L’univers infinit de Miquel Barceló

“Pintar, nedar, llegir. Això és el que sempre he fet. Però també escric. De vegades.” Amb aquestes paraules, Miquel Barceló, ens obre les portes a l’univers infinit que, com un tot potent, coherent i salvatgement viu, han anat configurant i modelant la seva vida i la seva obra, al llibre De la meva vida (Galàxia Gutenberg). Amb una bona traducció d’Emili Manzano, guiant-se per les seves obres, quaderns, dibuixos, fotografies, esbossos, records, reflexions i experiències, l’artista es capbussa en els plecs i replecs de la seva experiència vital i creativa, per convidar-nos a descobrir el seu propi univers material, creatiu i espiritual.

Al principi, hi ha la família i el lloc on es va despertar a la vida: “Mallorca és l’illa on vaig néixer, vaig néixer d’ella. Ho vaig aprendre tot de la meva infantesa. La mar és la meva respiració. El meu cos forma part de la natura.” Al llarg de l’obra, mitjançant un collage de records, imatges, pintures o ceràmiques, el pintor aixeca el teló de les forces creatives i vitals que s’intueixen darrere les seves obres.

L’artista, l’obra i l’estudi han estat alguns dels seus temes de reflexió constant. Com bussejar i descobrir els fabulosos paisatges submarins de la seva illa. “La pintura i la mar són la mateixa cosa. La pintura acaba per assecar-se”, escriu. “Submergir-se és com pintar. Durant molt de temps, vaig pintar directament dret damunt la tela. Una tela gran de tres o quatre metres. Encara ho faig sovint. Entr, em fic a l’interior de la tela, m’esper, per damunt. Hi ha un moment en què faig alguna cosa en el centre amb els colors, un acte intens, durant uns minuts. I després surt. El quadre és en terra, com un fons marí, hi entr i en surt.”

Molts quilòmetres de viatge interior

D’ençà que va néixer a Felanitx, el 8 de gener de 1957, són seixanta-set anys de trajectòria pel món i molts quilòmetres de viatge interior, cultural i geogràfic, amb llargues estades a Mallorca o a l’Himàlaia, passant per Portugal, París, el Sàhara, el País Dogon o Costa de Vori. A la vegada, i en paral·lel, també són dècades molt intenses de viatges mitjançant els llibres per la història de la humanitat i de les idees.

L’artista és un gran lector. Com nedar, llegir és el seu oxigen. De la mateixa manera que fa llistes dels peixos que coneix, en fa dels escriptors i els llibres que l’han acompanyat al llarg de la vida. Des del Quixot i Tom Sawyer fins Bowles o Yeats, passant per Canetti, Beckett, Joyce, Artaud, Pessoa, Conrad o Rimbaud, entre desenes i desenes d’autors més.

Barceló persegueix i va revelant el rastre de la seva ànima per aquesta vida i com s’ha integrat en una mena de simbiosi perfecta amb les seves obres. En les profunditats de la seva mar més íntima, hi ha el valor i la influència de la troballa d’un nou pigment, un peix estrany, una olor, o el retrat d’un africà albí fet amb lleixiu. L’empremta deixada pels seus pares a la infantesa mallorquina, feta de moltes hores de nedar, pescar, explorar coves i pintar. Amb un fons sonor del seu amic Camarón de la Isla, o dels percussionistes dels penya-segats de Mali. Envoltat de fortor d’algues mortes, sal, iode, vísceres de cabra, calamars mig podrits i gasoil.

De fet, les olors són molt importants per ell. Explica que John Keats havia deixat unes pomes dins un calaix perquè es podrissin. Quan l’obria i ensumava sentia un arravatament increïble, com l’efecte d’una ratlla de cocaïna. Ell confessa que quan pintava la cúpula de la sala dels drets humans de l’ONU a Ginebra, s’havia dut de Mallorca un pot amb algues d’aquelles que s’aferren als baixos d’una barca. Li agradava de tant en tant destapar el pot i olorar la fortor de les algues podrides. Als seus amics, els semblava repugnant, però a ell li agradava moltíssim. “Els perfums funcionen molt bé, són molt a prop de la pintura”, reflexiona.

El seu món, la infància

El llibre rescata fotografies de nen o amb familiars i amics. Escrits i dibuixos molt primerencs. Com una redacció escolar escrita en castellà, evidentment per l’època, amb bona lletra d’alumne aplicat. De nen ja tenia un univers propi d’imatges, percepcions i sensacions. Es titula El pecat original. I diu així: “La primera temptació de l’ànima, la poma! La mà s’acosta lentament al fruit, el primer contacte de la mà amb la poma, una tremolor anuncia el pecat original, l’ànima ha perdut la seva alegria, el cel la seva esplendor, els aucells deixen de cantar i de volar, els peixos de nedar. El pecat original!” Al costat de la seva acurada signatura, hi ha un dibuixet d’una poma vermella, un braç i una mà que la toca, sorgint d’un esborrall que podria ser un foc o uns matolls guixats a ratlles en blau i vermell.

Ell va tenir una infantesa molt llarga, reflexiona. Molt llarga, molt rica, i molt lliure. De la mare va aprendre a pintar paisatges i a sostenir el cavallet amb un roc lligat a l’eix del trípode perquè no se l’endugués la tramuntana. Del pare, amb qui uns quants anys va tenir una relació complicada, va aprendre els noms dels peixos i dels arbres i una vella saviesa monosil·làbica que venia de molt lluny en els segles. D’aquells orígens felanitxers brollava part de la matèria i les forces vitals que el van anar introduint en la màgia i el misteri de l’art i de la vida. I així ho ha plasmat en dibuixos, quadres, retrats i ceràmiques.

També en alguns escrits, que en aquest llibre resulten enlluernadors, sigui per la seva senzillesa, o, sovint, per la seva profunditat esclatant. S’endinsa en tot allò que per ell és essencial. De l’enorme importància de la delicadesa d’una pinzellada en un quadern o les llums i ombres d’un traç de carbonet, fins als seus grans treballs monumentals a la capella de la catedral de Palma, la cúpula de l’ONU a Ginebra o a la Biblioteca Nacional de França, a París.

La cosmogonia dogon i les coves de Chauvet

En la seva vida material i espiritual és fonamental la complexitat màgica de la cosmogonia dogon, un país on sembla que totes les roques les hi ha posades algú per algun motiu. On un eixam d’abelles pot impedir l’enterrament d’un mort, i els tèrmits, els bonys del terreny o de l’escorça dels arbres, la pols i el vent, esdevenen importants aliats creatius de l’artista. “Cada pedra té un doble sentit. Cada cosa és una altra cosa. En el país dels dogons sempre hi ha un amagatall, que és un amagatall dins un amagatall.”

I aquesta realitat, encara que pugui semblar impossible, encaixa perfectament tant amb els paisatges submarins que ell ha contemplat (i descobert) d’ençà de petit quan bussejava a Mallorca, com amb l’emoció trasbalsadora que ha sentit en veure de prop les pintures rupestres de les coves d’Altamira o de Chauvet.

“Sovint he tengut la impressió –escriu en bell mallorquí– que a deu anys ja havia fet en pintura gairebé tot el que he refet després i que encara faig. A Mallorca vaig aprendre els noms dels arbres, dels peixos, dels aucells. Vaig aprendre a siular, a tirar pedres, a pescar, a matar i buidar llebres i mes, a cuinar-los. Sovint pint allò que he mort o que menj. Però no només. A Mali, amb els dogons, vaig creure retrobar el món de la meva infantesa. Sense la mar, però amb coves i penya-segats. Allò que m’havia fuit a deu anys ho vaig aprendre amb ells. Va ser el meu servei militar, el meu batxillerat, el meu refugi. Tot era intensitat.”

La mare i l’essència de l’art

En els quaderns, en els records, hi ha reflexions fruit del seu qüestionament de l’art i de la vida. L’art per ell no és un reflex de la vida, és una forma de vida, “una forma de vida molt estranya, però”, reconeix. És interessantíssim com va desgranant al llarg de les pàgines la relació física que té amb la pintura i amb les seves obres, com s’hi integra, hi penetra, com si es capbussés per explorar el fons de la mar. Tant és pintar una gran obra, o crear un monumental mur ceràmic, com interpretar Pas à deux amb Josef Nadj, com caçar un gran pop a quinze metres de profunditat a pulmó lliure. Per a tot t’has de submergir físicament i anímicament.

Barceló va descobrir l’art de ben petit de la mà de la seva mare. Ella pintava i se l’enduia al camp a pintar amb ella. Allà va experimentar aquella fuetada de plaer per primera vegada. I no ho ha deixat mai, sempre ha cercat la intensitat d’aquella fiblada, d’aquell moment únic. Com la foguerada dels jonquis o la llum blanca dels místics. “Pintar és una pulsió que et posseeix per complet. No saps ben bé on vas. Te perds totalment i acabes fent allò que havies oblidat o que volies fer sense saber com aconseguir-ho. Un miracle que es produeix sempre de manera diferent. És una cosa primitiva, essencial. La vaig sentir tot d’una quan pintava devora ma mare, a dotze anys.”

Quan ell va començar a pintar de veritat, la seva mare ho va deixar i es va posar a brodar. Avui, a noranta-sis anys, amb certes dificultats, ho continua fent. Ell fa dibuixos directament sobre la tela i ella els broda. Tots dos han arribat a crear obres al·lucinants, com somnis d’un “fumador mongol d’haixix”, que han trigat anys a estar enllestits. Són com una mena de tapissos de la creació, on hi ha tot l’univers barcelonià que mare i fill comparteixen i gaudeixen. La mare cada dia té més dificultats per a brodar amb precisió. Ara en fan un que podrien haver acabat, però sempre se’ls acut algun detall nou per a continuar l’obra.

L’Àfrica com a mesura de totes les coses

El Sàhara, més avall de Tamanrasset, Gao, Mopti, Ségou, Sangha, Gogoli… El continent negre, en concret, l’extensió que hi ha entre el desert i el Sahel, va ser una de les grans descobertes de la seva vida. Primer pintava als mercats, després, al riu. Sempre volia tenir una barca a prop, com a Felanitx. A Gao, on va agafar el còlera i el va picar un escorpí blanc a l’ull, pintava en un estudi davant el riu Níger i jugava a futbol vora l’escorxador de camells i bous. Els matadors tiraven els caps al riu i quan l’aigua baixava en sortien les banyes. Va ser una imatge que el va captivar. La va pintar, però en el fons, ja la coneixia:

“Vaig pintar aquella imatge increïble. Eren imatges que ja eren a la meva pintura, era com si trobés coses que ja havia pintat abans, resultava molt inquietant. Això és una cosa que em passa sovint. Més que pintar allò que veig, veig el que ja he pintat. Reconec les coses. En certa forma les pint abans de veure-les. Amb el desert també passava això, una mica. Hi vaig anar perquè ja havia pintat el desert sense saber-ho. Menj ostres perquè les he pintat. No a l’inrevés.”

En aquestes pàgines, Barceló reflexiona sobre temes diversos de la seva activitat artística. Hi ha el procés de descoberta i aprenentatge de l’argila i la ceràmica amb les dones dogon, els tèrmits, els retrats d’amics seus que pinta en teles abonyegades, de manera que un canvi de perspectiva de l’espectador modifica el resultat final. Hi ha els retrats pintats amb lleixiu. I moltes anècdotes sobre els efectes que provocava el seu art entre els dogons.

Per exemple, l’anècdota d’un vell bruixot dogon que va retratar. Era l’època en què abonyegava les teles posant-les damunt les pedres o a l’escorça dels arbres. En aquest cas, la va deformar posant-la damunt d’un baobab. I va fer el retrat amb el model present, com feia sempre. En acabat, li va ensenyar. El vell dogon li va preguntar: “Com és que sabies que el meu cap era en aquell baobab?”

Les coves

De nen, ja el fascinaven les coves. Per ell són mapes. Es passava hores a les coves dels Ases o de Santueri, a Felanitx. Sempre li ha agradat de fer coses que el públic pugui visitar. Als seus quadres, hi ha més presència d’animals que no pas de persones. Com és evident, també, a les coves que ha visitat de gran: Chauvet, Lascaux, Altamira. Ha contemplat amb emoció els dibuixos prehistòrics. S’hi ha emmirallat. Ell creu, a diferència de molta gent, que aquells dibuixos no són un art col·lectiu. “Jo el consider un art individual, sents que ha estat un sol esperit el que ha pintat Chauvet, ho veus de veres.”

Tot i que la tècnica progressa, segons ell, “les obres d’art són alienes a tota mena de progrés. Són fruits de l’esperit […] que travessen els segles malgrat els conflictes més sagnants, mogudes per un impuls de transcendència, ultrapassant les misèries dels artistes i implicant-nos. Encara i sempre”.

L’univers infinit de Barceló

Al llarg del llibre descobrim un tot, un univers personal, molt bell, profund i potent. Totes les idees i totes les imatges semblen convergir i encaixar amb una coherència lluminosa, amb els seus records i les seves paraules. Tot és el seu paisatge. Ell és paisatge. Així ho veia de petit i així ho ha continuat veient tota la vida. Quan mira enrere, a la seva vida i la seva obra, l’artista mallorquí arriba a una conclusió clau:

“Quan era nin, escopia damunt el full de paper. Hi deixava caure una gota de tinta xinesa al damunt i bufava. Es formava una mena de cosmos petit. Després hi feia retocs amb una ploma. Crec que, en pintura, no he anat més enllà. Aquell instant d’expansió, de dilatació. Un micro Big Bang personal en una casa vella, gran i humida de Felanitx. Sempre he fet això. D’una manera o d’una altra. Sovint reconec allò que ja he fet abans.”