de catalans a Mèxic. Catorze famílies. Hi havia el Casanellas, el Bertran, el Costa, els Cortés, Pi Sunyer, els Hurtado. Aquesta gent van fer laboratoris, editorials, siderúrgia, constructores i el Banco de la Propiedad, que va muntar Casanellas. El meu pare era Odó Hurtado, advocat. El meu avi, el conegut advocat Amadeu Hurtado (per cert, que Joan Safont n’ha fet la biografia). El meu pare havia estat tinent de batlle a l’Ajuntament de Barcelona, i a Mèxic va fer d’assessor jurídic i subdirector del banc de Casanellas. Tot aquest grup era d’una catalanitat granítica. Jo parlava català a casa, vaig aprendre sardanes, anava a l’Orfeó. I aquest grup va ser important perquè era la porta d’entrada a Mèxic, i a casa van passar el Miravitlles, el Tarradellas, Pau Casals. Vivien a la Zona Russa, després a Colònia Juárez, i tots van acabar a Las Lomas –nosaltres no–, el lloc més esplèndid, amb cases espectaculars i piscines. I molts, amb cases a Acapulco.

Teniu germans?
—No, sóc fill únic. A l’escola vaig anar amb la filla de Riera Llorca, amb la Teresa Calders, els Pijoan, els Pi Sunyer. I anàvem al Liceu Francès. Tot i tenir tractes amb els republicans espanyols, la colònia catalana no va anar a les escoles espanyoles, tot i que eren molt bones. Ens van enviar a la francesa. Mai a l’espanyola. A casa tots parlàvem en català, i els nens, entre nosaltres, castellà. Els fills es casaven entre ells, en endogàmia salvatge. Jo em vaig salvar. Ara per fer el llibre vaig parlant amb totes les famílies. “El meu avi era català”, em diuen els néts. “Tinc moltes cartes, què en faig?”, i jo les passo a l’arxiu de Sant Cugat. Però he vist coses terribles. T’ensenyen llibres que tenen al terrat, sota les golfes, plens de pols, francament ressecats, i són primeres edicions de Rodoreda, Carles Riba, dedicades. I no saben què fer-ne. Molt trist.

Fins a quina edat us hi vau estar, a Mèxic?
—Fins als divuit anys. El meu pare escrivia i volia venir a Barcelona perquè li editessin els contes i novel·les. Es va posar malalt, va venir aquí i es va morir. I jo em vaig trobar aquí just acabat el batxillerat. I si arribava un dilluns, dimarts ja començava a la facultat. Acceptaven el títol del Liceu Francès. I ens vam quedar aquí, la mare i jo, sols. Era l’any 1966, el de la Caputxinada. Vaig anar a moltes manifestacions fins que un dia em van cridar a Laietana. “Miri, sabem que va a manifestacions. Li aconsellem que no ho faci, que en vuit hores el posaríem a l’altra banda de la frontera, i l’embolic amb la seva mare serà gros”. Ho sabien tot. Vaig continuar, però em vaig mantenir una mica en segona línia.

—I què vau estudiar?
—Vaig dir que volia fer història. De cap de les maneres. On vas a parar? Seràs un professor, em van dir. Seràs advocat d’ara, econòmiques. I la vaig fer. Per sort, era bon estudiant, vaig acabar econòmiques, vaig treballar amb Pi Sunyer, vaig muntar una llibreria al carrer de Muntaner (Mirador), on vaig fer presentacions (amb Pallach, Teresa Pàmies), al final, després de vuit anys, la vaig tancar perquè era molt esclau. Em vaig casar, vaig tenir dues filles, la Laura i la Joana, i em vaig posar a fer feina per a la Caixa com a editor. Un outsider amb contracte per a fer tots els llibres de les exposicions (Duchamp, Dalí, etc.) fins que vaig trobar el tema de la cartografia. És el meu tema. Ja fa molts anys que vaig començar a fer mapes d’història divulgatius, cosa que no feia ningú. A Edicions 62, a Enciclopèdia Catalana, a La Vanguardia. Mapes històrics.

Al final, sí que vau fer història, sí.
—Vaig fer història medieval, i en vaig fer el doctorat. Vaig estar vint anys fent-la.

—Vint?
—Em divertia. Va ser sobre una família de mercaders medievals. Els Mitjavila, del segle XIV, que vivien al carrer de Montcada, on ara hi ha el museu Picasso. Aquesta família tenia 50 o 60 documents a Barcelona. Però tenien corresponsals a Palerm, Nàpols. I vaig viatjar amb la meva dona d’arxiu en arxiu durant anys. He estat tres vegades a Sardenya, a Nàpols, Gènova, Marsella, no cal dir que a València i a Mallorca. Vaig reunir vora 600 documents d’aquesta família. I em van donar el premi Ciutat de Barcelona. Sempre m’havia quedat al cap, fent el periple mediterrani, de fer això.

El què?
—Els mapes de l’expansió catalana. Durant tots aquests anys, em vaig adonar que cartogràficament, i fins i tot històricament, els catalans tenim molt mala premsa. Anava a Sicília i veia que els sicilians destacaven l’època romana, i Cartago. I després saltaven a l’època espanyola. Ni un sol mapa dels nostres. Sardenya, igual. A Nàpols, ni parlar-ne. Grècia, cap. He estat a la famosa Neopàtria, ara un poblet perdut. Doncs els catalans, allà, som mercenaris francs. Que a Grècia no se’n parli, mira. Però, aquí? Aquí tampoc.

Aquí tampoc?
—Som un país que només ens agraden les derrotes. De la Guerra dels Segadors, n’he fet uns quaranta mapes. De 1714, quaranta més. He fet la Batalla de l’Ebre, els bombardeigs italians sobre Barcelona. Tot derrotes. I, en canvi, de l’època més gloriosa, l’expansió, encara vivim, cartogràficament parlant, dels mapes de Nicolau d’Olwer (1888-1961) i Antoni Rubió (1856-1937). He fet molts mapes dels almogàvers, per a 62, i sempre amb D’Olwer davant. Hi ha novetats sobre el tema. Per exemple, Cingolani, que està molt bé, però són biografies. Francesco Junta fa una història dels sicilians i toca els catalans, però no hi ha cap mapa. Cesare Casulla, de Sardenya, tres mapes. Hi ha una pobresa brutal. Doncs ara n’he fet cent vuitanta.

—Cent vuitanta?
—He fet l’expansió catalana per la Mediterrània en cent vuitanta mapes. I mapes que no ha fet ningú. Com el de la República de Gallipoli, on els almogàvers van estar tres anys assetjats. I rebent quatre ajuts de res. Si fóssim un país com Déu mana… I no hi ha res, res de res. O el territori de Montpeller. De la ciutat sí que se n’havia fet el mapa. Però d’on havien arribat als afores, no. He fet totes les batalles de Roger de Llúria. Totes. El mapa que ensenya els espais de les quatre grans cròniques. He fet el mapa dels castells catalans a Grècia. Ara quatre pedres. I no són catalans, són francesos, de fet. He fet mapes de la circulació dels vents, i de quant trigaven d’un lloc a un altre. I el mapa dels mercenaris catalans al servei dels italians del nord d’Itàlia. Teresa Ferrer en va fer un article meravellós, d’aquest tema. No en parla ningú, però alguns almogàvers van estar al servei de senyors del Nord d’Itàlia. He fet el mapa del Ducat d’Atenes i Neopàtria, que no havia fet ningú.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Els catalans i l'esclavitud al Mediterrani
Cavallers catalanoaragonesos al nord d'Itàlia
Mapa del ducat d'Atenes
Portada del llibre

I aquest?
—Aquest és el mapa d’on treien els esclaus. Això és Gerba. Un mercat important per a aprovisionar-se d’esclaus. Com tota expansió, el poble que la rep, també la pateix. Barcelona ha estat sempre un gran mercat d’esclaus. L’esclau no era el d’Amèrica, als camps de cotó. Aquí era l’esclau domèstic, eren minyones. I hortolans. No gaire més.

I això?
—Són els mapes de com eren Barcelona, Nàpols, Palerm, Mallorca, al segle XIV. Tothom parla de l’Alguer. Hi heu anat? És com Palamós, la mateixa església. Aquesta és una batalla improbable, un historiador bizantí que he consultat et demostra que aquesta batalla no podia ser.

És cert que els almogàvers viatjaven amb família, amb dones i nens?
—Viatjaven amb família, sí. Hi ha fonts gregues, turques i fins i tot bizantines que expliquen els atacs dels almogàvers, vistos com a dimonis. Pitjor que els turcs. Més d’una anècdota diu que prefereixen els turcs que els catalans. Els almogàvers van destrossar els monestirs ortodoxos a la muntanya de Grècia. Fins a l’extrema que el senyor Mas, en un viatge a Grècia, va voler entrar en un monestir i, quan va dir que era català, va tenir problemes per a entrar-hi.

Aquest llibre com s’estructura?
—S’inspira en el llibre que va fer Jesús Lalin, La corona de Aragón y el Mediterraneo. Molt bon llibre. Fa fets, institucions, instruments i cultura. Sóc tributari de la seva estructura. En la part cultural, per exemple, poso els mapes d’on arriba el gòtic català a Sardenya i Nàpols. Els viatges de Ramon Llull, Anselm Turmeda, Curial i Güelfa, i per on viatja Tirant lo Blanc,  on va afectar la pesta negra. Una imatge val més que mil paraules. En el cas del mapa, és brutal. Un mapa val més que mil paraules. Allò que expliques amb un mapa són quatre o cinc quartilles.

Com els penseu, els mapes?
—Normalment, necessito savis sobre la Guerra dels Segadors o sobre els jueus, com  Forcano. Aquí m’hi he vist amb cor. Fa vint anys que ho toco, i en vaig fer la tesi doctoral. Els he pogut fer tot sol, els texts. Pel que fa al mapa, amb les dades, busco el cartògraf, que té les bases, i li dono les coordenades del mapa que vull. I em dóna el mapa buit. Aleshores jo agafo paper vegetal i dibuixo. A mà. I ells ho passen a l’ordinador.

A mà?
—A mà. I després li faig un document Word amb tots els topònims, perquè no s’equivoqui. Ells, tallar i enganxar. He tingut l’ajuda de l’empresa Gradual Map, de Francisco Romero, cartògraf, i de la dissenyadora de l’editorial Base, Maria Farrero. Ens vam entendre i ens hi vam abocar, catorze mesos.

Aquest no seria un llibre de butxaca. Fa 40x55cm. Deu pesar uns vuit quilos, o deu, i val 1.580 euros.
—És un llibre de bibliòfil. Se n’han fet 890 exemplars, amb obra pictòrica de Narcís Comadira. Aquí tenim una secció de bibliofília molt potent. Veurem, al final, si acabem fent-ne una edició pensada per a llibreries. D’aquest llibre d’ara, jo en dic el monstre. Impacta. Juntament amb un llibre sobre instruments financers de l’edat mitjana, amb això ja tancaria l’edat mitjana. Per mi, finito. A partir d’aquí, Mèxic.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes