09.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.06.2025 - 08:12
La CUP ha anunciat aquest diumenge un tomb en la seua estratègia, que ara vol que siga més propositiva, i que abandone aquesta imatge que els identifica popularment com els qui diuen que no a tot. Espere i desitge que aquest canvi siga beneficiós, perquè com a societat i com a nació estic convençut que necessitem que un espai com el que la CUP ha representat tots aquests anys es mantinga i siga un dels puntals, en aquest cas des de l’esquerra, del moviment independentista.
La situació –tal com la reflecteixen els sondatges, però també com es palpa al carrer– és difícil ara mateix per a ells. L’impuls i la simpatia que va guanyar en el seu moment sembla que es va diluint i aquella confiança que molta gent tenia que serien els qui estirarien els més moderats fa la impressió que ha deixat pas a un cansament escèptic. Motivat, precisament, per aquest “no a tot” i per l’allunyament de les necessitats de la població, que sovint han deixat de banda per embrancar-se en posicions d’un extremisme incomprensible –i no sé si caldria recordar ací, com feia Sartre, que radical i extremista no és el mateix ni sol tenir el mateix resultat.
Supose que tothom entén que en el maremàgnum tòxic en què s’ha convertit l’independentisme actual no serà fàcil tornar a recuperar aquesta confiança. Però hi ha un espai polític als Països Catalans que la CUP hauria de cobrir, perquè no ho pot fer ningú més amb la seua legitimitat: el d’aquells que vinculen la sobirania nacional i el canvi social, el d’aquells que marquen la independència i els Països Catalans com el marc d’una lluita que va més enllà del simple canvi d’estat.
La trajectòria de la CUP ha estat erràtica, en aquest sentit, i crec que això ho estan pagant. La CUP hi era, en l’independentisme, abans que ningú i no necessita presentar-ne credencials, com alguna gent els demana injustament. Però, dit això, hi ha hagut moments en què ha adoptat posicions molt difícils d’entendre d’una perspectiva independentista.
És possible –és una teoria i prou– que l’enfrontament entre diversos partits dins seu o fins i tot el xoc territorial entre l’àrea metropolitana i la resta del país hi tinga a veure, amb això. En realitat, aquest darrer aspecte és molt visible en moviments revolucionaris de tot Europa, que es veuen arrossegats per l’anomenada esquerra bobo cap a debats parroquials absurds o cap a una professionalització de la política que sol anar acompanyada massa sovint de la primacia dels interessos personals sobre la coherència.
El fenomen ha estat prou estudiat aquests darrers anys perquè s’hagen alçat veus d’alerta dins la mateixa esquerra. El geògraf francès Christophe Guilluy, en obres com La France périphérique (2014) i Le temps des gens ordinaires (2020), ha documentat com les elits progressistes metropolitanes han perdut contacte amb les classes populars dels territoris perifèrics, i s’ha creat una fractura que ha debilitat profundament l’esquerra tradicional. Guilluy denuncia que aquesta gauche bobo –l’esquerra burgesa bohèmia– ha substituït la lluita de classes per batalles culturals que són alienes a les preocupacions reals de la gent treballadora. És la mateixa crítica que ressona en autors com Thomas Frank, que a Listen, liberal (2016) descriu com el Partit Demòcrata americà va abandonar la classe obrera per abraçar l’agenda de les elits professionals. I no cal anar tan lluny: a casa nostra, intel·lectuals com Josep Fontana ja advertien fa anys dels perills que podia comportar una esquerra desconnectada dels ciutadans i tancada en debats esotèrics.
Ho dic amb el màxim respecte cap a ells, que en definitiva són els únics que tenen dret de decidir sobre la seua organització, però crec que la CUP, per mantenir la seua essència transformadora, hauria d’aprendre d’aquestes anàlisis i evitar caure en la mateixa trampa. En la trampa de convertir-se en una organització de professionals de la política més preocupada pels debats hiperideologitzats i per les modes importades que no pas per les necessitats reals de la classe treballadora catalana, necessitats que és evident que únicament pot resoldre la independència.
Si sap fer això, serà difícil, però podria arribar a recuperar aquell espai polític únic que combina sobirania nacional i justícia social de manera coherent i convincent. O, fins i tot, anar més enllà encara, tenint en compte la greu deriva aniquiladora i transformista d’Esquerra Republicana –i ho dic en el sentit gramscià del terme, que descriu com les elits polítiques progressistes són cooptades i pervertides pel sistema que pretenen de canviar. En definitiva, una deriva que va deixant molta gent òrfena de referències polítiques viables en l’esquerra independentista i que, per això mateix i al mateix temps, presenta noves oportunitats i horitzons a cobrir.
PS1. Les illes Malvines van protagonitzar l’any 1982 una guerra entre l’Argentina i el Regne Unit que va somoure el món. Dècades després, la guerra i les cicatrius que hi va deixar encara són ben visibles, tal com ens explica des d’allí mateix Sergi Unanue en aquest reportatge.
PS2. Segrest, opacitat, censura o vedat privatiu de cacera, són alguns dels adjectius amb què els partits de l’oposició a les Corts Valencianes qualifiquen el funcionament de la cambra d’ençà de l’octubre passat, després de la gota freda. Tal com explica en aquest reportatge Esperança Camps, el parlament funciona al ralentí per culpa de l’obsessió del PP i Vox de protegir el president Mazón.
PS3. El solleric Ivan Murray és doctor en geografia i expert en sostenibilitat ambiental a la Universitat de les Illes Balears. La seua recerca se centra principalment en les lògiques espacials del capitalisme turístic i els conflictes que hi van associats. Martí Gelabert li ha fet aquesta entrevista: “Les Illes Balears són un laboratori avançat de les formes que adopta el capital turístic a escala planetària”
PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrant en la pròpia nació, sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa així o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.
