El secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, intervenint ahir al congrés espanyol.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Edward Said, en el seu llibre Culture and Imperialism, explica: “Vivim en un món no solament de mercaderies sinó també de representacions, i les representacions –la producció, circulació, història i interpretació d’aquestes representacions– són l’element mateix de la cultura.” L’intel·lectual palestí que ens va descobrir la noció de “orientalisme” constata que el tràfic i la manipulació d’aquestes representacions, de les imatges discursives que el poder crea sobre el poble colonitzat, són una arma política de primera magnitud. Especialment vàlida per a dibuixar-lo com una mena de “desviat de la normalitat” a qui es pot criticar per tot, fins i tot per allò que, en canvi, es practica amb tota normalitat en la societat colonial.

Avui cal recórrer a aquest discurs per entendre aquesta cosa tan grossa que va passar ahir, quan Vox va salvar el PSOE al congrés espanyol, abstenint-se en la votació sobre els fons europeus; i el PSOE, públicament, va agrair el gest de l’extrema dreta espanyola.

Esquerra Republicana, enfadada pel xou del candidat Illa i per la decisió de mantenir les eleccions el 14 de febrer, havia decidit per primera vegada en mesos separar-se del PSOE i fer-li pagar la seua intransigència. Semblava, per tant, que el decret no passaria i que el govern PSOE-Podem n’eixiria derrotat. Però de sobte va aparèixer el recanvi: Vox, ni més ni menys. Un recanvi al qual el PSOE, en compte de sentir-s’hi molest o incòmode, no va tenir cap inconvenient a donar-li les gràcies en públic.

L’episodi és brutal. Especialment si observem el silenci que hi ha mantingut una certa esquerra, obsessionada darrerament a l’hora d’organitzar actes de fe contra qualsevol independentista que puga dir qualsevol cosa remotament identificable com a ultra. Apliquem Said: anatematitzat el catalanisme com a “desviat de la normalitat”, la mateixa gent és capaç, sense que li caiga la cara de vergonya, d’armar uns enormes escàndols, per exemple, per una extrema dreta catalanista gairebé inexistent o a compte d’un trumpisme independentista mediàticament inventat i ridícul, mentre encaixa les mans i agraeix en públic el suport de l’extrema dreta espanyola, aquesta sí, ben real i perillosa.

Confesse que la possibilitat de col·laboració parlamentària entre el PSOE i Vox jo ni tan sols l’havia prevista –i ho dic perquè s’entenga fins a quin punt és gros això que ha passat. És cert que tots dos estan d’acord en el model de gestió extractiu i clientelista dels fons europeus que Pedro Sánchez intenta de consolidar però no em podeu negar que així i tot la cosa és grossa. Imagineu-vos per un moment que el govern independentista català, en una votació important al parlament, fos salvat per Vox. Afigureu-vos aleshores els crits i els xiscles i les declaracions solemnes i les campanyes i els assenyalaments i el linxament i les apel·lacions a no pactar-hi mai i a desmarcar-se’n. I després escolteu el silenci que ha acompanyat això que ha passat a Madrid.

Per entendre com és possible tenir tantes penques, deixeu-me afegir-hi Jamila Lyiscott, una professora i pedagoga que aquests darrers mesos ha tingut molta presència als mitjans dels Estats Units perquè ha aplicat les idees del moviment Black Lives Matter a l’àmbit escolar. Parlant de l’impacte que té l’estereotip creat sobre els afroamericans, Lyiscott recorda una obvietat que nosaltres també hem d’entendre: “La lògica del supremacisme blanc i la lògica colonial són l’aigua en què nadem i cal ser conscients que és molt difícil de veure l’aigua en què nades perquè és la norma que ens sustenta i posa color a les nostres perspectives.”

És això. I d’això, d’aquesta estratègia de dominació, d’aquesta aigua en què nadem gairebé sense pensar-hi, se n’aprofita també la presumpta esquerreta revolucionària que pot dormir tranquil·la a la nit, sentint-se pura, coherent i immaculada, gràcies al fet que les seues incoherències les tapa i les protegeix la lògica colonial. Said va demostrar, quan desenvolupà el concepte de “orientalisme”, com de convenient li resulta al poder imperial fabricar una visió de l’altre, en aquest cas de nosaltres, que s’apodera per a ells de les idees de raó, racionalitat, flexibilitat o superioritat. I que pot ser reproduïda constantment en favor dels seus interessos, de manera que manté els dominats en un espai claustrofòbic del qual sembla que no hi ha manera d’eixir.

Que sí que n’hi ha de manera d’eixir. I tant que n’hi ha. Ens ho va ensenyar el Primer d’Octubre i ens ho ensenyen totes les lliçons que van de les revoltes colonials al Black Lives Matter. De la cova se n’ix insistint en la unilateralitat, que diguen què vulguen sobre nosaltres, autoafirmant-nos com a nació, no deixant-nos trepitjar mai per ningú i comprenent, sobretot això, que ells són tot u –són tant els mateixos que PSOE i Vox poden votar de bracet– i que nosaltres ho hem de ser també. Nació contra nació: nadant en una altra aigua, amb una piscina pròpia, immunes al seu discurs.

PS. Comença la campanya de les eleccions. I ahir estrenàrem a VilaWeb una secció, a càrrec d’Odei E. Etxearte, que l’analitzarà cada dia amb perspectiva i intentant d’identificar les claus profundes del procés. El primer capítol de “14-F: diari d’unes eleccions anòmales” el trobareu ací: “El factor que pot descontrolar els partits: la hipersensibilitat ciutadana“. Aquests articles, que es mantindran fins a la formació del govern, si voleu també els podeu rebre en un butlletí al correu electrònic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.