Cada llengua presenta una riquesa especial en aquells elements de la vida de la societat que són particulars i importants. Els inuits o èsquims (impròpiament anomenats ‘esquimals’), tenen una enorme riquesa de paraules per a referir-se a allò que per nosaltres és, simplement, ‘neu’. La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. El reduccionista ‘petard’ no reflecteix de cap manera ni la bellesa ni la precisió amb què la nostra llengua identifica uns estris que en moltes festes serveixen per a portar l’alegria als nostres carrers. Per això avui us oferim un repàs dels principals artificis pirotècnics.

Bombeta (també anomenada cebeta). És l’article pirotècnic dels infants. Conté una quantitat reduïda de pólvora embolicada en paper que esclata quan es llança amb força a terra.

Canterella. És un tro molt fort que es dispara al final de la traca. Estrictament, una canterella és un cànter menut i no se sap com és que ha acabat donant nom a aquest tro.

Carcassa (també anomenada carcassa de tro). És qualsevol artifici pirotècnic que, llançat des d’un canó, esclata en l’aire i produeix efectes visuals i sonors. La carcassa és, genèricament, la part interna d’una cosa, que sosté la resta. Segons Coromines, el mot va arribar al català provinent del francès. El cas és que a final del segle XVII ja hi ha algun document que esmenta un projectil incendiari anomenat així.

Coet. Consisteix en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança tot de partícules en ignició que generalment al final esclaten. Com que és un nom molt genèric, en trobem diverses variants, com ara el coet de vareta. Però n’hi ha dos amb entitat pròpia: el coet tronador (o, simplement, tronador), que és un coet molt sorollós; i el  coet borratxo, amb una metxa en un extrem i un tronador en l’altre, que una vegada encès es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent. El mot coet és derivat de coa (‘cua’), i ja el trobem documentat a mitjan segle XV, però probablement era emprat de molt abans. És una paraula exportada: del català, coet va passar a l’aragonès i de l’aragonès al castellà, segons Coromines.

Cordada. És una rastre (o rastellera) de coets subjectats a una corda penjada de banda a banda de carrer; aquests coets es fan esclatar l’un darrere l’altre. Per extensió, també s’anomena cordada la disparada o llançament de coets, generalment en un carrer o una plaça.

Corretraca (o traca correguda). Heus ací un neologisme, un mot inventat recentment que encara no registra cap diccionari. És una gran traca que recorre uns quants carrers d’una població. És un mot compost amb el verb corre (imperatiu), seguit de l’element que acuita la gent. És format per analogia amb correbou, correfoc i correcames (que és justament un coet que corre arran de terra).

Despertada. No hi ha cap dubte de l’origen i el significat d’aquest mot. És una cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa. El sufix -ada (reduït a en els parlars dels País Valencià) el retrobem en mascletada, passejada, cordada…

Eixida (també anomenada coet de canya i volador). És un dels artificis importants: un canó resistent ple de pólvora i unit a l’extrem d’una canya que, quan s’encén, puja a gran altura, esclata i produeix un tro o una llum de color. Joan Coromines parla d’aquesta accepció en el diccionari etimològic. Parteix del significat de ‘fet de posar-se en marxa’ i afegeix: ‘d’on pot passar al coet de senyal que permet aquesta partida: en les curses populars que fan la gent de l’Albufera “tiren una eixida i totes les barques arranquen”‘. Aquest, doncs, podria ésser l’origen del nom del coet. Una eixida grossa és un coetó, element pirotècnic molt conegut al País Valencià. Com a mostra, heus ací el començament de l’himne a la cordada de Paterna: ‘Foc, foc i foc!,/ en l’últim diumenge d’agost,/ entre coets, femelletes i coetons,/ els hòmens de Paterna/ fan la millor cordà del món.’

Esclafit. És un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tret, un esclat, un coet. Ha servit de base per a construccions com ara pegar un esclafit (‘rebentar, esclatar’) i d’esclafit i fona (‘que no és de fiar’). Coromines diu que esclafar i esclafir són variants d’una mateixa base onomatopeica (sklaf) amb el sentit de ‘aplanar d’un cop violent’ o ‘produir un esclat que detoni bruscament i amb força’.

Femelleta (o femella). És un coet borratxo utilitzat en les cordades, amb coetons en l’interior que s’encenen quan esclata el primer.

