L’any 2010, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya modificava un text aprovat pel parlament i el congrés espanyol i referendat pels catalans. Limitava el marc de la constitució espanyola i obligava a adoptar un estatut que ningú no havia votat, trencant així el pacte territorial.

Un any després, una reforma constitucional feta exclusivament pel PP i el PSOE donava prioritat al pagament del deute per davant de qualsevol altra despesa, inclosa la social. CiU es va considerar expulsada del consens constitucional mentre l’esquerra considerava trencat el pacte social.

Finalment, l’aplicació de l’article 155 intenta liquidar l’autogovern. L’aplicació va molt més enllà del que marca la constitució espanyola, ja que les corts constituents ho van refusar explícitament. Sumat a l’oposició del PP, PSOE i Ciutadans d’oferir un encaix, es trenquen les aspiracions catalanes a l’estat espanyol.

L’interrogant és fins a quin punt té legitimitat la constitució espanyola com a marc inamovible. Si bé és cert que la transició va portar a més quotes de llibertat, drets i democràcia, com més va hi ha més veus crítiques amb aquest període. Consideren que va ser un procés dirigit en què no es van canviar les relacions de poder i que va estar marcat per la tutela i la violència. Per tot plegat, el politòleg Ricardo Romero de Tejada fins i tot considera il·legal la constitució. Hi va haver un canvi en l’accés al poder polític, però en cap cas en el sistema global.

Unes eleccions gens normals
El 15 de juny de 1977, es feien eleccions espanyoles en unes circumstàncies de manca de garanties evidents. Només a Barcelona es van comptabilitzar dos-cents tretze mil errors, dels quals quaranta-cinc mil eren electors que no constaven en cap secció censal.

Només dos mesos abans dels comicis es va legalitzar el partit comunista, després d’haver acceptat la monarquia espanyola. Els partits republicans estaven il·legalitzats, ERC, la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, el PSAN i el POUM no van poder participar directament en les eleccions. Apartats de l’arena política, no van recuperar el paper d’antany. Tampoc no s’hi va poder presentar el Partit Carlista.

Els qui hi participaven tampoc no ho feien en les mateixes condicions. L’UCD d’Adolfo Suárez va tenir l’avantatge dels fons del govern, mentre que la resta de partits s’havien d’endeutar o fer campanyes molt més modestes. La figura de Suárez també va monopolitzar la presència en els mitjans de comunicació.

El 1976, es va cometre el cop contra el Partit Carlí (fets de Montejurra) i posteriorment es va intentar enfonsar la CNT, referent de l’anarquisme, acusada d’un crim de falsa bandera (cas Scala), després d’haver reunit dues-centes mil persones en un míting.

Dins del relat de la transició modèlica i pacifica, cal esmentar que entre el 1975 i el 1983 hi va haver cinc-cents noranta-un morts per violència política (188 per violència institucional), i cal afegir-hi que la policia va carregar contra 788 manifestacions només l’any 1977. Fins a la llei d’amnistia, posterior a les eleccions, gran part de l’oposició continuava a la presó o a l’exili. Una llei d’amnistia que no va beneficiar els independentistes catalans.

Les pressions i tuteles constitucionals
Diversos pares de la constitució espanyola han explicat que l’article segon (el de la indissoluble unitat d’Espanya) té un origen antidemocràtic perquè va ser redactat i imposat per l’estat major de l’exèrcit. També va ser imposat l’article 8.1, que dóna a les forces armades el paper de garant de la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

Tampoc no es va posar en dubte la monarquia. Fa uns mesos, va sortir a la llum una part inèdita d’una entrevista de 1995 a Adolfo Suárez en la qual l’ex-president espanyol deia que no s’havia convocat un referèndum sobre monarquia o república perquè les enquestes mostraven que la monarquia el perdria.

