Una teoria sobre la mediocritat del govern

  • Quan la política ens l’han començada a fer els que s’hi volien dedicar des d’adolescents hem anat pel pedregar

VilaWeb

La Generalitat de Catalunya és una administració amb una autonomia real força minsa, però amb prou pressupost i competències per a tenir una influència decisiva en la vida dels ciutadans. Malgrat els terrabastalls i les èpoques més decadents, hem vist que amb una certa idea de país, capacitat de gestió i ganes d’enfrontar-se a Espanya es poden aconseguir avanços socials. Un dels casos que sempre m’agrada recordar és el del reusenc Albert Vilalta, primer conseller (1991-1996) del desaparegut Departament de Medi Ambient. A banda de dedicar-se a la gestió de residus i la protecció d’espais naturals, l’enginyer Vilalta va impulsar un pla de sanejament que va omplir el territori de depuradores, i va permetre que el Besòs deixés de ser una claveguera i tingués llúdrigues a la desembocadura. Tot un llegat.

Molts percebem que el govern Aragonès, sobretot en la seva versió monocolor, és el més mediocre de la Generalitat restaurada. El gran projecte de país era muntar uns jocs olímpics d’hivern que no volia gairebé ningú, i que es van abandonar mig d’amagat després d’anunciar una consulta popular que no es va fer mai. No hi ha cap política davant de l’emergència climàtica i la crisi energètica que ens ve a sobre, el conseller d’Educació s’està dedicant a ensorrar un sistema escolar que ja s’aguantava amb pinces, i ni tan sols han estat capaços de muntar un procés solvent de contractació de personal. La projecció exterior s’ha supeditat a Espanya, com en el vergonyós viatge del president a l’Amèrica Llatina, i la lectura dels afers globals no podria ser més errònia. Tampoc no hi ha gens de voluntat de lluitar per les competències, i en la defensa del català els passos encara són massa tímids.

Això sí, cal admetre que Esquerra Republicana no té el monopoli de la mediocritat, i ens hauríem de preguntar sovint per què les cúpules de tots els partits s’han convertit en un desert de talent, fet que s’agreuja quan els toca governar –i és prou significatiu que unes quantes velles glòries hagin tornat a primera línia, i altres restin a l’aguait. La resposta més òbvia és que el procés cap a la independència ha liquidat dues generacions polítiques (en vaig parlar en aquest article), i això ha fet arribar al cim unes quantes persones que, en condicions normals, avui serien regidors de poble, o a tot estirar directors generals de tercera fila. Però deixeu-me proposar una hipòtesi alternativa.

Al govern actual de la Generalitat s’hi asseuen quatre llicenciats en dret (Aragonès, Elena, Campuzano i Garriga) i cinc politòlegs (Vilagrà, Torrent, Verge, Serret i Ubasart). És a dir, el gruix de l’executiu el formen persones que interpreten la realitat a través de lleis, reglaments i processos burocràtics, i que potser ja pensaven dedicar-se a la cosa pública quan van triar la carrera. La resta són dos historiadors (Nadal i Jordà), una llicenciada en administració i direcció d’empreses (Mas), un metge (Balcells), un llicenciat en farmàcia (Fernàndez) i un enginyer tècnic (Gonzàlez-Cambray), tot i que aquests dos últims consellers també van completar estudis de màrqueting.

Com era la situació fa vint o vint-i-cinc anys? Deixant de banda les trajectòries polítiques, i si ens fixem només en la formació, aquest era el govern que el president Pujol va nomenar el 1999: quatre metges (Trias, Pomés, Rius i Pujol mateix), tres enginyers (Subirà, Macias i Puig), tres economistes (Mas, Franco i Vilajoana), dos llicenciats en dret (Duran i Gispert), una filòloga (Gil), una psicòloga (Rigau) i un pagès amb estudis mercantils (Grau). Una distribució semblant de la del primer executiu tripartit del president Maragall: quatre metges (Geli, Tura, Carretero i Mieras), quatre enginyers (Saura, Esteve, Solà i Rañé, aquest sense la carrera acabada), tres economistes (Maragall, Castells i Siurana), tres filòlegs (Carod, Bargalló i Simó, tots tres d’Esquerra Republicana), dos llicenciats en dret (Vallès i Milà) i un historiador (Nadal).

És a dir, en un parell de dècades hem passat d’uns governs de metges, enginyers i economistes (i, si ho mirem per la banda professional, de professors universitaris i empresaris), a un executiu on predominen els llicenciats en dret i ciències polítiques, amb consellers que no tenen ni una línia al currículum dins del sector privat. Quan la política ens l’han començada a fer els que s’hi volien dedicar des d’adolescents hem anat pel pedregar.  Malauradament, és probable que aquesta tendència continuï, perquè si mirem què estudien els joves actuals, les carreres de ciències socials hi dominen de llarg, i la presència pública de científics i enginyers és força escassa. Però, si m’ho permeteu, d’això us en parlaré un altre dia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any