Macià fa ballar la bandera

Monet, a més dels jardins, també li fascinaven les banderes. El pintor francès les representava imponents, vives, esbargides. El millor exemple és La Rue Montorgueil però també apareixen teles en quadres com Hôtel de Roches Noires o Terrasse à Sainte Adresse. Les banderes de Monet estan pintades com el que són: un símbol nacional, una identificació. És prou obvi que una nació –o un projecte de país– necessita una bandera. Igual que necessita un himne. A Catalunya, on tornen a ser temps d’emblemes, abans de l’estelada, una altra bandera va ser aplaudida com un heroi masegat. Es tracta de la senyera de lesBases de Manresa, document (una mena de primera carta magna catalana) del qual se n’estan commemorant els 125 anys.

Qui passegi pel vestíbul de Can Serra –seu de la Diputació de Barcelona(Rambla de Catalunya, 126)– toparà amb aquesta senyera, bella i enorme. Una insígnia que la Unió Catalanista –federació que aglutinava entitats lligades al catalanisme polític– va ordenar confeccionar com a instrument de suport a les Bases de Manresa (text conegut oficialment com les Bases per a la Constitució Regional Catalana). El document va ser el resultat d’una assemblea feta a l’Ajuntament de Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 (la Unió va fundar-se el 1891). Una assemblea que es pot entendre com una llarga reflexió sobre la identitat i el futur del país. El dibuixant Jaume Pahissa va reproduir un dels moments de la reunió en un gravat que ara s’exposa en la mostra commemorativa que la Diputació dedica a les Bases: Els fonaments del catalanisme polític. Les Bases de Manresa, 125 anys.

L’exposició, provinent de la capital del Bages, ens proposa conèixer la carta manresana, un text vastament ignorat. La Diputació en revisa el pes que va tenir en el seu moment, quines insígnies van acompanyar-lo i què n’ha quedat, la seva vigència. “És una mena de primera constitució catalana”, apunta Rosa Serra, comissària i historiadora. “Es concretava com calia governar Catalunya”. L’estructura de l’exposició és clàssica (plafons, vitrines, audiovisuals…).

Les Bases, signades per un centenar de delegats (artistes, empresaris, advocats, metges: Eusebi GüellÀngel Guimerà, Domènech i Montaner…), advocaven per una Catalunya sobirana, administrada únicament per “son govern interior”. La llengua catalana seria “l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central”. La carta, que en total sumava disset articles (o punts), contemplava també un exèrcit permanent de mar i de terra.

Llegida avui i examinant-ne determinats articles, es pot considerar, per un costat, un text arriscat (parla de divisió territorial en comarques, de “lo curs de la moneda catalana”); en altres aspectes, però, peca de conservador i ni de bon tros podem qualificar-lo de revolucionari. La Unió Catalanista era una federació que reunia entitats de caire eminentment conservador i aquesta tendència va quedar palesa. Els delegats, per exemple, defensaven el sufragi restringit masculí. La carta no sumava nous drets per a la dona. De fet, entre els signants del text no hi ha una sola delegada. Tampoc hi ha obrers ni sindicalistes. “És pura elit. Representants de la burgesia catalana”, fa veure Serra.

Políticament, malgrat el marcat to catalanista i l’afany d’autogestió, les Bases, segons Serra, “no preveien un trencament amb l’estat espanyol”. Per contra, i sobretot a llarg termini, els sectors espanyols més centralistes sí que van voler veure-ho així: “Les Bases van ser interpretades com el paradigma d’un incipient separatisme català”. D’altra banda, el text va servir per “articular el catalanisme polític al llarg del segle XX. Va ser-ne un referent”. La Unió es dissol el 1936.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]