Generació 155

Aquest mes fa deu anys del dia que Artur Mas es va pensar que la gran manifestació independentista de l’Onze de Setembre podria amagar les retallades socials, i va convocar eleccions amb un cartell que invocava Moisès. Si mirem les llistes que van presentar els partits en aquells comicis els noms semblen d’una època remota: Felip Puig, Oriol Pujol, Pere Navarro, Àngel Ros, Alícia Sánchez-Camacho, Joan Herrera… El resultat va ser catastròfic per a Convergència, que va perdre dotze diputats, i la legislatura de la qual va emergir el procés va liquidar tota la generació política que havia crescut a les acaballes del pujolisme. Els catalanistes que encara hi havia al PSC en van marxar, els camarades històrics d’Iniciativa es van cruspir els joves del 15-M per sobreviure i Unió va quedar fora del Parlament malgrat els esforços del Grup Godó. Al final Mas també va ser enviat a la paperera de la història.

La tardor del 2015 va sorgir una altra generació política, la del Primer d’Octubre. Les decisions que van prendre encara les patim i les analitzem, però ho podríem resumir així: no van entendre que a Madrid hi ha unes elits castellanes que fa segles que viuen d’extreure recursos de les colònies, que són els que controlen el discurs, les lleis i les pistoles, i que sempre actuen quan algú els fa perillar el negociat. La generació 1-O, que inclou els presoners i els exiliats, però també Quim Torra, Inés Arrimadas i fins i tot Joan Coscubiela, ha acabat tan socarrimada que no farà mai més res de bo.

Mitja dècada de terratrèmols va trencar la promoció natural dins els partits, allò que algú es presentava al públic com a portaveu adjunt o conseller de tercera categoria, i de mica en mica anava grimpant. Sense líders ni ideòlegs, el poder va passar als buròcrates, que van entendre que l’amenaça de l’estat no era l’Audiència Nacional, sinó el Tribunal de Comptes i la pressió dels alts funcionaris. Hauríem de recordar més sovint les declaracions de Roberto Bermúdez de Castro, el càrrec espanyol encarregat d’executar el 155: “El segon nivell de l’administració, els secretaris generals, Pere Aragonès, Elsa Artadi… tots van col·laborar activament a aplicar-lo. Quan parlaves amb aquella gent tots estaven per normalitzar la situació, tothom deia que s’havia arribat massa lluny.”

La mediocritat de la generació 155 ho empastifa tot. La capacitat d’oratòria és minúscula, la vergonya a l’hora de pactar els càrrecs a les diputacions i els consells comarcals encara més petita. El gran projecte de país és muntar uns jocs olímpics d’hivern, però ni el canvi climàtic ni la crisi energètica mereixen cap pla d’acció més enllà de quatre frases buides. Repassant les biografies dels directors generals et cau l’ànima als peus, gent que mai no ha cobrat cap nòmina fora de la política, o que ha estat incapaç de completar uns estudis, amb sous base de noranta mil euros l’any. I llavors hi ha els personatges que no veiem clar d’on han sortit. El meu preferit és Sergi Sol, aquella fusió boladedraquiana de José Zaragoza i Eduard Voltas. Un dia no sabíem qui era, l’endemà gaudia de tribuna a no sé quants diaris, ràdios i televisions. No es veia un impacte mediàtic d’aquesta magnitud des del nen de Castefa.

Els polítics catalans del 155 veuen que l’únic camí per a sobreviure és que Catalunya esdevingui més castellana, és a dir, més pobra, més burocràtica i més ignorant. Faran qualsevol cosa per mantenir els càrrecs públics, perquè saben que al món privat cobrarien molt menys i a sobre els farien treballar (com va dir Clara Ponsatí en una entrevista a VilaWeb, a la política catalana “es treballa molt poc”). Per això practiquen un control mediàtic implacable que seria l’enveja de molts autòcrates de l’est, i no suporten les crítiques de la ciutadania. Fan servir el feminisme d’escut, diuen sense envermellir-se que una protesta de mestres és “violència”, i fins i tot poden acusar Lluís Llach de ser racista. Ens queda l’opció de deixar-los de votar, però això ens portarà quatre anys de presidència de Salvador Illa, i si gestiona el país amb la mateixa traça que va navegar la pandèmia, calcem-nos. De moment hauríem de recordar-los a cada acte públic la diferència entre allò que van prometre i allò que fan, i que aprenguin que en una democràcia els toca entomar l’opinió de la gent.

I per acabar he de mencionar els dos únics polítics que han travessat l’última dècada i encara són a primera fila. Un és Miquel Iceta, ara ministre i demà el que calgui, que tots sabem que fins i tot sobreviuria una apocalipsi zombi. L’altre és Oriol Junqueras, que ja era el candidat d’Esquerra l’any 2012. El retrat que aquesta setmana n’ha fet el professor Resina és imprescindible, però jo aniria més enllà: el fervor messiànic que gasta pot ser l’espurna que ho faci saltar tot, perquè renyar la ciutadania només ho podia fer el president Pujol, i tampoc no som als anys vuitanta.