Detall del còmic Les vermeilles (Las varamillas, editorial Astronave) de Camille Jourdy.

Acabaré el març ficant-me en un altre vesper i ja en seran quatre aquest mes. Vaig començar parlant de teatre sense saber-ne, gràcies a Virginia Woolf, María Ruiz i Clara Sanchis; després em vaig animar amb l’art de Fina Miralles; en acabat, em vaig atrevir amb el cinema de la mà de Núria Giménez Lorang, i ara em llanço a parlar de còmic i així tanco una sèrie de quatre articles vesper sobre dones creadores, perquè les que escrivim per publicar lletres i només lletres impreses en paper, sense dibuixos ni vinyetes, ens inspirem sovint gràcies a les que diuen textos, s’expressen amb el cos o amb la càmera o necessiten pinzells i aquarel·les per crear. En dic vespers perquè ja hi ha entesos que escriuen sobre teatre, art, cinema o còmic, però la veritat és que no m’ha picat cap vespa, que més aviat m’han acompanyat amb un zumzeig dolç mentre jo escrivia sobre el que em suggerien les creacions de Woolf, Miralles, Giménez Lorang i ara… Ara Camille Jourdy, senyores i senyors.

Camille Jourdy (Chenôve, 1979) va publicar, ara fa un parell d’anys, en francès, un àlbum que a finals de l’any passat vam poder llegir en castellà gràcies a l’editorial Astronave i a la traductora Alba Pagán: Les vermeilles (2019; Las varamillas, 2020). He de dir que el que primer em va cridar l’atenció del llibre va ser el color, em va venir de seguida al cap un àlbum mític, Els contes de la mare ossa de Kitty Crowther (Libros del Zorro Rojo, 2018; traducció de Toni Lillet), i aquell seu color rosa fosforescent tan atractiu. Això dels colors és una murga perquè en pantalla no ho veureu mai igual que en paper i per tant us demano si us plau que no feu gaire cas de les imatges que veieu de la feina de Jourdy o de Crowther a la xarxa; si ho voleu apreciar com cal, us haureu d’arribar a una llibreria o a una biblioteca i tocar l’objecte llibre amb les mans i veure el color real en directe. La batalla entre el color en pantalla i el color en paper donaria per a un article que sí que seria un veritable vesper, així que m’aturaré aquí, que Camille Jourdy m’espera.

Les vermeilles ja és un còmic imprescindible a hores d’ara, a França ha guanyat dos premis molt prestigiosos: la Pépite del Saló de Monreuil i la Fauve del Festival d’Angulema, i Jourdy és considerada una autora gràfica consagrada a Europa des que va publicar el còmic Rosalin Blume (2012), del qual fins i tot s’ha fet una pel·lícula (que també us recomano molt). Després de la primera impressió del color, un cop comences a llegir la història de la petita Jo que fuig de la seva família reconstituïda, amb una madrastra i dues germanastres que inevitablement fan pensar en els contes clàssics europeus, de seguida et vénen al cap dos noms, un de molt evident, Lewis Carroll i la seva Alícia, i un altre que potser no ho és tant però que he vist que no he sigut l’única a relacionar-lo amb Jourdy: Hayao Miyazaki. L’univers de les Veramelles és cosí germà del món de Chihiro o Totoro o Ponyo, és aquella fantasia tan lliure, tan acolorida, tan feliç sovint i tan cruel a estones, aquella creativitat sense límits que per als més petits és sinònim d’aventura sense fi i per als més grans té tot un subtext que no s’acaba mai.

Si escrius, quan llegeixes aquest còmic de Jourdy no pots sentir altra cosa que enveja, molta enveja, per tot el que hi ha abocat, per la llibertat creadora que hi ha rere cada traç, cada color, cada vinyeta, cada bafarada, per totes les al·lusions que hi ha aconseguit encabir sense que facin cap mena de nosa, com qui repassa els seus referents però no com qui es penja medalles: hi ha els tres bandits de l’Ungerer, hi ha el Peter Pan de Barrie, el Mowgli de Kipling… I sents enveja també per la capacitat que té d’escapar ella com a autora mentre dibuixa i escriu, i de fer-te escapar a tu també mentre la llegeixes i la mires, perquè Les vermeilles és pur escapisme: tenim la petita Jo que fuig de la família i ¿cap on va?, cap al bosc, l’espai per excel·lència dels contes a Europa. I com escapa? Travessa un túnel i entra en una altra realitat, una realitat meravellosa, o veramellosa, però on també hi ha problemes per resoldre, perquè escapar no vol dir escapar de tot, només escapes d’una part, però bé vas a parar a alguna banda, i a vegades el que trobes en aquella altra banda et fa entendre el que has deixat enrere, o no, potser simplement t’ajuda a desconnectar una estona de la teva realitat, la que has deixat a l’altra banda del túnel. Això, de quina manera escapes, a l’obra de Jourdy ho tries tu com a lector, l’autora no et diu què has de fer, què has d’entendre, què has de llegir, ella desplega tot un món de somni i imaginació amb un to de faula carregat d’humor, d’ironia, de poesia i d’extravagància i tu entra-hi i busca-hi i troba-hi el que et sembli, que també ets lliure llegint-la, i no saps fins a quin punt!

Però vull tornar als colors de la Jourdy, que són pintats amb aquarel·les i tenen aquell to dolç de les il·lustracions infantils, i que sumats als dibuixos de totes les bestioles i éssers fantàstics que hi surten –des de les veramelles, que són una mena de ponis de tots colors, fins als nans, gnoms, guineus, ciclops, cocodrils i el gat dictador que causa tants problemes en la realitat de l’altra banda del túnel–, uns dibuixos tendres, arrodonits, i a la tipografia triada per als textos de les bafarades, una tipografia de traç clarament infantil, poden donar una idea equivocada a qui fullegi el còmic per primer cop. Jourdy juga amb aquest to, dels colors, dels dibuixos, de la tipografia, per crear un ambient que després és capgirat pel que passa a les vinyetes i pel que diuen tots els personatges que hi surten. El còmic és ple de girs, és una trama boja i desendreçada, hi ha fins i tot crueltat i violència, i aquell gat dictador contra qui es volen rebel·lar totes les altres bestioles és inevitable comparar-lo amb els poders contra els quals ens volem rebel·lar sovint en aquesta nostra banda del túnel. Hi ha tendresa, en les vinyetes de Jourdy, però també ironia, i la llibertat creadora que comentava abans pot fer imaginar al lector que Les vermeilles s’ha escrit i dibuixat de forma improvisada, inventant sobre la marxa, perquè l’agilitat de la narració té sovint una força arrossegadora que recorda aquelles explicacions infantils dels nens que inventen mentre parlen i van afegint copulatives sense importar-los res més que el que els regala la imaginació. Aquesta agilitat penso que en part és gràcies a les moltes pàgines mudes que fan avançar la narració, les narracions, els diversos periples, sense paraules, només amb el traç i l’aquarel·la, i sempre amb el predomini d’un color per damunt dels altres, com ara quan entrem a la festa d’aniversari del gat despòtic i tot es tenyeix de vermell.

I continuaria escrivint encara més sobre el còmic de Camille Jourdy, però l’extensió de l’article, la sensació de vesper i les ganes que sigueu vosaltres qui en descobriu la infinitat de coses que no us n’he dit em frenen. Només vull dir, per acabar la peça, el mes i el vesper de zumzeig dolç, que l’art de Jourdy, com el de Woolf, el de Miralles i el de Giménez Lorang, és dels que fan venir ganes d’escriure, i això és gros, és important i és veramellós. Veramelleu-vos!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.