Masclet (també anomenat mascle o morteret). És un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i que es fa servir per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars. L’origen del mot és indubtablement l’analogia de l’objecte amb el membre viril. Diu el diccionari d’Alcover i Moll que al segle XV ja hi ha documentat el mot mascle per a referir-se a un ‘canó de bombarda o d’altra peça d’artilleria’. Els masclets es poden fer servir solts. Però també s’anomena masclet l’embolcall de paper ple de pólvora que es fa servir en les mascletades.

Mascletada (o disparada). És un llançament successiu i molt sorollós de masclets (o uns altres elements pirotècnics), organitzat rítmicament en ascens. És una evolució de la traca, amb la diferència que, en compte de trons, és compost de masclets, molt més potents, que retrunyen a terra. La mascletada prové del món de les Falles de València, on inicialment es disparava el dia de Sant Josep, com a culminació de les festes. Actualment, se’n disparen dinou: de l’1 al 19 de març.

Morter. És el tub on es col·loca la carcassa per llançar-la. El morter original era el de cuina; més endavant –per l’analogia amb la forma còncava– es va aplicar a la peça d’artilleria. Un morteret, com hem dit més amunt, és un mot sinònim de masclet.

Piula. És un petard de poca potència, tot i que Coromines diu que és ‘petit, però molt estrident’. En parla el baró de Maldà (1746-1819): ‘No se permeté dispars alguns, tant de trons, com de piules, escopetades i molt menos mascles.’ Coromines conjectura que el mot piula no nasqué ‘purament de la idea del xisclar estrident dels ocells, sinó per una espècie de síntesi amb l’antic viular, “tocar la viola”‘. Explica també que va passar d’Alacant a Múrcia i a Andalusia, on encara perviu. Aquesta paraula fins i tot va donar nom a una revista que va néixer i morir el 1916.

Traca. És una sèrie de trons o petards col·locats de cap a cap d’una metxa, que esclaten successivament. La traca és formada per coets units per una metxa i poden anar penjats en l’aire o bé estesos a terra. S’encén per un dels dos caps i en resulta una seqüència estrepitosa i rítmica d’esclafits. Un tipus especial o evolucionat de traca és la mascletada. El diccionari Alcover-Moll explica que el primer significat de traca és ‘feix o bala de cuiros’ i el troba registrat l’any 1249. Joan Coromines també creu que el significat pirotècnic es deriva d’aquest. Segons ell, traca té un origen onomatopeic i ‘expressa el so i el fet d’espetegar o cruixir, d’objectes que xoquen o peten, l’un damunt o darrere de l’altre’. I aquests objectes –diu– són ‘les peces de cuiro que l’escorxador va tirant una darrere l’altra […] per transportar-les o dur-les al mercat:  trak, trak, trak‘. Del mot traca, en procedeix l’expressió que hem emprat en el títol: de traca i mocador, que vol dir ‘de categoria’. Com que no sabíem si era una expressió genuïna, n’hem parlat amb el lingüista Eugeni S. Reig, que ens ha dit: ‘L’he sentida alguna volta. Sé que en castellà es diu de traca y pañuelo, però em fa l’efecte que l’ha copiada del català. Però, amb aquest significat, he sentit sobretot l’expressió de rumb i traca i encara més de repica’m el colze.’

Tro. És qualsevol receptacle de paper ple de pólvora que esclata quan es crema la metxa que porta. En les festes de Moros i Cristians, la persona que fa de cap i presideix una filada es diu primer tro. També hi ha el tro d’avís, el tro final… El mot tro ha deixat moltes expressions en català. Per exemple, fer tro (‘atraure fortament l’atenció’), enviar a fer trons (‘engegar a dida’), gent de tro (‘gent violenta’)…

Tro de bac. És el petard per excel·lència de les festes falleres. És un tro lligat ben estret amb dues o més voltes de fil, que rebenta quan el reballen i fa un gran esclafit. Es fa servir sobretot en les despertades. El mot bac no té un origen segur, però sembla que és onomatopeic. Té diversos significats, un dels quals és ‘cop violent’.

Per a elaborar aquest glossari, hem acudit sobretot al Diccionari normatiu valencià (de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), al Diccionari català-valencià-balear (de Joan Alcover i Francesc de B. Moll) i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb