Estimada amiga Montserrat Tura:

És gràcies a gestos com el teu que ens mantenim ferms i serens. Entenc la dificultat epistolar. Quan em poso en el lloc dels qui ens escriviu, constato la dificultat d’enfrontar-se al paper en blanc. De fet, aquesta és una de les particularitats de la vida privat de llibertat: la comunicació entre els de dins i els de fora esdevé un llenguatge, carregat d’interpretacions, sobreentesos i, de vegades, malentesos. En aquest sentit, ho dic sempre, ens sentim uns veritables privilegiats. Nosaltres tenim molta gent que ens escriu, moltes mirades que ens permeten de veure l’exterior, i molts braços que ens abracen en cada sobre. I tanmateix, aquí dins hi ha molta gent que no té ningú a qui agrair un simple ‘hola, com estàs’ o a qui felicitar un aniversari. Que important que és la feina que fan tantes i tants voluntaris, que ajuden i acompanyen aquelles persones que viuen en la més crua de les soledats.

Quanta frivolitat que hi ha, fora d’aquests murs, a l’hora de referir-se a la vida entre reixes! Quanta inconsciència, quan es critica una millora, una teràpia, un servei, un tractament, titllant-lo de privilegi o de luxe! Quanta indecència quan, des del populisme més ranci, s’amaga la duresa de la presó, condemnant-ne els qui hi són a una doble pena: penal i social.

I insisteixo, no parlo per nosaltres, presos polítics, que en molts aspectes disposem d’un coixí social i emocional que fa més suportable la nostra situació, parlo d’allò que veiem i compartim. Deia Mandela que ningú no coneix realment un país fins que no ha passat per les seves presons. No es pot jutjar una nació per com tracta els seus membres més destacats, sinó per com tracta els més humils.

Ho diem sempre: la nostra presó és una eina que, entre més coses, ha de servir perquè gent que és fora i que fins ara no ha vist, sentit o entès on som ni per què hi som (en termes de societat i de país) finalment ho faci. Per això reclamem de manera incessant que no ens plorin, sinó que ens reivindiquin. Tanmateix, per a nosaltres, que som dins, representa també una oportunitat d’escoltar, de veure i d’entendre una realitat que, fora d’aquests murs, ni veiem ni tenim ganes de veure.

He de dir, amiga Montserrat, que si algú creia que tancant-nos a la presó faria disminuir, ni que fos un gram, la nostra ànsia de treballar pel bé comú, ha errat de ple. No ens mena cap desig de victòria sobre ningú. Allò que veritablement motiva la nostra acció i la nostra veu és la voluntat de construir de manera col·lectiva un futur per a tothom, en forma de república, que sigui just, ètic, inclusiu i solidari. Sempre ha estat així. La presó, justament perquè és el lloc on conflueixen molts dels fracassos que ens hem d’atribuir com a societat, és un magnífic espai on constatar algunes d’aquestes deficiències i, per tant, també on corregir-les.

Una presó no són tan sols uns murs i uns vigilants, sobretot és un entorn i uns equips de gent, professionals de diverses disciplines, que tenen un objectiu comú, evitar que la gent que en surt, acabada la condemna, hi torni. Se’n diu reinserció. La principal diferència que constatem entre els centres penitenciaris d’Estremera i els Lledoners no té a veure amb l’espai, té a veure, sobretot, amb el projecte penitenciari. Segurament no és menor el fet que, mentre a la resta de l’estat, les polítiques penitenciàries depenen d’Interior, a Catalunya, ho facin de Justícia.

És evident que la llibertat exterior és insubstituïble. Per molt agradable que sigui l’entorn, i per molt familiar que sigui l’equip, res, absolutament res, no pot evitar la frustració, l’angoixa i el patiment que comporta estar privat de llibertat. Però al mateix temps, la més gran i inviolable de les llibertats, aquella que no ens pot arrencar ningú, és la nostra llibertat interior, la nostra tranquil·litat d’esperit, la nostra convicció total i absoluta de no haver comès cap delicte i d’haver fet allò que el nostre cor, i la nostra responsabilitat, ens manava de fer. Ho sabem nosaltres, ho saben aquells amb qui compartim pati i cel·les i, sobretot, ho saben els qui ens han tancat aquí, així com aquells que aplaudeixen, de manera cínica, frívola i irresponsable, aquesta situació.

Però també sabem tots, aquí dins i fora, que un dia sortirem. I que ho farem amb el cap ben alt, la mirada llarga, el verb serè, el cor obert i la mà oberta. Perquè mai, en cap cas, i sota cap circumstància, no deixarem de treballar per una societat més justa, més fraterna i més solidària.

Moltes gràcies, Montserrat, per les teves paraules, pels teus consells i per la teva feina, feta sempre des del cor i la generositat.

Raül Romeva i Rueda
Centre Penitenciari dels Lledoners

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb