Germà Bel va expressar ahir que estava descontent amb el funcionament de Junts pel Sí. El prestigi de Bel, que va ser cap de llista a Tarragona, és fora de tota discussió, com també la seua capacitat política i experiència. Ni és novell, ni és inconscient ni s’espanta per qualsevol cosa. Per això cal escoltar-lo amb atenció. Bel va exposar dilluns que no li agradava la ‘intromissió’ –va dir– de gent de CDC i ERC, que participen en les reunions de Junts pel Sí sense ni tan sols ser diputats i marquen línia. Segons que sembla, el fet que el grup de Junts pel Sí haja decidit de donar llibertat de vot als seus membres en totes les qüestions que no són del procés també el va incomodar.

Plou sobre mullat. Junts pel Sí és una eina imprescindible per a arribar a la independència, però el partidisme, l’enfrontament soterrat i permanent, el va erosionant. No s’entén que els dos partits grans de la coalició es presentassen separats a les eleccions espanyoles i deixassen que les eleccions les guanyàs En Comú Podem. No s’entén que a les institucions locals no hi haja manera de formar governs independentistes –i el cas recent de Girona preocupa especialment. De fet, no es va entendre que no hi hagués candidatures independentistes si més no als grans ajuntaments, i pense sobretot en Barcelona. Ada Colau no seria la batllessa si CDC i ERC no haguessen fet tant com pogueren perquè ho fos. I ara no s’entén que el grup de Junts pel Sí deixe la porta oberta a votacions separades –de fet, ja n’ha fet una–, en què sempre, evidentment, uns diputats votaran allò que diga CDC i uns altres allò que diga ERC. I pobres dels qui es queden entremig!

La percepció, cada vegada més gran, que la pulsió partidista no s’ha aturat, a parer meu afecta greument la credibilitat del procés. Això no és seriós. Els votants de Junts pel Sí van donar suport a un projecte, no a dos projectes contradictoris i aproximadament partits pel mig. Parlem d’una legislatura que ja veurem si acaba l’any i que, a tot estirar, tindrà setze mesos de vida. I d’una coalició excepcional que es va fundar amb l’única voluntat de portar el país a la independència. En aquestes condicions tan excepcionals, quin sentit té l’obsessió d’alguns per a marcar territori?

Dimarts em vaig trobar un dels consellers independents del govern i em deia que es podria posar una càmera a les reunions de govern per tal que la ciutadania observàs la bona sintonia que s’hi respira. Era una broma evident, car les deliberacions del consell de govern són secretes, però em volia transmetre la sensació que tot va bé. M’ho crec, perquè m’ho expliquen i perquè m’ho expliquen de diversos costats i des de diversos angles. Em crec que el govern va a una. Però, així com em crec això, també tinc l’obligació d’expressar públicament la meua alarma per la inconsciència que demostren alguns, una vegada i una altra. I no val allò que tota la culpa és de l’altre. És evident que hi ha alguna cosa es fa molt malament i crec que caldria arreglar-la de pressa. O els qui ens ho mirem des de fora potser començarem a pensar que alguns tenen molt més interès a gestionar la seua paradeta que no pas a fer la feina per a la qual els va votar el país.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos els seus serveis. Si ens voleu ajudar fent-vos subscriptors, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb