Em permeto algunes reflexions amb motiu de la decisió de l’estimada Clara Ponsatí –amb qui m’uneixen tantes coses que no acabaria la llista, i amb qui l’exili m’ha portat a compartir infinitat d’estones de debat i de discussió política– d’explicar les raons de la seva desvinculació del govern del Consell per la República. Respecte màxim per la seva decisió, per descomptat. Però crec que pot ser útil d’aportar alguns arguments sobre la qüestió de fons que ella planteja: la relació del Consell per la República amb els partits polítics de la majoria independentista. 

El Consell va néixer per culminar el procés d’independència iniciat l’octubre del 2017. El Consell certament no ho pot aconseguir tot sol, però sense el Consell aquest objectiu esdevé impossible. Ningú fora del Consell no pot mantenir viva la legitimitat derivada del referèndum de l’1-O, sense la qual el procés d’independència s’hauria acabat. Si el Consell és avui l’última esperança de molts independentistes és perquè –tot i les seves limitacions i els seus errors, tot i les seves febleses i les seves fragilitats, que ningú no nega– continua essent avui l’eina més vàlida per a defensar la declaració d’independència i fer plenament efectiu el mandat de l’1-O.

Des de la seva creació, vam entendre que la força del Consell per a avançar en aquest objectiu havia de procedir de dues fonts: la implicació dels partits i les entitats independentistes, d’una banda, i la implicació directa dels ciutadans partidaris de culminar el procés, de l’altra. És a dir, el Consell podia ser i havia de ser el punt de trobada de l’independentisme, amb tota la seva transversalitat i, al mateix temps, el lloc on els centenars de milers de ciutadans que van votar l’1-O s’organitzessin per continuar el combat pacífic per la independència. Calia un govern del Consell plural, amb representants de tots els partits i entitats; i calia un registre ciutadà, on els centenars de milers de votants de l’1-O que ho volguessin es poguessin inscriure.

Es tractava, tanmateix, de posar tota aquesta força al servei d’una estratègia concreta, comprensible i eficaç per culminar el procés. El Consell va posar fil a l’agulla a partir del primer dia i ha fet els deures: la seva proposta estratègica és definida a les seixanta pàgines del “Preparem-nos“. 

Una estratègia que parteix de la constatació que l’estat bloca sistemàticament qualsevol negociació que acabi forçant-lo a respectar el dret d’autodeterminació de Catalunya i que, per tant, és ell qui imposa la confrontació si no renunciem a continuar endavant en el procés d’independència. Però que parteix també de l’evidència que cal garantir la força suficient perquè aquesta confrontació –sempre pacífica– culmini amb èxit. Aquest és el doble realisme de la proposta estratègica del Consell.

Ni la ingenuïtat de l’aspiració que una negociació amb un estat que no renuncia a la repressió, feta només a còpia d’arguments i raons i al marge de tota confrontació, ens permeti d’aconseguir un referèndum acordat. Ni la ingenuïtat de creure que simplement fent un gest institucional, com ara aixecant la DUI, la independència es farà realitat. Amb el “Preparem-nos” el Consell va mirar de traçar el camí del mig, per difícil i sacrificat que sigui: acumular forces, preparar-se en tots els sentits, a tots els nivells, per tal de guanyar pacíficament el torcebraç a l’estat, amb la convicció que guanyar és possible. 

Realisme i moral de victòria: les necessitem totes dues del mateix cantó. El pitjor que li ha passat al moviment independentista de l’octubre del 2017 ençà és que massa vegades el realisme i la moral de victòria sembla que s’hagin escindit. És urgent de tornar-los a reconciliar. 

Per això avui la prioritat del Consell és, doncs, treballar, aprofundir i posar en pràctica les idees del “Preparem-nos”, per difícil que pugui semblar aquesta tasca. I tota la seva estructura institucional –dels consells locals fins a la futura Assemblea de Representants– s’hauria d’abocar en aquest objectiu. I per això mateix el Consell mai no avalarà amb el seu silenci cap estratègia ni cap negociació que no permeti d’avançar de veritat cap al reconeixement efectiu del dret d’autodeterminació.

