Benvinguts a la campanya electoral més estranya d’unes eleccions (sense data confirmada, tot i que probablement segura) enmig de la pandèmia. Ni tan sols el tret de sortida del compte enrere és com de costum. Els partits no poden fer les tradicionals penjades de cartells al carrer perquè el confinament nocturn les prohibeix de les deu del vespre a les sis del matí, i només en podran penjar de nit les empreses contractades: aquestes sí que, com a professionals, poden treballar malgrat la prohibició. Mentre encara ressona la indignació ciutadana perquè es podrà trencar el confinament municipal per a assistir a un míting, passen a la història els grans actes que projectaven per televisió l’escalf teatralitzat de les multituds. Els tradicionals actes de començament de campanya s’han fet en platós amb retransmissió per streaming, en places entomant el fred hivernal o en espais tancats, hotels i teatres amb la capacitat escapçada i una pre-inscripció obligatòria, i també molt més d’hora que no és habitual.

Aquesta vegada sobraran les explosions de confeti al final dels actes polítics. No hi ha cap festa de la democràcia sinó un procés electoral forçat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya enmig de la tercera onada, amb els hospitals plens i el proveïment de vaccins exhaurit. El malestar ciutadà pot allunyar encara més la campanya del carrer si els partits no saben aterrar-la. Aquesta vegada les promeses buides, en contrast amb una realitat extremadament dura per a tants, asseguren bones patacades als candidats que rellisquin en el fràgil equilibri entre la proclama, el retret a l’adversari i la cruesa de la quotidianitat.

ERC, el PSC i JxCat es juguen el podi frec a frec, amb el permís dels efectes imprevisibles del creixement de l’abstenció. En disputa hi ha si guanya una força independentista o constitucionalista, el manteniment de la majoria absoluta independentista i l’hegemonia de qui quedi primer en aquest bloc. Ja se sap que guanyar no és sinònim de poder governar. I, de tots tres, Salvador Illa tindria més dificultats que no la resta per a formar govern (com ja li va passar a Inés Arrimadas) tret que l’independentisme no superés el llindar dels 68 escons i el bloc contrari aconseguís d’aliar-se.

Els cartells electorals d’ERC, JxCat i el PSC.

ERC aspira a esprintar en aquesta cursa desfilant per “la via àmplia a la independència”. Un camí per a acumular forces que es distancia del viarany dels qui, segons diuen, són “pocs però purs”. Després de guanyar les municipals i les espanyoles, creuen que els ha arribat l’hora d’imposar-se en unes catalanes amb Pere Aragonès al capdavant. Oriol Junqueras li va confiar el lideratge del partit quan va entrar a la presó i el va succeir a la vice-presidència del govern. Però Aragonès té un perfil més conegut com a gestor que no com a candidat carismàtic.

És el perfil oposat al de Laura Borràs: més coneguda com a candidata que no com a gestora, malgrat que va ser consellera de Cultura. Borràs superà les expectatives a les eleccions espanyoles i li pesa l’espasa de Dàmocles de la investigació del Tribunal Suprem per l’adjudicació de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Té l’impuls simbòlic de Carles Puigdemont, l’únic que repeteix com a número u respecte de les eleccions del 21 de desembre de 2017 –encara que no sigui el candidat efectiu–, i la carta de la persistència amb l’1-O. Perquè ERC i Junts també es diferencien en l’estratègia i els compromisos que se’n deriven. Borràs promet fer efectiu el resultat del referèndum del 2017 si l’independentisme supera el 50% dels vots, tot i que no n’ha concretat la manera.

La irrupció dels presos polítics en la campanya pot ser decisiva per a fomentar la participació del seu electorat, com a colofó d’una legislatura marcada per la repressió i els efectes de la decapitació de lideratges. Fins ara només podien participar-hi els qui tenien permisos perquè havien complert un quart de la condemna. Això sí, saben que tenen el temps limitat: fins que el Suprem no torni a moure fitxa.

Illa carrega, com un galó, la cartera ministerial amb què a començament d’any va revolucionar les enquestes, però n’arrossega igualment la duresa de la tercera onada de la pandèmia i les acusacions d’haver estat el pitjor ministre de Sanitat de la Unió Europea que li fa l’oposició com a balanç. Illa compta amb l’acompanyament de Pedro Sánchez d’ençà del primer dia. L’efecte Illa és l’efecte Moncloa: l’impuls electoral de la governabilitat espanyola per a prendre la Generalitat a l’independentisme i liquidar definitivament el procés, si pogués ser, amb un govern anàleg a l’espanyol. Illa pot congregar el vot útil unionista com ho va fer Arrimadas el 2017 però li pot passar igual com a Cs llavors. Amb els comuns, no en tindrà prou per a governar i (alhora i sense voler-ho) actuarà com a mobilitzador d’una part de l’electorat independentista que es podia haver quedat a casa, exhaust per les disputes constants.

La CUP confia en la projecció institucional de Dolors Sabater com a ex-batllessa de Badalona “per guanyar” i obrir “un nou cicle”. Però arriba a la campanya amb el debat intern sobre la implicació en la governabilitat encara obert, malgrat que Sabater va dir que estaven “preparats” per a entrar a l’executiu si s’acordava un projecte compartit. La CUP podria créixer, segons els sondatges, i capitalitzar una part del vot descontent amb les dues candidatures independentistes hegemòniques. Mentrestant, a l’altre extrem de l’espectre ideològic sobiranista, el PDECat confia a irrompre al parlament amb el benefici de la projecció que li donen els drets electorals de JxCat.

És una incògnita si la inesperada candidatura d’Illa també restarà vots als comuns, que s’esforcen a diferenciar-se contínuament dels socialistes amb un discurs d’obertura d’una via dialogada favorable als indults, a la reforma del codi penal i al reconeixement polític de l’exili, amb matisos interns. És una candidatura que es cohesiona igualment en oposició a la vella Convergència que, malgrat la dispersió de l’espai polític, continua identificant amb JxCat. És previst que Pablo Iglesias participi en dos actes de campanya, al costat d’Ada Colau. Ara, a banda del nombre de diputats, per a Jéssica Albiach la victòria és poder integrar alguna suma de govern. I això, malgrat l’acostament que implica haver facilitat l’aprovació del darrer pressupost a la Generalitat, no sembla fàcil si no es repeteix el tripartit, una coalició aritmèticament possible però que ERC i el PSC han refusat repetidament.

Els de Ciutadans i el PP.

Amb l’escarment, potser, de les darreres eleccions espanyoles, i l’evidència de tots els sondatges, Ciutadans es prepara per a perdre protagonisme electoral i parlamentari en benefici d’Illa i de la possible entrada de Vox a l’hemicicle. Carlos Carrizosa ja ha admès indirectament el seu paper de crossa proposant un pacte de govern amb els socialistes. A més, Arrimadas fa dies que s’ha convertit en l’ombra del candidat. Fins i tot comparteixen protagonisme en el cartell electoral. Sense arribar a aquest extrem, el PP també recorre als seus lideratges a Madrid. Pablo Casado ha acompanyat avui Alejandro Fernández, que afronta la cita electoral amb la previsió de millorar la marca de Xavier Garcia Albiol.

Aparentment, no és tant de temps, però quinze dies es poden convertir en una eternitat per a qualsevol de les candidatures. Diuen que els electors decideixen el seu vot com més va més a última hora, i aquesta vegada la xifra d’indecisos que registren els sondatges és especialment alta. Però hi ha una cosa que les projeccions electorals no recullen: que la sensibilitat de la ciutadania és a flor de pell i qualsevol error es pagarà molt car.

El vídeo

En aquesta campanya no hi haurà les tradicionals visites als mercats, ni tampoc petons ni encaixades de mans que ajuden a “humanitzar” els polítics. Però en aquest vídeo es pot veure Pere Aragonès comprant a la peixateria i explicant com és la seva vida a Pineda. ERC també s’esforça a projectar una altra imatge d’Aragonès en el cartell electoral.

La xifra

El govern preveu fer unes 55.000 proves d’antígens als membres de les meses electorals. Concretament, als titulars i als primers suplents de les 9.100 meses que hi haurà al Principat. Salut s’hi posarà en contacte i els oferirà de fer-los la prova als centres d’atenció primària respectius.

L’últim de la llista

Joaquim Gay De Montellà, ex-president de la patronal Foment del Treball, no s’ha estat de fer campanya per Alejandro Fernández i ahir mateix, en una entrevista a RTVE Catalunya, vaticinava que les empreses que se’n van anar de Catalunya trigaran a tornar. També va criticar durament el número tres de JxCat, Joan Canadell, perquè no ha actuat com creu que ho havia d’haver fet com a president de la Cambra. Gay de Montellà tanca la llista per Barcelona del PP.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.