Un altre factor de pressió en favor de la monarquia va ser argumentar que l’exèrcit seria fidel a Juan Carlos I però que no es podia garantir que ho fos en altres circumstàncies. El mateix PCE ha dit que va haver d’acceptar la monarquia per pressions de militars, i el seu dirigent, Santiago Carrillo, va declarar: ‘Suárez em va reconèixer que un sector de l’exèrcit havia continuat apuntant amb l’escopeta cap a tot el període constituent i particularment quan es tractava el tema basc i català.’ I un dels líders del partit va dir que la transició s’havia ‘negociat amb la pistola sobre la taula’. Els diputats i senadors van renunciar a denunciar el règim franquista.

Només un mes abans del referèndum de la constitució espanyola, va ser desarticulada l’operació Galàxia, un pla per a executar un cop d’estat el 17 de novembre de 1978.

En molts casos les forces armades anaven per lliure. Hi va haver un consell de guerra contra membres dels Joglars, per haver representat una obra teatral autoritzada oficialment però considerada injuriosa per les forces armades. Resultava una contradicció, si tenim en compte que era un període constituent democràtic i que ni un mes abans s’havia aprovat una amnistia que anul·lava les condemnes polítiques.

Finalment, la votació es va fer sense un cens oficial i tancat, en un caos. Segons el ministre de l’Interior espanyol, Rodolfo Martín Villa, s’havien detectat prop d’un milió i mig de ciutadans doblement censats. En la província d’Ourense es van trobar com a mínim un 30% d’irregularitats de cens.

A més, el cens va ser modificat vint dies abans de la votació, en plena campanya electoral, per decret del govern espanyol, que rebaixava l’edat per a votar als divuit anys. La mateixa nit, la junta electoral central i el Ministeri de l’Interior van fer servir diferents censos; el cas més significatiu, el de Madrid, en què van desaparèixer 300.000 electors entre les dades provisionals i les finals.

La participació, tot i ser alta (67,11%), va ser molt inferior que la de les eleccions (78,83%) i la de les enquestes del Ministeri de l’Interior, que calculava una participació d’entre un 75% i un 80%.

Una alternativa gens clara
El missatge principal era que l’alternativa era el caos. La disposició de la constitució espanyola derogava les lleis fonamentals del franquisme i, per tant, hi havia el temor que un vot en contra fos tornar justament a aquesta situació.

La principal oposició en el congrés espanyol –on no hi eren els partits il·legalitzats– va ser l’Alianza Popular (actual Partit Popular), vuit membres de la qual van votar en contra o es van abstenir. Els altres hereus del franquisme, Fuerza Nueva, van reunir prop de vint mil persones a Las Ventas de Madrid amb una clara oposició a la constitució el 18 de juliol de 1978.

Per molts, com el Comitè Central de PCE, era un punt de partida que posava fi al franquisme: ‘L’aprovació de la constitució significarà la liquidació de la legalitat franquista i el començament efectiu d’una nova legalitat democràtica, que després s’haurà d’expandir a tots els aspectes de la vida social.’ Però, finalment, seria un punt d’arribada que només s’ha modificat en dues ocasions.

Al congrés, tampoc no hi va votar a favor el PNB, l’esquerra abertazale ni l’Esquerra Catalana (ERC), però molts votants van decidir votar-hi a favor. A la resta de l’estat, l’oposició estava copada per l’extrema dreta, grups minoritaris de trotskistes i seguidors del FRAP.

El cas d’abstenció més extrem va ser al País Basc, on va ser del 44,65%. Justament, el ministre de l’Interior va justificar l’abstenció basca referint-se al clima de violència. El president del PNB, Carlos Garaicoechea, va criticar l’acusació i va recordar que fins i tot les formacions més radicals havien demanat el vot pel no i en cap cas havien intentat impedir la votació. Garaicoechea va afegir que la pressió ideològica s’havia fet principalment des dels mitjans de comunicació controlats pel govern espanyol (Radio Nacional i TVE).

Amb la situació de la llei a la llei, des d’una llei franquista, amb violència i pressions militars, en què la votació es va convertir en ‘democràcia o caos’ i la possibilitat de tornar al franquisme, no sembla en cap cas que pugui ser un marc inamovible per a les futures generacions. I més, quan molts han donat per trencat l’esperit de la constitució espanyola i d’adaptar-se a la voluntat d’una majoria de catalans.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb