Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’Ariadna passejava per Barcelona amb els auriculars a l’orella. S’havia convertit en una nova rutina que repetia diàriament de feia setmanes. Els connectava al telèfon mòbil i començava a trucar al SEPE. Quan es penjava la trucada, hi tornava.

Com tantíssims ciutadans, la jove de vint-i-tres anys depenia de la prestació de l’estat espanyol des que l’empresa on treballava, un gran hotel de Barcelona, havia abaixat les persianes indefinidament. Era afectada des de mitjan març per un ERTO, però feia mesos que no rebia la prestació que li pertocava. Era el juny, i aquell mes l’hauria de passar amb només cinquanta euros si el SEPE no resolia l’error.

Aquell dia, però, el telèfon es va despenjar. No s’ho podia creure. Es va asseure en una cafeteria per centrar-se en allò que sentia pels auriculars. Per primera vegada, la sorprenia la música d’espera prèvia a poder parlar, finalment, amb un teleoperador. Va tenir sort. Fins en aquell moment havia fet centenars de trucades a aquell número sense obtenir-ne resposta. Només una vegada va aconseguir posar-s’hi en contacte, al març, just abans de la gran saturació que vingué poc després: li van dir que, com que tenia el dret de rebre dues prestacions, la d’una prestació de desocupació parcial que ja cobrava i la de l’ERTO, automàticament cobraria la que li fos més favorable. En comptes d’allò, els mesos d’abril i maig va rebre al compte bancari els dos-cents euros que li pertocaven de desocupació, i no els sis-cents que li corresponien per l’expedient de regulació temporal. Al juny se li acabava el subsidi de desocupació i aquell mes havia cobrat només la part proporcional dels dies que li restaven: cinquanta euros. D’ençà que s’havia adonat de l’errada de l’administració, no havia deixat de trucar dia sí i dia també.

De les oficines del SEPE li continuava arribant aquella molesta musiqueta. Ja havien passat uns quants minuts i no hi havia ni rastre de cap funcionari que l’atengués. De totes maneres, mantenia l’esperança: aquella melodia era una novetat per a ella i s’aferrava a aquella possibilitat amb força. Feia unes quantes setmanes que, com que havia vist que seria molt difícil de posar-se en contacte amb els únics que tenien el poder per a rectificar la situació, havia decidit de descarregar-se una aplicació de mòbil que li permetia de trucar automàticament sense descans. Quan es penjava la trucada, el dispositiu immediatament tornava a marcar el número. El primer dia que va fer servir l’aplicació, va trucar cent trenta-tres vegades al SEPE, però res, ningú no va despenjar.

L’Ariadna navega per enèsima vegada per la pàgina web del SEPE.

Després d’un quart, la trucada es va tallar i la música va desaparèixer. La va envair un sentiment de frustració. Estava igual que abans. Hauria de continuar subsistint. Ja feia dies que ella i la seva parella, que no cobrava res de res, s’alimentaven tan sols d’aquells productes més assequibles del supermercat. La seva dieta s’havia convertit en una combinació d’arròs, pasta i sopes fredes. El canvi de dieta, que ara era ric en hidrats de carboni, li havia fet guanyar uns quants quilos.

Entre tots dos, aquell mes tenien tan sols cinquanta euros, perquè ja no els quedaven estalvis. L’Ariadna ho recorda com una època molt angoixosa. Acabava els estudis de psicologia i s’acostava un període d’incertesa. ‘No sabia què cobraria ni quan –diu–; a més, tenia un crèdit al banc que no podia pagar, amb unes comissions que s’enfilaven.’ Hi havia dies que l’angoixa i la impotència la vencien: ‘Tenia migranya, mal de cap, estava esgotada… Fins i tot em quedava paralitzada. Ho vaig passar malament, però em vaig dir que no podia continuar així.’

Dit i fet, al juliol es va atrevir a començar un nou projecte personal com a terapeuta. Feia anys que ho pensava, però mai no havia tingut prou coratge per a fer-ho. Això, diu, és una d’aquelles coses bones que s’endú de la pandèmia. La supervivència la va impulsar a ser emprenedora i, de moment, sembla que amb èxit: aquell mes els únics ingressos que va obtenir van ser els de les seves sessions de teràpia. Això sí, ho ha hagut de fer en negre.

Finalment, a final de juliol va aconseguir cita a les oficines del SEPE. El tràmit pel qual s’havia trobat forçada a malviure els últims quatre mesos va acabar essent una gestió de pocs segons. La funcionària va corregir l’error i el mes següent ja va rebre els diners que li devien.

El cas de l’Ariadna és un dels que aquells qui durant el confinament vaticinaven un gran canvi de valors de la societat ara utilitzarien per a refutar la seva teoria. Segons que explica, haver hagut de subsistir dues persones amb quatre-cents cinquanta euros durant tres mesos l’ha canviada. ‘La part bona de tot plegat és que he après a estalviar, perquè normalment som com uns malalts del consumisme‘, reflexiona. ‘Fins ara consumia coses innecessàries i que pensava que em feien feliç. Però és mentida. Res d’això no et fa feliç. Et fan feliç unes altres coses.’

L’Ariadna, de fet, no es diu Ariadna. S’ha estimat més de mantenir el nom i la identitat en l’anonimat. ‘Sóc una veu, no una cara. Què hi fa la cara d’algú quan allò que importa és la seva història? Sóc una persona: tant se val l’edat, el sexe i el color de pell’, diu.

Com ella, moltes veus durant aquesta pandèmia han estat oblidades. Amb aquesta secció setmanal a VilaWeb, mirarem de centrar-nos en les persones que, d’una manera o d’una altra, s’han trobat afectades per aquesta situació històrica. Serà una finestra oberta a una societat trasbalsada que es troba forçada a adaptar-se per continuar endavant. Aquestes són les veus de la pandèmia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.