És el mateix Ajuntament de Barcelona el de la recepció papal que el de les negociacions amb les bibliotecàries? És la mateixa Generalitat la de la rebuda mediàtica i l’allau de mossos dedicats a la causa que la de les negociacions amb els docents? És el mateix ajuntament que treballa pel turisme més que pels seus conciutadans? És el mateix govern que es treu de la màniga una conselleria de Política Lingüística per dir-nos que la supervivència del català depèn de nosaltres? Ens gastem un milió i mig d’euros en la visita papal i expulsem cantaires i prohibim estelades? Tot el que es podria fer per les barcelonines i els barcelonins de tots els orígens, cultures i creences amb un milió i mig d’euros, pensem-hi, i ens ho hem gastat per a l’església catòlica. 

Les notícies s’entenen millor si es llegeixen juntes, i aquests dies, si ens centrem en els docents i els bibliotecaris, cal dir que tots dos col·lectius professionals han mogut cel i terra perquè l’arribada del senyor Prevost es mesclés tant com es pogués amb les seves reivindicacions. Des del moment que són les mateixes institucions les que ens falten al respecte d’aquesta manera tan televisada i ostentosa, tenim tot el dret del món a barrejar temes nosaltres també. 

No vull viure en un país que s’atura i s’agenolla davant d’un representant d’una institució corrupta que a més té la santíssima barra de proclamar-se contrari a l’eutanàsia i a l’avortament alhora que fuig d’estudi i ni es disculpa quan se li retreuen la infinitat de casos d’abusos sexuals perpetrats per membres de l’església. No vull viure en un país on els mestres que es manifesten el dia que Prevost arriba a la ciutat són amenaçats per la forces de seguretat. No vull viure en un país en què l’activitat mediàtica habitual es veu del tot envaïda per notícies sobre benediccions, confessions i altres peripècies d’un senyor triat per tot un grup d’homes carregats de privilegis des d’un dels estats més petits i més rics i més corruptes del món. 

Estic disposada a fer tot el que calgui i estigui al meu abast perquè tothom qui ho necessiti pugui fer vaga i manifestar-se pels seus drets i les seves reivindicacions, això em sembla una lliçó de país que estic convençuda que no es queda en el terreny epidèrmic de l’anècdota, sinó que va deixant un pòsit que ens beneficiarà a tots. Però aquesta hipocresia general, aquest interès forçat per les anades i vingudes de Can Brians a Montserrat…, aquest circ mediàtic que sembla que ens vulgui hipnotitzar, això no ho puc ni entendre ni tolerar, encara que el senyor de blanc digui paraules, frases o totes les homilies d’Organyà en català. És que a més m’ha fet tanta vergonya el “debat” lingüístic al voltant de la visita papal! 

Si es tallen carrers, que sigui perquè hi sortim guanyant tots, no per cedir el pas a unes autoritats que no hem votat. Si es tallen carrers, que sigui per passar-hi caminant, conjugant-ho tot en plural i pensant de veritat en la comunitat, que no té res a veure amb cap religió concreta. Si es tallen carrers, que sigui per celebrar coses que ens celebrin a tots. 

I si us molesten les vagues, perquè us alteren l’ordre habitual de vida, que us molesti també una visita papal que no solament talla carrers, bloqueja parades de metro i ho omple tot de cossos de seguretat amenaçadors i disruptius, sinó que a més ens costa diners, molts diners, mentre docents i bibliotecàries perden part del sou per reivindicar els seus drets, mentre hi continua havent desnonaments, pisos turístics, gent dormint al carrer, etcètera. 

En un moment en què no tenim garantit ni arribar a la feina puntuals, ni arribar a finals de mes amb la nevera plena i les despeses cobertes, ni arribar a l’hospital i ser atesos a temps, ni tantes altres coses, no podem callar davant d’aquesta baixada de pantalons –he rumiat molt, no trobo una altra manera de dir-ho– del país sencer davant d’un senyor que insisteixo que ni ens representa ni l’hem votat. Aquestes recepcions de carrers engalanats, televisions monotemàtiques i cerimònies multitudinàries i populistes desprenen un tuf de feudalisme que ens hauria de fer saltar totes les alarmes. 

Tots aquests dies he sentit massa cops la paraula “respecte” utilitzada per encobrir una actitud claudicant davant d’aquest abús de poder. El dia que l’església catòlica ens respecti a tots, ens podran exigir respecte. Però els carrers són de tots i jo els prefereixo plens de samarretes grogues que no pas de crucifixos, hi veig més futur, més esperança i més estima pel proïsme, en el groc.