Una de les frases més lapidàries del catalanisme, atribuïda al bisbe Josep Torras i Bages, és “Catalunya serà cristiana o no serà”. Aquest lema sol considerar-se emblemàtic del catalanisme de dretes, prova irrefutable de conservadorisme. Sovint s’ha estrafet adaptant-lo a diversos particularismes en rèpliques, de vegades sarcàstiques, a una concepció autoritària de l’organisme social. Que jo sàpiga, la frase no es troba pas a La tradició catalana, però tant li fa, perquè l’autoria és menys important que la idea que s’hi expressa. Per això val la pena de remarcar que la frase no diu pas que Catalunya hagi de romandre catòlica, com sí que ho diu el bisbe al final del llibre, quan adverteix que el catalanisme sols pot reeixir amb el catolicisme. Per això mateix, la variació és interessant i la modificació, significant. A diferència de la frase textual, l’atribuïda no inclou pas un catalanisme congelat en formes doctrinals del passat. Diu que Catalunya serà cristiana en un sentit futurible i, posant l’accent en la futuritat, no prescriu una religió estatal que existia d’ençà de segles i que, si perillava, demostrava per aquest fet la seva caducitat de fenomen històric. No és doncs obligat d’entendre la dita com una exhortació al nacionalcatolicisme amb què els rivals intentaren desacreditar el catalanisme del darrer terç del segle XX. La imputació de simetria amb el règim anterior, que es concretava en apotegmes a l’estil de “com amb Franco però a l’inrevés”, avui exhibeix la immoralitat a què pot arribar l’abús de l’analogia quan titlla l’independentisme de nazi. D’això se’n diu girar el mitjó literalment de l’inrevés.

Pronunciés o no la frase que li atribueixen, el bisbe de Vic sabia que el liberalisme burgès del segle XIX i el seu cosí germà, el col·lectivisme d’arrel marxista, eren expressions contràries de l’optimisme desfermat per la transformació tècnica del món. Per sobre o per sota de la lluita de classes, uns i altres coincidien a creure que la ciència resoldria els problemes de la humanitat. D’acord amb aquella fe en el coneixement positiu, Marx i Engels anomenaren la seva proposta “socialisme científic”, que vincularen al progrés de les ciències experimentals. El seu predecessor en la lluita de classes, el liberalisme burgès, havia guanyat la partida al sistema aristocràtico-eclesiàstic a bona part d’Europa i als Estats Units. A Catalunya, la burgesia pactista, subjecta a un poder espanyol ancorat en la Contrareforma, havia negociat una entesa, més que tolerant acomodatícia, entre l’aspiració liberal del catalanisme i la conformitat amb els ideals d’una església que frenava l’impuls transformador amb normes derivades d’una cultura medieval i d’una filosofia obsoleta, el tomisme.

Un segle i tres dècades més tard, sabem que aquells dogmes bessons del progressisme enfonsaren Europa en dues guerres mundials i sumiren gran part dels altres continents en revolucions que duien aparellades sagnants dictadures totalitàries. I la tècnica, avançant imparable sense cap altre objectiu que ella mateixa, en poc més d’un segle i mig ha dut el planeta al caire de la catàstrofe. Ja és molt lluny la doctrina de Hegel de la gradual manifestació de la Idea a la història. Tanmateix, aquell dogma idealista, secularitzat a la utopia marxista, perviu, tot i que empobrit, en la fe progressista en una harmonia que arribarà gràcies als idearis particularistes. Per exemple, quan el capitalisme s’ensorri en la crisi universal, les dones governin el món, la raça blanca s’extingeixi, la gent triï el sexe com qui tria vestit, la cultura majoritària imposi l’homogeneïtat i els pronoms febles es reabsorbeixin en un català dialectalitzat.

Torras i Bages, o l’autor de la frase a ell atribuïda, havia entès que per perseverar en l’ésser una comunitat no en té prou amb una moral dictada per unes circumstàncies determinades. Que en la mesura que pretén ser una moral ignorant mentre atia l’egoisme, el secularisme peca d’ingenu, car, liberal o marxista, la utopia del progrés desatén l’evidència històrica de la recurrència del mal, un misteri d’ençà de temps immemorials. L’esforç d’explicar el seu efecte demolidor per raó d’alguna limitació o error revisable sol abocar al desengany. Quan la nova generació ha perdut la memòria del fracàs de l’anterior, en reprèn el designi, creient que aquesta vegada instaurarà el paradís a la terra. El cristianisme –m’hi remeto perquè a Occident ha estat el principi moral de referència, però això val també per a les altres religions– és primer de tot consciència del mal. Entendre el mal com un instint que corromp les millors intencions i perverteix les institucions polítiques, econòmiques i religioses, posa en guàrdia contra el fanatisme sense convidar al fatalisme. Les institucions democràtiques, creades per a protegir la societat tant de l’egoisme il·limitat d’una persona, que es manifesta en la tirania, com de l’egoisme generalitzat en l’anarquia, poden esdevenir focus de corrupció, com es comprova aquests dies amb la judicatura, la policia, les institucions de govern i la corona mateixa seguint cada una la pauta del seu egoisme particular. Rousseau queda amplament justificat. Però Rousseau sols tenia raó a mitges. En tenia en el fet de considerar que la societat malmet les persones; errava postulant una innocència original visible en la bondat natural del salvatge.

L’expansió de l’egoisme més enllà de l’instint natural de supervivència du inexorablement a l’homo hominis lupus que, d’acord amb Hobbes, fa necessari l’estat repressor. A l’egoisme dels particularismes exclusius responen dues actituds discernibles al panorama actual. El sentimentalisme il·lús anomenat “bonisme” i el cinisme dels qui s’adapten a la corrupció. De vegades costa de destriar l’una actitud de l’altra, de saber si la ingenuïtat és sincera o cínica, perquè resulta difícil d’entendre sense concloure que és fruit del pessimisme. Una acció política que no hi vegi més enllà de la gestió del poder priva la seva causa de credibilitat. La causa independentista, avui desficiada per manca de confiança en la seva raó, sols retrobarà el camí de l’acció si es conjumina amb l’esperit de sacrifici i s’inspira en la universalitat.

Gairebé tots els inspiradors dels moviments d’alliberació han pouat la força en alguna fe transcendent: Martin Luther King, Mahatma Gandhi, Nelson Mandela, per exemple, van trobar una resposta religiosa a un problema que la política sola no era capaç de resoldre. Tots van posar la tolerància al bell mig de la lluita sense doblegar-se.

Aitals fites són inaccessibles a la sola fortalesa física de la persona. Cal un plus d’espiritualitat. I és en aquest sentit que es pot entendre la prescripció ontològica de Torras i Bages. Allò que hi havia en joc a la catalanitat per a entrar en el futur era transcendir els valors instituïts; no sols els de la religió formal, sinó també els de la nació. Mitjançant l’obertura cristiana, la nació podia ser més que nació, posar la particularitat al servei de la humanitat i participar activament en el concert universal dels pobles.

Una causa aparentment impossible pot triomfar si la seva veritat ultrapassa l’interès particular de qui la promou. Aitals veritats sostenen l’esperit davant no importa el grau de repressió que s’hi oposi. Quan la causa no sobrepassa l’interès particular, les faccions no aconsegueixen de relativitzar les posicions respectives. La malvolença mútua que paralitza l’avenç en la independència no té res a veure amb devoció a uns determinats ideals i sí molt a veure amb l’egoisme que agullona la competència.

D’ençà de la batalla de Pons Milvius, el cristianisme encetà l’ascens mundà que el dugué a la corrupció en el poder i als escàndols, passats i actuals, de les esglésies. El perill de fer bandera de la religió rau en la facilitat amb què l’idealisme esdevé fanatisme quan s’afirma contra els altres. Per a un líder, el pitjor dels escàndols és proclamar la pròpia excel·lència i bondat. No hi ha bones persones, sols persones que cerquen la bondat. I la bondat, en política, té per estrella polar la tolerància i en la vida interpersonal la caritat. Sense aquestes virtuts, Catalunya anirà d’ideal en ideal i de definició en definició, cegament, com la vaca de Maragall, cercant debades l’ésser de les realitats acomboiades pel moviment general de la humanitat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.