02.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 03.09.2021 - 13:10
El president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, va llevar importància ahir a la possible absència de Pedro Sánchez en la reunió de l’anomenada taula de diàleg que es farà aquest mes. Fa dies que corre la brama que el president del govern espanyol no en formarà part, que no eixirà en la fotografia. Però sembla que, així i tot, la part catalana diu que cal ser-hi. Segons Junqueras, “ni per a nosaltres ni per a aquesta comunitat internacional que ens mira, la taula no es devalua en cap cas, en cap situació”. Una declaració que costa molt d’entendre.
Perquè és evident que la taula es devalua, i es devalua molt, si Sánchez no hi és present. Una reunió política al màxim nivell es fa amb tots dos presidents. Si el president Aragonès hi va i no l’atén el president Sánchez, sinó un ministre qualsevol, això és una degradació evident de la idea, i de la imatge, d’una relació bilateral. Que segurament és allò que Sánchez cerca i vol. Les negociacions, les negociacions de debò, tenen temps i forma. I ací, al pas que anem, no hi hauria ni l’una cosa ni l’altra.
Ara diré una cosa molt bàsica, però cal recordar que una negociació política sempre parteix de la consideració que conflicte i negociació són mútuament dependents i van necessàriament connectats. Una negociació sempre pressuposa l’existència d’un conflicte –si no hi ha un conflicte, què caram has de negociar i per què? I és exactament per això que el temps i la forma són importants.
El temps més adequat per a negociar és aquell en què el conflicte és més punyent i el poder dels dos negociadors és més equilibrat. Era, per exemple, el moment en què Esquerra i Junts van aportar els seus vots per a fer president Pedro Sánchez. Allà, i immediatament, hi hauria pogut haver una negociació seriosa, amb resultats. Però no hi fou. I s’ha deixat passar el temps i s’ha abaixat, expressament i des de la part catalana, el nivell del conflicte. Cosa que ha erosionat la necessitat i la causa de la taula. La raó de ser.
I amb la forma passa igual. Si una negociació pressuposa l’existència d’un conflicte, això vol dir que, si més no, hi ha dos actors enfrontats. Que per a resoldre les diferències, en compte de fer servir la violència, opten pel mètode negociador. Però això reclama un reconeixement mutu. D’igual a igual. Com a principi bàsic de la negociació, cada part ha de reconèixer l’altra i tractar-la amb respecte, com un igual i no com un subordinat. Ni amb por, tant se val. Altrament, la negociació és inexistent. Amb un subordinat no hi negocies. A un subordinat li dónes ordres.
Per això, en qualsevol negociació digna d’aquest nom, si una de les parts hi duu el president l’altra hi duu el president; si una de les parts hi duu el ministre l’altra hi duu el ministre; si una de les parts hi duu el sots-secretari l’altra hi duu el sots-secretari; si una de les parts hi duu el bidell l’altra hi duu el bidell.
Que Espanya jugue a dissoldre el conflicte ho entenc. És una estratègia perfecta per a ells. Ara, que la part catalana s’hi haja prestat tot aquest temps és incomprensible. I encara més que s’hi preste ara i hi insistesca, fins i tot quan li diuen que no es parlarà d’amnistia ni d’autodeterminació i que no hi anirà el president Sánchez.
I, francament, això d’al·ludir, com a darrer argument, a la voluntat d’una suposada però sempre ben inconcreta i gens comprovable “comunitat internacional que ens mira”, què voleu que us diga? Tanta imprecisió, tan poca concreció, vists els antecedents de tot allò que he comentat abans, a mi em sona més aviat a una darrera excusa on agafar-se per no reconèixer la veritat –que el govern espanyol toreja la Generalitat i fins i tot en fa befa– que no pas a res més.
PS1. El conseller Toni Comín ens ha fet arribar aquesta nit un article en que comenta la decisió de la consellera Clara Ponsatí de desvincular-se del govern del Consell per la República. És aquest: Enfortir el Consell, culminar el procés.
PS2. Ahir es va morir Mikis Theodorakis, un gegant de la música, un gran patriota grec, un internacionalista conseqüent, un homenot. El nostre homenatge és aquest nova peça de les Històries de VilaWeb: Mikis Theodorakis, músiques per la llibertat.