Tanmateix… necessita la confrontació, per culminar amb èxit, la plena implicació i la complicitat de tots els actors de l’independentisme? Aquesta és una qüestió que, als membres del govern del Consell, ens ha ocupat i preocupat des del primer dia. Hem entès sempre que la confrontació amb unitat era millor que la confrontació sense unitat. Perquè en disminuïa els riscos i n’incrementava les probabilitats de victòria. 

Per això, al mateix temps que definíem una estratègia per a culminar el procés, hem treballat des del primer dia i sense descans per aconseguir i blindar la plena participació de tots els partits i de totes les entitats independentistes al Consell. Tanmateix, aquesta participació té riscos, sens dubte: no ha de servir perquè el Consell quedi supeditat a les dinàmiques de la política i el govern autonòmics. Ans al contrari, ha de servir perquè els partits i les entitats, tots, reprenguin amb la màxima convicció una estratègia efectiva per a culminar el procés, encara que impliqui un determinat grau de confrontació.

La confrontació sense unitat pot ser que sigui massa arriscada. Però la unitat sense confrontació és estèril. Per això, el camí que, fins avui, ha triat el Consell és aquest: fer compatibles la transversalitat de l’independentisme amb l’estratègia del doble realisme –que no aturi el procés, ni en nom de cap interès derivat de la política autonòmica, ni per manca de coratge. No renunciarem al “Preparem-nos”. Però tampoc no volem renunciar a la transversalitat. 

El Consell, doncs, transita des de fa temps per un difícil equilibri, amb totes les contradiccions que això implica. Segur que alguns voldrien més contundència del Consell a l’hora de definir i construir el camí de la confrontació, encara que això volgués dir perdre definitivament els partits. Segur que uns altres voldrien menys contundència en la definició d’aquest camí, per tal d’acomodar la transversalitat. El Consell ha intentat fins avui no perdre ni l’una cosa ni l’altra: ni deixar de proposar una estratègia clara i honesta, ni abandonar la vocació unitària.

De fet, si avui alguns dels partits independentistes no estan plenament implicats en el Consell és, també, perquè el Consell es manté ferm en l’estratègia del “Preparem-nos”, que alguns no comparteixen plenament. La implicació insuficient dels partits amb el Consell se’m presenta, doncs, com la millor prova que el Consell no opera ni ha operat mai supeditat a les dinàmiques de la política i el govern autonòmics. 

Els partits independentistes, per tant, no han lligat les mans del Consell. Però el Consell, ara per ara, tampoc no ha aconseguit que els partits facin seva de manera prou inequívoca l’estratègia que ha definit. Per aconseguir-ho necessitaria que l’altra font de la qual procedeix la seva força –la font principal i més important de la seva força– agafés encara molta més empenta: que la base ciutadana del Consell creixés encara molt més ràpidament que fins ara. Avui al Consell som molts. Però per defensar amb tota la força que ens cal la nostra missió necessitem ser molts més. 

Per això, no vull acabar aquestes reflexions sense fer una crida a tots aquells que voldrien un Consell més fort, més capaç de marcar el pas i de forjar la unitat estratègica, que s’inscriguin al seu registre ciutadà. Estem a punt d’assolir els 100.000 registrats. La millor manera d’enfortir el Consell, a les portes de les eleccions a l’Assemblea de Representants, seria ultrapassar ja aquesta xifra simbòlica.

I tampoc no vull acabar sense fer una segona crida. Estic convençut que el millor servei al procés d’independència que poden fer aquells que creuen que el Consell per la República és avui l’instrument més valuós per a culminar el procés, però que al mateix temps són crítics amb la manera com actua o amb la seva estratègia, és aquest: presentar-se a les eleccions a l’Assemblea de Representants i, amb la legitimitat i la força derivada de les urnes, actuar per millorar-lo i enfortir-lo. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.